Resultats de la cerca

De llunyana ascendència catalana, es doctorà en dret i publicà, ultra estudis de filosofia i història del dret, estudis de teoria i història de l’art i sobre música Bellini i Wagner i l’estudi Dell’antica letteratura catalana 1878, que precedeix la vida de Jaume I traduïda de la Crònica de Muntaner D’interès purament divulgatiu, les fonts es limiten pràcticament a Raynouard, Joan Andrés, Sismondi i Cambouliu

Desenvolupament enciclopèdic Descriu les diverses etapes de la història del teatre català des de l’edat mitjana fins al principi de la dècada del 1960 Parteix de la concepció del teatre com a espectacle i ordena els continguts d’acord amb un criteri cronològic, dins del qual estableix subdivisions temàtiques dedicades als agents teatrals Seguint els esquemes de la historiografia tradicional, delimita tres etapes la medieval, la decadent i la renaixent, i, amb un estil proper a la crònica, adopta un enfocament assagístic i divulgatiu Amplia les incursions que el mateix autor feu a…

Format a la Junta de Comerç i al seminari de Barcelona, fou empresari tèxtil Reuní una nodrida biblioteca, amb incunables i llibres antics, i de gran publicà obres de tipus erudit i divulgatiu Lo joc de naibs, naips o cartes 1886, El ajedrez 1890, La gorra catalana 1887 i sis volums d’assaigs amb el títol general d’ Erros històrics 1887-98  Ni iberos ni fenicis 1887, Ni arios ni indoarios 1889, La Creu Los monuments megalítics 1892, Els grecs Els etruscos 1895, L’escriptura Lo gravat L’impremta Lo llibre 1898 i De la pretenguda i malentesa civilització arabe 1899 A Egipte,…

Vida i obra Germà de Francesc Sureda i Blanes Estudià el batxillerat a l’Institut Balear Posteriorment anà a Barcelona, on estudià la carrera de farmàcia segons voluntat del seu pare, que ja exercia la professió Més tard es traslladà a Madrid per fer el doctorat 1915 En acabar, decidí continuar els estudis de química, i per això es traslladà a Múnic, on es trobà immers en la Gran Guerra i hagué d’acabar els estudis al politècnic de Zúric A Madrid continuà les seves investigacions en química, i el 1926 tornà a Mallorca per dirigir la fàbrica d’adobs químics de Porto Pi, propietat del financer…

Vida i obra Continuà el negoci patern de fabricació de llibres ratllats De jove collaborà a L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia Denuncià la precarietat del mercat literari en català de l’època des d’ El Poble Català i “Joventut”, on destacà com a crític literari Fou traductor d’autors antics Longus i Apulei, 1905 i moderns Els contes de Perrault , 1909 La seva bibliografia és molt extensa, principalment en el camp de la bibliofília i de l’edició de textos catalans antics Cal esmentar, en primer lloc, la fundació de “Revista Ibérica de Ex libris” 1903-06 i, especialment, de “…

Vida i obra Redactor en cap de La Veu de Catalunya i membre de la Lliga Regionalista, durant la República ingressà a Esquerra Republicana Les seves novelles reflecteixen un clima de dramatisme pessimista i els seus protagonistes són éssers fracassats, abúlics o perseguits per la fatalitat Després d’una novella breu, El passat, cendra 1926, publicà Samuel Història d’un bon dependent lladre i màrtir 1927, La suprema voluntat 1928 —que narra les lluites socials a la Catalunya d’entreguerres, tot i que, per evitar la censura primoriverista, situa la trama a Polònia—, La fadrina Berta 1929 —obra…

Estudià ciències de la informació Ha destacat en el gènere novellístic La seva primera novella, Evangeli gris 1982, que guanyà el premi Sant Jordi, tracta el món jueu i l’antisemitisme, temes cabdals en la seva obra, al costat d’altres com la identitat i la política catalanes o les grans confrontacions ideològiques del segle XX, sovint plasmats a través de recreacions històriques o d’allegories La seguiren País d’Itàlia 1983, premi Sant Joan i Els anys a ciutat 1986, una crònica generacional  Les illes grogues 1987 i Entre batalles 1987 mostren una major narrativitat objectiva, i a Titànic…

Vida i obra Fill d’ Antoni Palau i Dulcet  i germà de Miquel Palau i Claveras  Fou llibreter i editor des del 1917 Emprà el pseudònim de José de Vilasalba Collaborà a la premsa barcelonina i s’especialitzà en temes cinematogràfics i musicals a La Nova Revista  1928, Joia  1928, D’Ací i d’Allà  1928-31, El Faro  1929-36, Escena  1930, Gaseta de les Arts  1930, Films Selectos  1930-37, Cinema Amateur  1932-36, Cine-Arte  1933-35, Sol Ixent  1934, Proyector  1935-36, Actualidades Paramount  1935-36, Cine-Star  1935-36 i Claror  1935-36, entre d’altres S’incorporà al setmanari Mirador , en el…

Llicenciat en dret 1961 per la Universitat de Barcelona UB i en filosofia 1962 per la Universidad Complutense de Madrid, obtingué el doctorat en filosofia per la UB el 1965 Deixeble de José Luis Aranguren , José María Valverde  i Manuel Sacristán , emprengué una carrera acadèmica que el portà a la UB 1963-67, a la Universitat Autònoma Barcelona 1970-76 i a l’ Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona  actualment Universitat Politècnica de Catalunya, d’on fou catedràtic d’estètica des del 1973 Fou també professor visitant a la Universitat de Cincinnati 1964, a la Facultat de…

Fill de metge, havia de seguir la carrera del pare, però, contra la voluntat de la família, abandonà els estudis i debutà en el món literari amb només catorze anys escriví el monòleg dramàtic teatral en vers Repatriat , estrenat el 1899 En acabar l’any ja freqüentava Els Quatre Gats, on probablement feu amistat amb Picasso, que el retratà el 1900 aparegueren a Joventut i a  Catalunya Artística les seves primeres publicacions, i el 1901 dirigí, juntament amb E Alfonso, la revista Auba En aquesta primera etapa collaborà també a Pàtria Nova , de Reus, on el 1906 pronuncià a la seu local de la…