Resultats de la cerca
Es mostren 15 resultats
mètode de la zona fosa
Química
Métode per a la purificació de sòlids, aplicat principalment a metalls, que consisteix en la creació, per escalfament temporal, d’una zona fosa en el si del material que hom vol purificar, per tal que les impureses es concentrin en la fase líquida.
El mètode és teòricament aplicable sempre que les impureses presents rebaixin el punt de fusió de la substància pura, que és el cas més corrent a la pràctica Experimentalment hom el porta a terme disposant la mostra a purificar dins un receptacle refractari contingut en un tub de quars, per l’exterior del qual es desplaça lentament i a velocitat constant una resistència calefactora, la qual, en crear la zona fosa, la va desplaçant al llarg de tota la mostra, concentrant-hi les impureses presents Aquest mètode té aplicació principalment en la purificació de l’alumini, del ferro i…
John A. Pople
Química
Químic britànic.
Es doctorà en matemàtiques a la Universitat de Cambridge l’any 1951 Dugué a terme la major part de la seva tasca de recerca al Carnegie Institute de Pittsburgh Rebé el premi Nobel de química l’any 1998, juntament amb Walter Kohn, per les seves contribucions pioneres en el desenvolupament de mètodes per a estudiar teòricament les propietats de les molècules i en els processos químics en què poden participar El seu desenvolupament dels mètodes computacionals de simulació de models químics reals feu possible l’estudi teòric de les molècules, les seves propietats i com actuen en les…
futbolè
Química
Molècula de fórmula C6 0, tercera forma de carboni cristal·litzat.
Desconeguda fins fa poc temps, deu el nom a la seva forma esfèrica, amb dotze pentàgons i vint hexàgons, com una pilota de futbol D’estabilitat prevista teòricament, ha estat sintetitzada en el laboratori seguint les propostes de HW Kroto, de la Universitat de Sussex, i RF Curl i RE Smalley, de la Universitat de Rice El procediment es basa en la vaporització de grafit amb un feix de raigs làser en presència d’heli La síntesi del futbolè i de molècules semblants ha obert unes grans expectatives, ja que poden presentar propietats molt interessants Així, podrien servir de “molècula…
prometi
Química
Element sintètic, de nombre atòmic 61, pertanyent a la família dels lantànids.
La seva existència fou predita el 1902 per Branner i confirmada teòricament el 1914 per Moseley fou obtingut pur per primera vegada el 1945 per Marinsky i el seu equip mitjançant fissió d’urani i bombardeig de neodimi amb neutrons, seguit de separació per cromatografia de bescanvi iònic És totalment absent de l’escorça terrestre, però hom l’ha detectat espectroscòpicament en alguns estels joves En són coneguts tretze isòtops, tots radioactius, amb masses que van de 141 a 154 L’isòtop 4 7 Pm, amb una vida mitjana de 2,5 anys, és el més ben conegut i més emprat Es fon a 1080°C i…
gas noble
Química
Nom donat a cadascun dels elements que són en estat gasós a temperatura ambient situats a la darrera columna de la dreta de la taula periòdica dels elements
.
Pel fet de tenir les capes electròniques exteriors completes, resulten difícils de fer combinar amb ells mateixos llurs molècules es presenten en forma monoatòmica o amb d’altres elements i de fer que formin compostosEls gasos nobles són l’heli, el neó, l’argó, el criptó, el xenó i el radó Hom també els anomena inerts , precisament per l’esmentada dificultat de combinació El 1933 L Pauling suposà que els gasos nobles podien combinar-se químicament i amb elements hiperactius, com és ara el fluor, i en proposà fins i tot les fórmules de determinats composts, com l’hexafluorur de criptó o de…
norma
Química
Composició mineralògica que tindria teòricament una roca magmàtica si tots els equilibris químics s’haguessin realitzat al llarg d’una cristal·lització molt lenta.
L’estudi de la norma és emprat per a fer comparacions entre fàcies que tenen expressions mineralògiques diferents o que presenten una fase vítria
calor de reacció
Química
Energia tèrmica alliberada o absorbida en qualsevol procés químic.
Quan aquest és dut a terme a pressió constant, l’esmentada energia coincideix amb la que en termodinàmica rep el nom d' entalpia , i quan ho és a volum constant, amb l’anomenada energia interna Segons la natura del procés, la calor de reacció té expressions pròpies Així, la calor de formació d’un compost és l’increment d’entalpia que tindrà lloc quan un mol d’aquest és format teòricament a partir dels seus elements considerats en l’estat tipus, a una pressió i una temperatura determinades la calor de combustió , quan és cremat completament un mol, a una temperatura determinada i a la pressió…
energia d’activació
Química
En cinètica química, la quantitat E que apareix en l’equació empírica d’Arrhenius
.
L’equació dóna la variació de la constant de velocitat k d’una reacció en funció de la temperatura absoluta T L’energia d’activació E suposada independent de T és interpretada com l’energia que han d’assolir conjuntament les molècules dels reactants perquè la reacció tingui lloc, i el fenomen de la catàlisi és interpretat com un abaixament de l’energia d’activació a causa de la presència del catalitzador Independentment de tota hipòtesi, el valor d' E és calculable a partir de dades experimentals amb resultats prou coherents perquè l’equació d’Arrhenius tingui validesa pràctica En efecte,…
criteris de puressa
Química
Comparació que hom efectua entre propietats perfectament conegudes, empíricament o teòricament, d’una substància i les d’una mostra concreta d’aquesta, per determinar la seva puresa.
En el cas de substàncies sòlides amb punt de fusió definit, el criteri de puresa més emprat és el punt de fusió mixt Pel que fa als líquids, són emprats el punt i interval d’ebullició i l’índex de refracció Pel que fa a les substàncies òpticament actives, hom empra la rotació òptica molecular activitat òptica També, per a qualsevol tipus de substància, l’anàlisi elemental constitueix un criteri de puresa vàlid Modernament, hom empra també com a criteri de puresa les dades espectroscòpiques i la puresa cromatogràfica
orbital atòmic
Química
Cadascuna de les funcions, solució de l’equació de Schrödinger, que descriuen l’estat estacionari d’un electró que forma part d’un àtom.
El concepte d’orbital fou introduït cap a les acaballes dels anys vint, coincidint amb el desenvolupament de la mecànica quàntica, que permeté de superar totes les dificultats que el model de l’àtom de Bohr plantejava Les funcions orbitals poden ésser reals o complexes i prendre, per a uns valors determinats de les coordenades, valors positius o negatius, no directament relacionables amb cap propietat observable de l’electró El producte de la funció d’ona per la seva conjugada és sempre real i representa la probabilitat de trobar l’electró en cada punt de l’espai Els orbitals són definits…