Resultats de la cerca
Es mostren 11 resultats
Berenguer de Tours
Filosofia
Cristianisme
Teòleg i filòsof francès que volgué aplicar la dialèctica a la teologia.
En la doctrina de l’Eucaristia sostingué que en la transsubstanciació no desapareixia la substància del pa i del vi
Dugald Stewart
Filosofia
Filòsof escocès.
Deixeble de TReid, fou un dels representants més destacats de l' escola escocesa Professor a Edimburg, tractà d’aplicar el mètode baconià de la inducció a la filosofia de la ment, tot rebutjant l’especulació metafísica En teologia adoptà una posició teista És autor d' Elements of the Philosophy of Human Mind 1792-1827
dualisme
Filosofia
Religió
Doctrina que considera l’Univers o l’home constituïts per dos elements en certa manera independents i irreductibles entre ells (per exemple, l’esperit i la matèria o l’ànima i el cos).
El terme fou introduït per C Wolff, en aplicar-lo a la dualitat cartesiana de la res extensa matèria i la res cogitans esperit i en considerar-lo en oposició al monisme La metafísica platònica i l’ètica i l’epistemologia kantianes han estat judicades també com a dualistes Dins l’epistemologia són titllades de dualisme aquelles teories que defensen una radical independència entre el contingut de consciència i el seu objecte, i el problema de les quals és de relacionar ambdues dimensions del real, problema que tant el realisme com l’idealisme epistemològics resolen a llur manera
Josep Olives i Puig
Filosofia
Filòsof i humanista.
Llicenciat en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona 1968, amplià estudis a l’École Pratique des Hautes Études París, on obtingué la Maîtrise en sociologia i urbanisme 1971 i es doctorà en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona 1974 Fou professor de la Universitat Ramon Llull, de la Universitat Pompeu Fabra i, finalment, de la Universitat Internacional de Catalunya 1997, on fou degà de la Facultat d’Humanitats des de la fundació d’aquest centre 1997 fins al 2008 L’any 2006 esdevingué catedràtic de l’assignatura de pensament La seva principal línia de recerca és la…
virregnat del Perú
Geografia històrica
Demarcació administrativa colonial dels territoris castellans a l’Amèrica del Sud.
Creat el 1542, comprenia Nova Castella Perú, Tierra Firme Panamà, Nova Granada Colòmbia, Quito Equador, Charcas Bolívia, la conca del Riu de la Plata i Xile El primer virrei, Blasco Núñez de Vela, hagué de recuperar l’autoritat reial a la zona i fer aplicar les noves lleis del 1542, fet que provocà una forta resistència entre els encomenderos fins el 1554 Francisco de Toledo 1569-81 organitzà l’administració del virregnat, que esdevingué el més important de l’Amèrica llatina gràcies a la seva producció d’argent, base econòmica del període colonial peruà La capital, Lima, fou el centre…
analogia de l’ens
Filosofia
Doctrina escolàstica.
Estableix analogia com a condició de possibilitat per a determinar, racionalment, la relació entre Déu i les creatures, en el sentit que, en aplicar a un i a les altres el concepte d’ésser, hom afirma una certa semblança entre ells per tal d’evitar l’equivocitat i, alhora, una radical diferència en la manera de realitzar-se aquest concepte en el diví i en el creat per tal d’evitar la univocitat Bé que hom hi parteix de l’analogia aristotèlica, l’abast que l’escolàstica en dóna és transcendent, i el tractament que en fa és divers, segons les escoles Així, hom distingeix entre l'…
República del Vietnam
Geografia històrica
Estat vietnamita que ocupà la Cotxinxina i l’Annam fins al paral·lel 17 entre el 1955 i el 1975.
Després de la partició del Vietnam, a causa de la conferència de Ginebra 1954, la zona sud, controlada pels sectors prooccidentals, s’oposà a l’aplicació del tractat, seguint els desigs nord-americans El primer ministre, Ngo Dinh Diem, un poderós mandarí catòlic i anticomunista, destronà l’emperador Bao Dai i proclamà la República del Vietnam, amb el suport dels EUA Les eleccions úniques previstes pels acords de Ginebra foren ajornades indefinidament Prop d’un milió de catòlics fugiren de la República Democràtica de Vietnam i s’installaren al sud, on constituïren l’espina dorsal del règim…
mètode
Filosofia
Manera concreta de procedir, d’aplicar el pensament, de dur a terme una investigació, etc, per tal de conèixer la realitat, de comprendre el sentit o el valor d’uns fets determinats, d’interpretar correctament les dades de l’experiència, de resoldre un problema, una qüestió.
Bé que la preocupació pel mètode és pròpia de la filosofia i de la investigació científica de tots els temps, i àdhuc resta implícita en qualsevol mena de saber, el plantejament explícit de les qüestions relatives al mètode és un fenomen específic de l’època moderna Aportació decisiva ha estat, a aquest respecte, la de RDescartes, el Discours de la méthode del qual recull dues característiques del mètode acceptades universalment la seva validesa per a ésser usat per qualsevol i la seva finalitat de possibilitar el progrés del coneixement a diferència de la simple exposició i àdhuc de la…
Sòcrates

Rèplica romana del segle I dC d’un bust grec de Sòcrates (Museu Nacional de Nàpols)
Ian Scott (CC BY-SA 2.0)
Filosofia
Filòsof grec.
Fill d’un escultor, Sofròniscos, i d’una llevadora, Fenàrete, la seva figura, difícil de precisar amb objectivitat històrica, és coneguda per pocs testimonis, sovint contraposats el més antic 423 aC és Els núvols d’Aristòfanes, sàtira burlesca després de mort, prolifera la literatura dels diàlegs socràtics , entre els quals cal destacar els Diàlegs de Plató, on és evident la idealització del mestre, les Dites memorables , l' Apologia i el Simposi de Xenofont , on apareix un Sòcrates adotzenat incompatible amb la seva immediata fecunditat, amb la proliferació d’escoles socràtiques, i alguns…
tomisme
Filosofia
Cristianisme
Doctrina de sant Tomàs d'Aquino i dels seus seguidors i intèrprets i corrent filosòfic integrat per aquests.
Com a cos filosoficoteològic, caracteritzat per una forta coherència aconseguida mitjançant la utilització de l’aristotelisme com a instrument per a la interpretació de les dades de la revelació cristiana, el tomisme estableix —a partir i més enllà d’Aristòtil— les anomenades cinc vies per a la demostració de l’existència de Déu, com a causa primera i darrer fi de la creació, les quals, però, han d’ésser compreses en llur context propi, que és teològic Entre les doctrines genuïnament tomistes —sovint rebutjades, o almenys diferentment interpretades per altres corrents escolàstics com és ara l…