Resultats de la cerca

D’una família d’homes de lleis originària de Berga, es doctorà en dret canònic i civil Nomenat canonge de la seu d’Urgell 1612, inicià la seva vida pública com a defensor dels privilegis eclesiàstics Prengué part, com a síndic del capítol, a les corts de Barcelona del 1626 —fou un dels constitucioners— i hi secundà el canonge de Vic, Enric d’Alemany, i els síndics dels altres capítols catedrals en llur actitud intransigent davant la demanda reial de 16 00 homes per a la guerra El 1627 —fixada ja la seva residència a Barcelona— fou nomenat visitador de la generalitat Síndic del seu capítol a…

Aquesta darrera característica fou interpretada diversament D’ençà del segle XVIII hom conclou l’època patrística amb Isidor de Sevilla, per a l’Occident, i amb Joan Damascè, per a l’Orient patrologia Els que gaudeixen de més autoritat són anomenats doctors El terme sovint inclou els pares apostòlics i els apologistes dels tres primers segles

Considerat per la primitiva Església com l’ideal del qui ha atès perfectament el Crist, el màrtir fou venerat com a sant els no màrtirs no ho foren abans del s IV, i el martiri fou posat en relació especial amb l’eucaristia Hom envoltà d’una veneració especial tot allò que es relacionava amb el màrtir el sepulcre martyrium, les relíquies i l’aniversari del martiri, anomenat dies natalis

El catecisme tradicional les ha dividides en set de corporals donar menjar al qui té fam, donar beure al qui té set, vestir el despullat, allotjar el pelegrí, visitar els malalts, redimir els captius, enterrar els morts i set d’espirituals ensenyar el qui no sap, donar bon consell a qui el necessita, consolar l’afligit, corregir el qui va errat, perdonar les injúries, patir amb paciència les flaqueses del proïsme, pregar Déu pels vius i pels difunts

El sentit originari, més que participació en el sagrament de l’eucaristia, indica el conjunt de formes de participació en les realitats pròpies de la comunitat cristiana, o comunió eclesial , la qual, però, té en aquella el seu signe més evident El Nou Testament vincula a l’expressió grega κοινωνία el sentit de participació comuna dels cristians amb el Déu trinitari i el de la participació dels cristians els uns amb els altres Idealitzant segurament la realitat, però també indicant-ne un tret característic, els Actes dels Apòstols diuen de la comunitat primitiva que…

Els precedents de la doctrina es troben ja en Teodot a Roma cap al 190 i en els monarquians Pau de Samòsata s III afirmà que el Verb només influïa damunt Jesucrist, dins el qual habitava com en un temple Arri s IV inclogué dins l’adopció el mateix Verb Segons Marcel d’Ancira ~300-~374 el Verb serà veritable fill de Déu a la fi dels temps Idees semblants es retroben en Teodor de Mopsuèstia, Nestori i l’escola d’Antioquia L’adopcionisme aparegué a la península Ibèrica per obra d'Elipand de Toledo, al s VIII, que polemitzà amb el Beat de Liébana El bisbe Fèlix d’Urgell…

La primera referència d’aquest període al cristianisme occidental data de mitjan segle VI L’advent té una duració variable a les esglésies Catòlica i Anglicana comença quatre diumenges abans A l’Orient no hi ha pròpiament un advent però sí uns diumenges que precedeixen el Nadal de les “Anunciacions”, 5, en la tradició siríaca dels justos de l’Antic Testament i dels avantpassats de Crist en la tradició bizantina A l’antiga litúrgia visigòtica tenia 6 setmanes El primer diumenge d’advent és també el dia en què comença l’any eclesiàstic L’advent té un to penitencial semblant al de…

La caritat no és motivada pel valor de l’altre sinó que és una expansió del bé propi En això es distingeix de l' eros , o amor motivat pels valors que hom descobreix en la persona estimada i que li són un bé la caritat, en canvi, és l’amor immotivat, gratuït, creador de valors En teologia, la caritat designa primàriament l’amor que Déu té a l’home i, per analogia, l’amor sobrenatural que l’home té a Déu i al proïsme caritat teologal L’amor que Déu té a l’home és expressió de la seva bondat infinita segons l’apòstol Joan, “Déu és caritat” Mentre l’amor humà tendeix al que és bo i perquè és bo…

Els primers foren els abats de Saint Denis de París al segle IX pràcticament ja ho ren tots a partir del segle XIV El primer que obtingué el privilegi d’usar totes les insígnies pontificals fou l’abat de Montserrat Miquel Muntadas

Exigida per l’absoluta transcendència i per la infinita saviesa de Déu, la presciència suscità greus problemes filosòfics pel que fa a la llibertat humana, fruit dels quals fou, al s XVI, l’afirmació molinista i suarista de l’existència en Déu d’una ciència mitjana , o coneixement previ del que l’home faria en una o altra situació, en un o altre moment, amb un o altre estat anímic determinats, és a dir, segons la seva llibertat, que és sempre una llibertat situada, no absoluta