Resultats de la cerca

Malgrat l’oposició molt dura d’amplis sectors, els convents reformats, protegits per Felip II d’Espanya, formaren una província separada el 1580, i el 1593 en fou aprovada la independència total L’orde es dividí aviat en dues congregacions la d’Espanya, o de Sant Josep, i la d’Itàlia, o de Sant Elies, que es fusionaren el 1875 amb motiu de la restauració de l’orde La d’Itàlia comprenia els nombrosos convents fundats per tot Europa Els carmelitans descalços establiren la casa mare al mont Carmel al s XVIII, i han tingut també activitat missionera La primera fundació catalana fou…

Estudià a París, on explicà 1348 les Sentències i Sagrada Escriptura L’any 1358 fou nomenat general del seu orde al capítol de Bordeus convocà els capítols generals de Trèveris 1362, de Montealbano Llombardia, 1366, de Montpeller 1369, on promulgà unes noves constitucions de l’orde, conservades a la Biblioteca Vaticana, i d’Ais de Provença 1372 Compilà les seves lliçons de teologia en un comentari Super libros sententiarum És autor, entre d’altres obres, del De bello forti militantis Ecclesiae et Antichristi sive de novissimis temporibus, impugnació, sembla, de les doctrines dels fraticels És…

Els terciaris seculars constituïen un grup d’adeptes dels antics ordes que, sense estar sotmesos als vots i als estatuts, seguien i fomentaven llur espiritualitat Inicià aquesta modalitat Francesc d’Assís el 1209 i n'obtingué l’aprovació del papa el 1221 Fou imitada per altres ordes religiosos augustinians 1401, dominicans 1405, servites 1424, carmelitans 1450, mínims 1506, trinitaris 1751, premonstratencs 1751 i oblats de Sant Benet 1871 Els terciaris franciscans tingueren personatges importants de la vida catalana i una llarga tradició, des de Ramon Llull a Jacint Verdaguer A partir dels s…

Prop d’alguns convents carmelitans, ja abans de la reforma teresiana, foren construïts ermitatges coneguts amb el nom de deserts els més antics foren els de Halne, a Anglaterra, i Liedekerke, als Països Baixos La primera casa caputxina fundada als Països Catalans, la de Barcelona, el 1578, fou anomenada també desert de Sarrià Els carmelitans descalços fundaren, el 1592, el desert de Bolarque Castella la Nova el 1593 en fundaren un altre a la província d’Andalusia, i el 1599, el de Las Batuecas Castella la Vella Cadascuna de les províncies carmelitanes fundà el seu…

L’escapulari més cèlebre és el del Carme, atorgat, segons la tradició, per la Mare de Déu a Simó Stock ~1165-1265, general dels carmelitans

Origen i evolució L’orde té el seu origen en un grup d’ermitans —croats i pelegrins— establerts a mitjan segle XII al mont Carmel La regla fou redactada vers el 1209 per Albert Avogadro, patriarca llatí de Jerusalem, i confirmada per Honori III el 1226 La vida dels primers carmelitans fou estrictament eremítica, de gran austeritat i vida contemplativa, prenent per ideal el profeta Elies, que visqué al mont Carmel Els carmelitans erigiren, al Carmel, una capella dedicada a la Mare de Déu Mare de Déu del Carme A causa de la pressió islàmica, l’orde deixà Palestina i s’estengué per Europa des…

Alguns inclouen aquesta designació en llur denominació oficial, com els ermitants descalços de Sant Agustí i els carmelitans descalços En els ordes sorgits de la reforma dels ordes mendicants, aquesta designació ha estat sovint contraposada popularment a la de calçats , aplicada als qui restaren en l’antiga observança

Continuà l’obra del seu antecessor, Innocenci III Coronà emperador Frederic II 1220 i incità França i Catalunya contra els albigesos, i per això estigué en relació estreta amb Jaume I, del qual havia estat protector, quan aquest era molt jove Com a escriptor, és sobretot important en la literatura jurídica Compilatio quinta, Compilationes decretalium Aprovà els nous ordes dels dominicans, franciscans i carmelitans

Bisbe d’Urgell 1572-76 i de Barcelona 1576-98 A Barcelona continuà l’obra reformadora posttridentina protegí les fundacions d’ordes religiosos carmelitans descalços, mínims, caputxins, introduí el missal i el breviari romans, i fundà el seminari diocesà 1593 Promogué la canonització d’Oleguer i Ramon de Penyafort És autor d’un tractat sobre la confessió, el Memorial de manaments i advertències per als sacerdots Barcelona 1598 Sembla que encarregà a M A Camós la reforma de les comèdies a la diòcesi barcelonina