Resultats de la cerca
Es mostren 12 resultats
hegumen
Cristianisme
A l’Orient cristià, superior d’una comunitat monàstica.
Bé que originàriament equivalent, el sobrepassà en importància el títol d'arximandrita
probabilisme
Filosofia
Cristianisme
Doctrina moral, desenvolupada al segle XVII sobretot pels jesuïtes, tot seguint el dominicà B.Medina (1528-80), segons la qual hom pot seguir una opinió probable en qüestions ètiques malgrat que hi hagi també una altra opinió més probable.
Intent de superar els problemes que planteja una aplicació rígida dels principis i les veritats morals, el probabilisme ha d’ésser situat com a equivalent de la casuística i del probabiliorisme
Redemptor
Cristianisme
Jesucrist, en tant que en la seva persona, mitjançant la seva vida i, sobretot, la seva mort i en virtut de la seva resurrecció d’entre els morts, ha estat acomplerta l’obra de la redempció
.
A diferència del concepte de redempció, que és entès generalment en un sentit més restringit que el de salvació, el títol de redemptor precedit sovint del qualificatiu de diví és pràcticament equivalent al de salvador, sempre que aquest és donat al Crist però, a diferència també d’aquest que pot ésser donat així mateix a Déu, és aplicat exclusivament a la persona de Jesús
menologi
Cristianisme
Llibre litúrgic del ritu bizantí, equivalent al martirologi romà.
És ordenat per mesos d’on li ve el nom μηνολόγιον, de setembre a agost, d’acord amb el calendari litúrgic grec
messalianisme
Cristianisme
Moviment i doctrina pietistes cristians.
Originari de Mesopotàmia, es difongué vers mitjan s IV per Síria, l’Àsia Menor i Egipte Doctrinalment ensenyà que pel pecat d’Adam cada home duu un dimoni unit a l’ànima, el qual no és expulsat pel baptisme, sinó per la pregària contínua i la mortificació La importància que donà a la pregària féu que els seus seguidors fossin coneguts en el món grec com a euquites εὐχῖται, mot equivalent al siríac měṣallīn ‘els qui preguen’ Combatut per Amfiloqui d’Iconi, Flavià d’Antioquia i Epifani i condemnat pel concili d’Efes 431, el messalianisme subsistí fins al s VII
tropari
Música
Cristianisme
Estrofa poètica, pròpia del ritu bizantí, equivalent, a grans trets, a l’antífona del ritu romà.
Destinat, originàriament, a ésser intercalat entre els versets d’un salm d’ací el seu nom, sinònim de “tornada”, sovint és cantat sol, i cada festa té el seu tropari característic
degà
Cristianisme
Prevere que tenia cura d’una circumscripció diocesana equivalent a l’actual arxiprestat, per delegació del bisbe.
Anomenat també vicari forà o rurla , fou sinònim d’arxipreste A partir del concordat amb Espanya del 1851, pel qual foren creats nous arxiprestats, el nom i l’ofici de degà foren reservats per a les antigues circumscripcions diocesanes, com és el cas de l’actual bisbat de Barcelona, que manté degans a Granollers, Vilafranca i Piera
vardapet
Cristianisme
Títol monàstic, propi de l’Església d’Armènia, equivalent en certa manera al d’arximandrita de l’Església ortodoxa.
canonització
Cristianisme
Acte solemne del magisteri eclesiàstic en el qual el papa declara que un membre difunt de l’església, ja precedentment beatificat, és digne de culte públic (de caràcter universal i preceptiu, amb una commemoració anual) i l’inscriu en el cànon dels sants.
En l’església primitiva, el culte als màrtirs, i a partir del s IV als confessors, de caràcter local, era regulat pels bisbes i pels sínodes Des del s X els papes intervingueren en determinades canonitzacions, que foren reservades a la jurisdicció de la Santa Seu des d’Alexandre III 1159-81, reserva confirmada per decret de Gregori IX 1227-41 Sixt V 1585-90 assignà els processos de canonització, que s’anaren complicant gradualment, a la Congregació de Ritus l’actual procediment segueix les normes d’Urbà VIII 1634 i de Benet XIV 1734, actualitzades per Joan Pau II 1983 La canonització formal…
corepiscopus
Cristianisme
Bisbe de les contrades rurals, sotmès a la jurisdicció del bisbe de la ciutat, equivalent, en bona part, a un vicari episcopal.
Esmentada per primera vegada al s IV, aquesta institució ha estat corrent a l’Orient, sobretot a les esglésies de tradició siríaca A l’Occident, florí a França i a Alemanya als s IX-XI, i fou desconeguda a la península Ibèrica i a Itàlia