Resultats de la cerca

Mestre en teologia a París 1306, fou, successivament, professor de teologia al convent de Lleida 1294, definidor del capítol general 1302 i provincial d’Aragó 1309 És autor d’una traducció del Saltiri en prosa catalana, del qual hi ha una còpia incompleta salms 1 a 113 al manuscrit de la Biblioteca Colombina de Sevilla que conté la Bíblia rimada , i que també li ha estat atribuïda, així com dos altres saltiris catalans de la Biblioteca Nacional de París a partir del salm 39

Era canonge de Barcelona i conseller de Pere III el Cerimoniós el 1361, quan fou nomenat bisbe de Lleida Alternà la seva funció pastoral amb una intensa activitat política El 1370 participà en les negociacions d’aliança amb Navarra, en els convenis amb el príncep de Galles 1367 i en les paus amb Castella el 1371 i el 1375, i jurà la pau d’Almazán 1376 Fou diputat i president de la generalitat el 1375 Consagrà l’església de Sant Joan de Lleida i fundà la capella de Jesús Promulgà decrets sinodals importants i contribuí amb els afers de Lleida en la política municipal

Dominicà El 1277 estudiava al convent de Santa Caterina de Barcelona i el 1302, a París El 1306 obtingué el grau de mestre en teologia a la Universitat de Tolosa, i, de nou a París, hi regí l’Estudi General de Sant Jaume i es relacionà epistolarment amb Jaume I Després fou provincial de l’orde Traduí al català els Salms en prosa que conté l’anomenada Bíblia de Sevilla , amb una prosa literària de notable qualitat, però hom no ha pogut comprovar que fos també l’autor de la compilació feta entre el 1282 i el 1313 Bibliografia Ferrando Francés, A 1983 Els certàmens poètics valencians del segle…

Estudià al seminari de Vic i molt jove encara fundà, el 1902, l’Orfeó de Sant Lluís Gonzaga, que el 1915 prengué el nom d’Orfeó Vigatà i que ell dirigí fins a la seva mort Ordenat de sacerdot 1907, fou tot seguit nomenat sotsxantre de la catedral Tota la seva vida l’esmerçà en l’ensenyament del cant a Vic, fundà l’Escola Popular de cant i gimnàstica rítmica 1910 i la Revista de l’Orfeó Vigatà 1920 Des del 1924 ensenyà cant gregorià al Seminari Tingué amistat i relació amb tots els principals musicòlegs del país i el 1953 el papa el nomenà prelat domèstic amb motiu de les noces d’or de l’Orfeó…

Escrita i representada a les comarques tarragonines al segle XIV, fou publicada en bona part al final del segle XIX per Joan Pié Té força interès des del punt de vista escènic i musical, per les seves acotacions Fou representada de nou el 1963, al Tinell de Barcelona, sota la direcció de Josep Romeu i Figueras Bibliografia Massip, F 2007 Història del teatre català Tarragona, Arola

Estudià a Solsona i es llicencià en dret canònic a Salamanca Ordenat de sacerdot el 1949, fou secretari particular del bisbe Josep Pont i Gol, a la diòcesi de Sogorb-Castelló 1951 i a la de Tarragona 1970 Del 1977 al 1990 fou bisbe de Menorca, on dugué a terme una tasca pastoral caracteritzada per la importància atorgada al mestratge catequètic, sobretot a través d’articles periodístics Del 1990 a 2001 fou bisbe de Solsona Fou un dels principals impulsors de la campanya iniciada el 1991 per a la creació d’una Conferència Episcopal Catalana en el marc del concili Tarraconense, proposta que fou…

Dominicà resident a Barcelona, és possible que, entre el 1358 i el 1362, iniciés la traducció al català del De consolatione philosophiae de Boeci, adreçada a l’infant Jaume de Mallorca, empresonat per Pere el Cerimoniós La seva tasca traductora denota una clara preocupació pel contingut moral del text i una evident descurança per la correcció estilística o per la bellesa formal En aquest sentit, segueix les característiques generals que presenten les traduccions redactades durant la segona meitat del segle XIV i principi del XV Fou revisada i acabada per fra Antoni Ginebreda Bibliografia…

El bisbat primitiu s’extingí amb l’ocupació sarraïna 719 Després de la conquesta cristiana 1149, el bisbe de Roda de Ribagorça, Guillem Pere de Ravidats, hi restablí el culte catòlic i hi traslladà la seva seu episcopal La nova demarcació episcopal uní, a l’antic bisbat de Roda , els territoris lleidatans tornats a conquerir integraven el bisbat de la zona dels Monegres, el Baix Cinca, el comtat de Ribagorça, la Llitera, el Segrià i les Garrigues El 1203 el papa Innocenci III solucionà les antigues disputes entre Roda i Osca i fixà el límit occidental al riu Cinca, fins a l’…