Resultats de la cerca

Es declarà regionalista antifederalista i antiseparatista A Catalunya disposà d’una coordinadora regional presidida per José M Azorín Altres dirigents foren Ramon Rodés secretari general, Humberto Ruiz vicepresident i Montserrat Tey procuradora en Corts Participà en la Federación de Partidos de Alianza Popular, que donà lloc a Alianza Popular , on es dissolgué al maig de 1977

Té per objectiu impulsar la creació del referent català d’Izquierda Unida Bona part dels seus integrants són afiliats a la Confederació General de Treballadors Participà en la plataforma Unitat d’Esquerres, que al maig de 1998 donà lloc a Esquerra Unida i Alternativa El seu representant és Diosdado Toledano Edita Materials per al debat i l’acció

El nom d’ Estat Català fou recuperat el 1976 per Josep Planchart, que assajà de rellançar aquest rètol sense èxit El partit, des d’aleshores, ha estat trasbalsat per lluites fraccionals des de la dissidència del sector autodefinit com a “ortodox” Estat Català ortodox i del “proletari” Estat Català del Proletariat , fins a temptatives juvenils d’imposar línies de signe divers, des del racisme com succeí el 1982 amb l’ingrés del collectiu xenòfob Nosaltres Sols , fins a posicions de socialisme pancatalanista, sense massa transcendència El 1999 es feren públiques novament discrepàncies…

Propugna el socialisme i la democràcia Al gener de 1991 s’incorporà a Iniciativa per Catalunya , que abandonà el 1997 per les diferències existents entre aquesta federació i Izquierda Unida Participà en la plataforma Unitat d’Esquerres, que al maig de 1998 donà lloc a Esquerra Unida i Alternativa El secretari general és Antoni Martorell i Viader Edita Acción Socialista des de 1981

La seva secció catalana actuà amb el nom d’Unió dels Republicans de Catalunya Tingué una activitat intensa entre 1976 i 1978 període en què celebrà 5 plenaris nacionals A partir de 1980 donà suport a les llistes d’Unitat Popular Republicana presentades pel PCE m-l Creà una Asociación de Juventudes Republicanas Edità Convención Republicana Tricolor i 14 d’abril

Hi participaren Alternativa Verda , Els Verds , Els Verds-Unió Verda Alternativa Ecologista de Catalunya , que després de les eleccions generals de 1993 es donà de baixa, el Moviment d’Esquerra Nacionalista , i diversos collectius ecologistes de base i persones a títol individual Concorregué a les eleccions legislatives de 1993 36683 vots, el seu millor resultat i a les europees de 1994 25420 vots En les municipals de 1995 formà la coalició Iniciativa per Catalunya-Els Verds amb Iniciativa per Catalunya, el Partit dels Comunistes de Catalunya, Candidatures d’Unitat Popular i Candidatures del…

Al maig de 1936 patí una escissió que donà lloc a Esquerra Nacional a Catalunya Izquierda Republicana El president del comitè regional fou Federico Serra Crespo i el de la Junta Municipal de Barcelona, José Jurado Morales Serra, al maig de 1936, fou substituït per Restituto Mogroviejo Fernández militar retirat, que dimití a l’inici de la Guerra Civil per tal de posar-se a disposició del govern republicà

El 1971 adoptà el nom d’Organización Comunista Octubre OCO i el seu front obrer fou els Comités Obreros Com a OCO edità Manifiesto i En Lucha El 1976 esdevingué Unión de Marxistas-Leninistas, desapareguda el 1984, i el seu front obrer fou la Plataforma de Lucha Obrera 1979-1984, que edità Nuestra Clase El 1980 donà lloc a la Unión Comunista de Comités Obreros UCCO, que publicà Cuadernos de Línea Política

Manifesta un ultranacionalisme europeu i espanyol essencialista Reclama, entre d’altres aspectes, un paper rector de l’estat, el control de la immigració i la severitat de la justícia Es donà a conèixer en les eleccions municipals de 1995 i en les legislatives de 1996 495 vots Encapçalà la llista Alicia Pulgarín, que comptà amb Alberto Royuela, Ramón Bau i Luis Antonio García Rodríguez Tornà a concórrer a les eleccions municipals de Barcelona el 1999 214 vots

El seu nom evocava la irlandesa Home Rule League Després d’un període enormement influent dins el catalanisme, el seu pes minvà a partir de 1895 D’una banda, davant la força creixent de la més dinàmica Associació Popular Regionalista d’altra banda, perquè els elements possibilistes vinculats al setmanari La Veu de Catalunya hi trobaren un clima advers als seus arguments favorables a la lluita electoral Des de 1897 hi predominà el grup del diari La Renaixensa entre d’altres, Pere Aldavert, Àngel Guimerà, Josep Franquesa i Francesc Matheu, portaveu del sector més intransigent i apolític del…