Resultats de la cerca

Es definí com “interclasista, progresista, liberal”, i també com de “centro progresista” i en un II Congrés celebrat al juliol de 1987 canvià el nom per Unidad Centrista-Partido Español Demócrata UC-PED, “ya que se nos confundía fácilmente con un partido de extrema derecha” Amb una o altra denominació, va concórrer a lesdiferents eleccions del període 1984-1991 i va obtenir a Catalunya entre un i dos milers de vots S’esborrà del Registre d’Associacions al juny de 1994 i el 1997 un jutjat de Madrid processà els dos principals dirigents A Gómez i Francisco Juncas,…

És representat per Juan Iniesta i José Terol García Probablement fou creat per un canvi de nom del Partido Monárquico Popular de España

Es proposà “propagar las ideas de democracia, patria y humanidad” Els dirigents foren Carlos Blasco de Viló president de la junta directiva i José Cárdenas president del comitè local de Barcelona Al març de 1933 es transformà en Partido Sindical Demócrata, els dirigents del qual foren Luis Valencia president i Carlos Blasco del Vilo vicepresident

Era partidari de l’Estat laic, defensava el sistema capitalista i les autonomies Era presidit per Francisco Millá Badia, el seu fundador i ideòleg Al gener de 1936 passà a anomenar-se Partido Racional Demócrata El seu ideari fou recollit a l’obra de Millá Por un Nuevo Vi-vir A l’abril de 1937 acordà la seva dissolució

Els Comités de Huelga Estudiantiles foren el seu front d’estudiants i els Comités de Huelga Obreros, el d’obrers, essent coneguts com CHE-CHO De tendència “mao-espontaneista”, eren partidaris de la vaga general revolucionària com a pas previa la insurrecció armada i a la presa de poder El 1969 organitzaren l’assalt al rectorat de la Universitat de Barcelona A l’estiu de 1970 una part dels membres abandonà el partit i la resta constituí el Partido Comunista Proletario Editaren Hoz y Martillo , Acción Proletaria i El Bolchevique

Encapçalada a Espanya per Miguel Morayta, José de Carvajal i José Muro, intentà recompondre el republicanisme conservador i unitari després de la dissolució formal del Partit Possibilista per part d’Emilio Castelar A Catalunya, el gros de les redaccions periodístiques, dels comitès i dels centres i casinos possibilistes seguiren Morayta L’encarregat de defensar al Parlament el caràcter republicà del possibilisme fou el diputat manresà Emili Junoy Un cop estabilitzada la situació, al març de 1894 el nucli possibilista català encetà contactes per concretar una sortida comuna a la crisi…

Fixà el domicili social a Barcelona “mientras las circunstancias lo aconsejen” Del Consell Nacional, integrat per nou membres, en formaren part Belén de Sárraga, Salvador Garriga, Francesc Corbella i Àngel Jiménez A l’exili el pes dels federals catalans en el Consell Nacional fou encara més elevat Abel Velilla reconstruí de seguida el partit a Mèxic i el 1945 Francesc Corbella a París El 1948 Josep Martí Feced n’era president Abel Velilla, vicepresident, i Leandre Raurich, secretari general Mantenia un Consell Federal de Catalunya a l’exili, presidit per Antoni Soler Roca 1946 No…

És conegut també com a Partido Social Regionalista Unión Institucional Es declarà monàrquic, popular, social i democràtic, sense amagar les seves arrels carlines En el seus inicis tingué certa ressonància com a articulador d’un gran pacte de la dreta catalana Al novembre de 1976 participà en una temptativa d’entesa conservadora el Pacte Català o d’Hostalrich amb Reforma Democrática de Cataluña, Unió Catalana i el Partit Democràtic Català Fracassada aquesta iniciativa, participà en una nova aliança electoral, Concòrdia Catalana amb el Partit Conservador de Catalunya i Catalònia-…

Era format per persones de l’Asociación Católica Nacional de Propagandistas, del carlisme notablement del Partido Católico Tradicionalista o mellista, del Partit Maurista i del Grupo de la Democracia Cristiana El Debate n’era el diari proper Es proposava de posar fi al sistema polític de la Restauració i d’actuar políticament segons les doctrines del catolicisme social El seu líder fou Ángel Ossorio y Gallardo En foren secretaris generals Genaro Poza i Santiago Fuentes Pila El grup promotor a Catalunya, on tingué una presència reduïda, era format per Francisco Aizcorbe Oriol i…

Era organitzat en “milicias”, que duien a terme accions violentes a les universitats contra els “lacayos de la oligarquía de las Universidades Cátedros, profesores, sociales, bedeles, policías, reformistas y revisionistas” La seva consigna era “palo al lacayo” Al febrer de 1971 una part dels seus membres fou detinguda El partit fou dissolt al març següent