Resultats de la cerca

En les eleccions legislatives de 1979 presentà candidatura al Senat i al Congrés, aquesta última en coalició amb el Partido Liberal, encapçalada per Edmon Armisén 3265 vots Al juliol del mateix any s’integrà a la Unió de Centre de Catalunya

També emprà el nom de Partit Democràtic Liberal Català Es declarà regionalista, defensor de la propietat privada i partidari de la integració europea Inicialment es constituí com a delegació regional de la Federación de Partidos Demócratas y Liberales, fundada el 1974 i presidida per Joaquín Garrigues Walker Al novembre de 1976 participà en una temptativa d’entesa conservadora el Pacte català o d’Hostalrich amb Reforma Democrática de Cataluña, Unió Catalana i el Partido Social Regionalista, per tal d’aglutinar electoralment les forces de dreta Frustrada l’entesa, s’apropà a Alianza Popular AP…

Fou més conegut com a PSUC-Comorera Defensava la independència política i orgànica del PSUC respecte del PCE i aspirava a ser el partit únic de la classe obrera catalana El 1952 Comorera s’installà clandestinament a Barcelona i l’any següent fou detingut i condemnat a trenta anys de presó, on morí el 1957 El substituí Evarist Massip, que encapçalà una mínima activitat centrada a l’exili El 1976, encapçalada per Josep Marlés, la formació s’incorporà al Partit Socialista de Catalunya Congrés Publicacions Treball 1952-1954 i Circulars 1954-1976

Es presentà a les eleccions europees de 1987 23315 vots i a les autonòmiques de 1988 8105 vots El 1989, amb la Confederació Els Verds, però sense Alternativa Verda-Moviment Ecologista de Catalunya AV-MEC, presentà a les eleccions europees la candidatura Llista Verda Aquestes formacions es tornaren a coalitzar en les eleccions generals d’aquest any, amb el nom d’Els Verds-Llista Verda, encapçalada pel catedràtic Joan Martínez Alier En les municipals de 1991 es presentà per Barcelona en la coalició Barcelona Verda amb AV-MEC i Partit Ecologista de Catalunya-VERDE Els líders eren l’advocat Marc…

Fou inscrit com a partit al febrer de 1978 El president fou Ramón Graells i el secretari general Ernesto Milá Tot i ambicionar una projecció estatal, la implantació es reduí essencialment a Catalunya En el seu si s’aplegaren dues tendències diferents L’una encapçalada per Milá es manifestà “nacional-revolucionària”, adoptà com a referents diversos grups neofeixistes europeus i seguí propostes del líder del partit italià Avanguardia Nazionale, Stefano Delle Chiae L’altra, liderada per Graells, era de caràcter falangista La convivència entre les dues tendències no fou inicialment…

Postulà, entre altres objectius, la creació d’un Estat Nacionalsindicalista, amb sindicació obligatòria de tots els “productors”, la dissolució dels partits marxistes i l’expansió imperial d’Espanya Desaparegué pel març de 1934 en fusionar-se amb Falange Española per crear Falange Española de las JONS FE de las JONS , si bé al gener de 1935 els exjonsistes seguiren l’escissió encapçalada a Madrid per Ramiro Ledesma Ramos i abandonaren l’organització de Barcelona Després de formar aquí un partit propi amb vocació estatal, el Partido Español Nacional Sindicalista al mateix gener,…

Hi participaren Alternativa Verda , Els Verds , Els Verds-Unió Verda Alternativa Ecologista de Catalunya , que després de les eleccions generals de 1993 es donà de baixa, el Moviment d’Esquerra Nacionalista , i diversos collectius ecologistes de base i persones a títol individual Concorregué a les eleccions legislatives de 1993 36683 vots, el seu millor resultat i a les europees de 1994 25420 vots En les municipals de 1995 formà la coalició Iniciativa per Catalunya-Els Verds amb Iniciativa per Catalunya, el Partit dels Comunistes de Catalunya, Candidatures d’Unitat Popular i Candidatures del…

Encapçalada a Espanya per Miguel Morayta, José de Carvajal i José Muro, intentà recompondre el republicanisme conservador i unitari després de la dissolució formal del Partit Possibilista per part d’Emilio Castelar A Catalunya, el gros de les redaccions periodístiques, dels comitès i dels centres i casinos possibilistes seguiren Morayta L’encarregat de defensar al Parlament el caràcter republicà del possibilisme fou el diputat manresà Emili Junoy Un cop estabilitzada la situació, al març de 1894 el nucli possibilista català encetà contactes per concretar una sortida comuna a la crisi…

El 1978 es fusionà amb el Moviment d’Unificació Marxista i el Collectiu de Coordinació Socialista per crear el Bloc Català de Treballadors