Resultats de la cerca

Té una amplada de 80 a 150 km

Forma part dels Hale Observatories Fou començat a construir l’any 1928 sota la direcció de l’astrònom GEHale, gràcies a l’aportació econòmica de la Fundació Rockefeller, però no fou fins després de la Segona Guerra Mundial que començà a funcionar el seu telescopi gegant L’instrument més important de l’observatori Palomar és un telescopi reflector gegant de 5 m de diàmetre el telescopi Hale Altres instruments importants són dues cambres de Schmidt de 14,4-21,6 cm i 4,4-7,8 cm, respectivament Els camps de treball principals de l’observatori són l’observació de les galàxies exteriors, la…

Té uns 128 km de llarg per 69 km d’ample a la banda occidental Conté nombroses badies badia de Carmarthen, badia de Swansea, badia de Bridgwater, badia de Barnstaple, i a l’extrem oriental s’obre l’estuari del Severn Té ports pesquers i de tràfic de primer ordre com són Bristol, Swansea i Cardiff

Els angles del triangle de posició, que permet de resoldre trigonomètricament els problemes nauticoastronòmics, són l' azimut angle en Z, l' angle al pol angle en P i l' angle parallàctic angle en A, i els costats són la colaitud PZ, la codeclinació PA i la distància zenital ZA Hom estableix, per definició, el signe de les declinacions i de les latituds, de manera que són positives les del N i negatives les del S, i el de les altures, de manera que són positives si l’astre és sobre l’horitzó i negatives si és sota La codeclinació, pel fet d’elegir sempre com a vèrtex el pol elevat, és l’únic…

Un planetari és constituït per una cúpula, sobre la qual un conjunt de projectors òptics projecta una collecció de punts lluminosos que representen els distints estels i planetes del firmament Cada projector va unit a un mecanisme de rellotgeria que li proporciona el moviment adient per tal que les posicions i els moviments dels punts lluminosos reprodueixin l’aspecte del firmament en un moment donat i els seus canvis subsegüents D’aquesta manera hom reprodueix el camí que fan els planetes entre els estels, o els canvis de l’aspecte del cel durant l’any, o també les variacions de l’aspecte…

Les primeres emissions d’aquest tipus foren detectades pels satèllits militars nord-americans Vela , els quals vigilaven les emissions gamma produïdes durant les explosions nuclears Encara que les primeres observacions dels sobresalts gamma extraterrestres foren registrades pels satèllits el 1967, no foren objecte de l’estudi fins el 1969, i, a causa del caràcter militar del programa, els resultats de les investigacions no foren donats a conèixer fins el 1973 Des d’aquella data s’han registrat un centenar de fenòmens d’aquesta mena i el ritme actual d’observacions és d’una trentena cada any…

Aquest trucatge, bàsicament fotogràfic, és emprat en el cinema i també en televisió

Un dels més espectaculars fou detectat per el coronògraf LASCO, embarcat a SOHO, el 15 de gener de 1996 Les ejeccions de núvols coronals de plasma són el resultat d’una expansió dels camps magnètics coronals tancats en forma d’erupcions transitòries de massa són coneguts també com a CME Coronal Mass Ejections Són els agents conductors dels xocs magnetohidrodinàmics que es propaguen pel medi interplanetari, la segona forma d’expulsar material coronal a l’espai la primera són els dolls de vent solar d’alta velocitat d’un forat coronal Les observacions dels CME es realitzen utilitzant…

Es basen en les rares interaccions dels neutrins amb un blanc adequat, i la posterior detecció de les partícules secundàries emprant una xarxa de detectors o mètodes electroquímics El primer experiment d’aquesta mena és el de Raymond Davis, el 1976, el més recent és el detector Super-Kamiokande i el Sudbury Neutrino Observatory Tots ells confirmen la falta de neutrins solars respecte a les prediccions teòriques L’experiment de Davis consistia en un tanc de 600 tones, ple de Cl 4 C el 3 7 Cl reaccionava amb els neutrins produïts a la cadena ppIII del cicle p-p de combustió de l’hidrogen, i es…

Les cèllules tenen una grandària mitjana d’uns 30 000 km i el seu moviment és predominantment horitzontal, amb velocitats que oscillen entre els 300 i els 500 m/s L’any 1956, ABHart descobrí l’existència d’aquestes fluctuacions horitzontals, i RBLeighton les fotografià el 1962 utilitzant espectreheliogrames Doppler La component vertical de la velocitat és bastant més petita que la vertical, de 50 a 90 m/s, i la vida mitjana d’un supergrànul és de l’ordre d’1,3 dies Igual que la granulació ordinària, la supergranulació s’interpreta com un reflex en les capes altes de l’atmosfera de l’acció a…