Resultats de la cerca
Es mostren 1101 resultats
flamenc
© Lluís Prats
Ornitologia
Ocell de l’ordre dels ciconiformes
, de la família dels fenicoptèrids, de dimensions grans (de 130 a 190 cm), les potes i el coll molt llargs i el bec voluminós i corbat cap avall.
El plomatge és blanc i rosat, amb la vora de les ales negra És gregari i s’alimenta de petits crustacis, d’algues, d’insectes i llurs larves i de peixets Habita als llacs poc profunds, als aiguamolls i a les riberes marines, on nia en indrets amagats durant els mesos de maig i juny la posta és de dos ous És comú a tota la Mediterrània
cinema hongarès
Cinematografia
Cinema realitzat a Hongria.
Hom en pot datar l’inici el 1901, quan Béla Zitkovszky filmà una sèrie de danses típiques del país El 1912 començà una producció més o menys regular, amb les realitzacions de Mihály Kertèsz més tard Michael Curtiz, Sándor Korda Alexander Korda i Pál Fejös Paul Fejos La regència de l’almirall Horthy collapsà la incipient cinematografia hongaresa, i les figures principals abandonaren el país Béla Blasko Bela Lugosi, Lya de Putti, Paul Fejos, Alexander Korda i Michael Curtiz anaren a Hollywood Amb l’arribada del sonor hom observa alguns signes de vida cinematogràfica Cap als anys quaranta el…
meleagrídids
Ornitologia
Família d’ocells de l’ordre dels fasianiformes que tenen membranes interdigitals rudimentàries, la cua no arquejada i el cap i el coll nus, i els mascles, carúncules erèctils a la base superior del bec.
Les úniques espècies vivents són el gall dindi Meleagris gallopavo i el gall dindi ocellat Agriocharis ocellata
megapòdids
Ornitologia
Família d’ocells de l’ordre dels fasianiformes, de 50 a 70 cm, que tenen les potes, els dits i les ungles grans i forts i que són els únics ocells que no coven els ous i els polls amb l’escalfor del cos.
Fan la posta a l’interior de piles de matèria vegetal en descomposició o la colguen a la sorra de la platja Els polls poden volar al cap de 24 hores d’haver sortit de l’ou Els gèneres més importants són Alectura, Leipoa i Megapodius Habiten a Indonèsia, la Melanèsia, Austràlia i la Polinèsia
glicí
Cinematografia
Fotografia
Àcid paraoxifenilaminoacètic emprat com a revelador d’emulsions negatives, especialment en els processos lents.
És anomenat també glicina o fotoglicina
ibis
© Lluís Prats
Ornitologia
Nom de diversos ocells de la família dels tresquiornítids, de l’ordre dels ciconiformes, que tenen els tarsos llargs, tots quatre dits al mateix pla, amb els anteriors units a la base per una membrana, i el bec llarg, prim i corbat cap avall.
Són gregaris i comuns a les zones càlides i temperades, on habiten a les vores dels llacs, rius i aiguamolls Els més importants són l' ibis sagrat Threskiornis aethiopica , de l’Àfrica oriental, l' ibis ermità Comatibis eremita , del nord d’Àfrica i l’Àsia Menor, i l' ibis blanc Eudocimus albus i l' ibis roig Eudocimus ruber , de l’Amèrica tropical
esplugabous
© Fototeca.cat
Ornitologia
Ocell de l’ordre dels ciconiformes, de la família dels ardeids, d’uns 50 cm de llargada i de plomatge d’un vermell terrós a l’occípit, al dors i al pap i gairebé blanc a la resta del cos.
Durant l’època de cria presenta plomall al cap, i el bec i les potes són de color rogenc a l’hivern el bec esdevé gairebé groc i les potes molt fosques És sociable i nia en colònies Hom el troba sovint entremig dels ramats de bestiar, on cerca els insectes de què s’alimenta És originari del sud de la península Ibèrica i del nord d’Àfrica és accidental als Països Catalans, excepte al País Valencià, on nia
esfenisciformes
Ornitologia
Ordre d’ocells de plomatge dens i compacte, de color gris o negre al dors i blanc al ventre, coll curt, bec robust, cames molt curtes i cua molt reduïda.
Les ales, transformades en òrgans natatoris, manquen de l’articulació del colze i es mouen rígides Són ocells adaptats a la vida aquàtica Habiten a les costes antàrtiques i a les meridionals d’Austràlia, Àfrica i Amèrica del Sud Les espècies més comunes són els pingüins australs de l’Amèrica del Sud
esfeníscids
Ornitologia
Única família de l’ordre dels esfenisciformes, amb uns vint gèneres fòssils que es remunten a l’Eocè inferior i sis gèneres vivents representats per quinze espècies.