Resultats de la cerca

El 1943 començà la seva tasca en el teatre i el 1945 fou el protagonista de Caligule d’ACamus Formà part del Théâtre National Populaire, on interpretà Le Cid 1951, Le Prince de Hombourg 1951, Richard III de Shakespeare 1954 i Lorenzaccio d’AMusset entre moltes altres En el cinema cal destacar L’idiot 1947, La Chartreuse de Parme 1948, Fanfan la Tulipe 1952, Les orgueilleux 1953, Le rouge et le noir 1954, Montparnasse 19 1958 i Le joueur 1958

Durant els estudis de filosofia a la Universitat de Texas conegué l'actor Owen Wilson, amb el qual començà la realització de curts, un dels quals, Bottle Rocket 1994, li obrí les portes del cinema professional El seu primer llargmetratge, estrenat el 1996, fou una versió d'aquest curtmetratge Considerat un renovador de la comèdia nord-americana, posteriorment dirigí   Rushmore 1998, The Royal Tenenbaums 2001,  The Life Aquatic with Steve Zissou 2004, Hotel Chevalier 2007, The Darjeeling Limited 2007, el film d'animació Fotograma de Moonrise Kingdom , de Wes Anderson © Focus…

A Alemanya protagonitzà comèdies sentimentals Der Fluch , ‘La maledicció’, 1923 Amb el sonor augmentà la seva popularitat, gràcies al seu domini del francès i l’alemany, que li permeté interpretar dues i tres versions del mateix títol Liebeswalzer , ‘El vals de l’amor’, de W Thiele, 1930 Der Kongreß tanzt , ‘El congrés dansa’, 1931, d’E Charrell Ein blonder Traum , ‘Un somni ros’, 1932, de P Martin, etc El 1939 emigrà a França i posteriorment als EUA Des del 1943 treballà només per al teatre

Es dedicà especialment a la comèdia de costums, sobretot pel seu treball amb Frank Capra Broadway Bill , 1934 Mister Smith goes to Washington , 1939 i amb George Cukor Holiday , 1938 Implicat en els processos de maccarthisme contra Hollywood no reaparegué fins el 1961 amb The Mark 1961 de G Green, guió al qual seguiren Cleopatra 1963 de JL Mankiewicz, The Group 1966 de S Lumet i La maison sous les arbres 1971 de R Clément

Estudià enginyeria electrònica a la Universitat del Bòsfor, i posteriorment s’incorporà a l’exèrcit, on passà uns quants anys amb la intenció de prosseguir la carrera militar Posteriorment estudià cinematografia a Istanbul i a Londres La seva filmografia, que gira entorn de drames personals en la Turquia actual, s’inicià amb el curt Koza 1995, nominat a la Palma d’Or del Festival de Canes Seguiren Kasaba ‘La ciutat’ 1997, Mayis sikintisi ‘Núvols de maig’, 1999, Uzak ‘Llunyà’, 2002, Gran Premi del Jurat al Festival de Canes i premiat el 2003 al de Sant Sebastià, İklimler ‘Climes’, 2006, Üç…

Estudià a la Universitat de Waseda i s’inicià com actor i autor teatral En acabar els seus estudis entrà a treballar amb la productora Nikkatsu i començà a dirigir D’entre els seus films, en els quals, distanciant-se de la subtilesa dels cineastes de la generació anterior, adopta un to directe i sovint visceral, es destaquen Nusurameta Yokubo ‘Desig robat’, 1958, Akai Sastui ‘Intent d’homicidi’, 1964, Ningen Johatsu ‘L’evaporació de l’home’, 1967, Fukusku suru wa ware ni ari ‘La venjança és meva’, 1979, Eijanaika ‘Per què no', 1980, Narayama Bushiko ‘La balada de Narayama’, premi del festival…

Graduat en arquitectura a la universitat de Khon Kaen 1994 i posteriorment en realització cinematogràfica a l’Arts Institute of Chicago 1997, els anys noranta començà a rodar films a cavall entre la ficció i el documental, sovint amb actors no professionals El seu primer llargmetratge Dokfa nai meuman ‘La flor celestial a la mà del diable’, 2000 participava plenament d’aquestes característiques, que posteriorment continuà a Sud sanaeha ‘Sortosament teu’, 2002, pel qual fou premiat a Canes, Sud pralad ‘Mal tropical’ 2004, pel qual rebé el premi del jurat a Canes Sang sattawat ‘…

El seu film Alter ego 1946 fou premiat cinc vegades Porta closa 1948 obtingué dotze premis, entre els quals el del millor argument, a Estocolm, i el gran premi, a Canes Fantasia tràgica 1950 fou premiada a Luxemburg i a Canes El 1957 també li fou atorgat el premi Ciutat de Barcelona La seva temàtica sol ésser realista, i es manifesta a través d’un expressionisme més aviat sobri que revela la preocupació per la plàstica fotogràfica

Debutà com a director de curtmetratges Orchidégartneren 1977, Menthe-la bienheureuse 1979, Nocturne 1980, Den Sidste detalje 1981 i Befrielsesbilleder 1982, amb el qual es graduà l’any següent a l’Escola Danesa del Cinema Ha dirigit diversos llargmetratges, entre d’altres, Forbrydelsens element ‘L’element del crim’, 1984, Epidemic 1988, Europa 1991, Breaking the Waves 1996, Idioterne ‘Els idiotes’ 1998, el drama musical Dancer in the Dark 1999, guardonat amb la Palma d’Or a Canes, Dogville 2003, amb la qual guanyà el premi del Cinema Europeu al millor director, Manderlay 2005,…

Comparteix amb el seu germà Ethan Coen Minneapolis, Minnessotta, 21 de setembre de 1957 les tasques de guionista, director i productor Les seves pellícules han esdevingut un dels exponents més destacats del cinema nord-americà independent Han realitzat Blood Simple 1985, Miller’s Crossing 1990, Barton Fink 1991, Palma d’Or al Festival de Canes i premi BAFTA 1997, Fargo 1996, Oscar a la millor direcció i a la millor actriu, The Big Lebowski 1998, O Brother, Where Art Thou 2000, The Man Who Wasn’t There 2001, premi del Festival de Canes al millor director, Intolerable…