Resultats de la cerca

Fou el cineasta més important de la Itàlia feixista Amb Quattro passi fra le nuvole 1942, que alguns consideren precedent del neorealisme, inicià la sèrie costumista que, amb inflexions poètiques o satíriques, desenvolupà en la seva filmografia de postguerra En són films remarcables Vecchia Guardia 1935, La Corona di ferro 1941 i Io, io e gli altri 1964

Treballà en el teatre de varietats i en la ràdio i, després, es dedicà definitivament al cinema Actor còmic, gairebé en totes les pellícules donà vida al protagonista d’una situació tragicòmica de la petita burgesia italiana El 1952 interpretà a les ordres de Fellini Lo sceicco bianco , i I vitelloni el 1953 Ultra les pellícules ja esmentades cal destacar Un americano a Roma 1954, de Steno, La grande guerra 1959, de M Monicelli Tutti a casa 1960, de L Comencini, Una vita difficile , de D Risi, Il medico della mutua 1968, de L Zampa, Un borghese piccolo piccolo 1977, de M Monicelli, Io…

Arran de l’èxit que assoliren els seus programes històrics a la televisió italiana, el 1968 accedí a la realització cinematogràfica amb el film Galileo , que obtingué un considerable ressò A l’èxit posterior d’ Il portiere di notte 1974 succeïren Al di là del bene e del male 1977 —entorn de Nietzsche—, La pelle 1981 —basat en la novella homònima de Curzio Malaparte—, Interno berlinese 1985 i Francesco 1988, biografia de sant Francesc d’Assís que el 2014 tornà a rodar en un telefilm de més de 3 hores de durada Posteriorment dirigí el drama psicològic  Dove siete Io sono qui 1993 i…

Fill d’un professor universitari, desenvolupà la seva passió pel cinema i alhora pel waterpolo jugà a primera divisió i fou internacional juvenil Realitzà els seus primers curtmetratges a 20 anys, i el 1977 dirigí el llargmetratge Io sono un autarchico Guionista i actor de les seves pellícules, és autor d’una filmografia singular, amb arguments basats en experiències personals que li serveixen per a explicar la seva manera de veure el món i la societat italiana des d’un punt de vista irònic i amb una realització propera a l’espontaneïtat Autor de films com Ecce bombo 1977, Sogni…

Estudià teatre i el 1951 es diplomà per l’Acadèmia d’Art Dramàtic de Roma El mateix any fundà un grup teatral, per al qual escriví diverses peces, i amb el qual feu gires per Europa Retornà a Roma després de treballar en diversos vessants del món de l’espectacle, fins el 1963, que fou ajudant de Federico Fellini en Otto e mezzo i rodà el seu primer film,  I basilischi 1963, de temàtica social i amb un fort component feminista, recurrent en la major part de la seva producció posterior  Questa volta parliamo di uomini 1965, Mimì metallurgico ferito nell’onore 1971, Film d’amore e d’anarchia…

Debutà el 1936 en el film de Rosario Pi, Molinos de viento Interpretà després dues pellícules a l’Estat francès i el 1939 s’installà definitivament a Itàlia, on des del 1945 alternà els escenaris amb la pantalla Interpretà sempre papers humans i de palesa sensibilitat Unida sentimentalment des del 1941, i posteriorment casada, amb Vittorio de Sica , protagonitzà els films dirigits per ell, Un garibaldino al convento 1941, La porta del cielo 1946 i Cuore 1948, codirigida amb Duilio Coletti, i hi formà també sovint parella en diverses cintes, entre d’altres, en algunes de Carlo…

Inicià estudis de ciències polítiques a la Universitat de Cambridge, que deixà per la literatura anglesa, en la qual es graduà el 1983 Posteriorment es dedicà al teatre i actuà durant una temporada amb la Royal Shakespeare Company Interpreta sovint personatges insòlits Estigué estretament associada amb el director Derek Jarman, a les ordres del qual actuà, entre d’altres, a The Last of England 1988, Edward II 1991, pel qual fou guardonada al Festival de Venècia i Wittgenstein 1993 El 1992 protagonitzà Orlando , de Sally Potter, paper que li donà una important projecció Seguiren, entre d’…

Fill del poeta Attilio Bertolucci , cercà la collaboració de Pier Paolo Pasolini , del qual fou ajudant i deixeble, per al seu primer film La commare secca 1962, al qual seguiren Prima della rivoluzione 1966, considerat sovint com un manifest cinematogràfic de les revoltes del 1968  Partner 1968, basat en la novella de Dostojevskij El doble , i un dels episodis d’ Amore e rabbia 1969, amb el qual tancà una primera etapa marcada per l’experimentalisme i la influència de Pasolini Posteriorment, sense abandonar el seu compromís amb l’ideari esquerrà i la inclinació a tractar de temes i…

A l’inici i durant bona part de la seva trajectòria feu un cinema de denúncia, criticà la moral, els costums i la religiositat anquilosats i tradicionals de la burgesia espanyola Realitzà, entre altres pellícules, Los golfos 1965, premiada al Festival de Berlín, El jardín de las delicias 1970, La prima Angélica 1973, premi Especial del Jurat del Festival de Canes 1974, Cría cuervos 1975, premi Especial del Jurat del Festival de Canes 1976, Elisa, vida mía 1977, Los ojos vendados 1978, Mamá cumple cien años 1979, premi Especial del Jurat del Festival de Sant Sebastià, i Deprisa, deprisa 1980,…

Marta Fàbregas en fou la primera directora de doblatge, mentre que Trinidad Bosch exercí de tècnic de so dels moderns equipaments Western Electric Durant la guerra civil es dedicaren a sonoritzar documentals, sense arribar al nivell assolit per Acústica El 1939, G Paolucci presentà la dimissió i fou substituït per Taurino Parvis García i José María López Echevarría El poc volum de feina que tenien, ja que tan sols doblaven els films de la Universal Films Española, desembocà el 1947 en la compra de la totalitat de les accions de la firma de l’editor periodístic Francisco Peris Mencheta…