Resultats de la cerca

Fou aïllat el 1951 per Gausegf i Brazhnikon de cultius del bacteri Actinomyces subtropicus Químicament es tracta d’un pèptid cíclic amb ferro a la molècula S'ha demostrat especialment actiu i eficaç contra els estafilococs resistents a altres antibiòtics

La seva absorció oral és ràpida i completa i el temps de vida mitjana és d’unes 12 hores És eficaç com a antiprotozoari i antibacterià és emprat en medicina en els tractaments de les tricomoniasi, lambliasi i amebiasi així com en les infeccions per bacteris anaeròbics

Pertany a la família de les benzodiazepines i com a tal és indicat el seu ús en l’ansietat i l’insomni La seva dosi eficaç és baixa en comparació amb altres de la mateixa família Hom l’empra en el tractament de l’insomni És contraindicat en la miastènia

És eficaç davant la majoria d’enterobacteris, incloent-hi els resistents a l’ampicillina per produir betalactamases cromosòmiques de classe I També actua davant Haemophilus influenzae i Neisseria gonorrhoeae no productors de betalactamases La seva importància rau en la seva activitat davant Pseudomona aeruginosa En ésser hidrolitzada per les betalactamases plasmídiques és útil associar-la amb l’àcid clavulànic

Actua mitjançant un mecanisme inhibidor de la síntesi de prostaglandines Eficaç en les formes inflamatòries i degeneratives de les malalties reumàtiques, en les crisis de gota i en general en dolors i inflamacions d’etiologia a l’aparell locomotor Està contraindicat en cas d’allèrgia als AINE o als inhibidors de la síntesi de prostaglandines i en la malaltia ulcerosa En tractaments llargs pot tenir efectes tòxics per a la funció renal i hepàtica

Únic tractament farmacològic eficaç per via oral davant la impotència, ja que evita, mitjançant mecanismes enzimàtics, l’eliminació de l’òxid nítric, molècula imprescindible per a tota vasodilatació, com la que s’esdevé en els sins cavernosos durant l’erecció És eficaç tant en la impotència psicògena com en l’orgànica, però no desperta el desig sexual i cal, per a poder actuar, l’estimulació eròtica provocada, mitjançant una descàrrega nerviosa, per la formació d’òxid nítric, o monòxid de nitrogen És contraindicat el seu ús conjuntament amb altres drogues vasodilatadores que…

L’acció dels antídots pot ésser física, química o fisiològica Tenen una acció purament física els greixos i mucílags, que formen una pellícula a l’entorn de certes substàncies metzinoses i així retarden llur absorció, o també el carbó actiu, eficaç en virtut del seu poder absorbent En el cas dels antídots químics hi ha reacció entre l’antídot i la metzina, bé neutralització àcids i àlcalis, bé precipitació sulfats i sals de bari, clara d’ou i sals de metalls pesants, bé complexació àcid etilendiaminatetraacètic i sals metàlliques, bé transformació en un compost no tòxic acció de…

Actua com a competidor de la morfina i anàlegs, amb una acció antagonista en tots els receptors opioides mu, kappa, delta i sigma, fonamentalment, de manera que bloca l’acció d’agonistes sobre aquests receptors, però no té capacitat per a activar-los Hom l’utilitza en el procés de deshabituació dels heroïnòmans, ja que sota l’acció d’aquest fàrmac els receptors opioides no responen ni als opioides endògens encefalines, endorfines i dinorfines ni als administrats exògenament com l’heroïna A les dosis utilitzades terapèuticament, la naltrexona redueix notablement la capacitat de resposta dels…

Hom ha identificat nou ciclosporines diferents, anomenades de la A a la I, però per llur importància destaquen la ciclosporina C C 6 2 H 1 1 1 N 1 1 O 1 3 i sobretot la ciclosporina A C 6 2 H 1 1 1 N 1 1 O 1 2 , dos oligopèptids cíclics no-polars amb activitat immunosupressora, antifúngica i antiinflamatòria La ciclosporina A és una droga immunodepressora específica dels limfòcits T-4 donat que n'inhibeix l’activació i la divisió cellular, però no pertorba globalment la resposta immunitària Fou descoberta incidentalment per l’immunòleg francès JF Borel 1972, el qual la isolà i n'establí l’…

Actualment hom distingeix diverses classes de diürètics els diürètics osmòtics , com el manitol, els quals, pel fenomen de l’osmosi, actuen com a soluts que en grans quantitats provoquen un augment de l’aportació d’aigua al ronyó, i són emprats en el xoc i en les intoxicacions per a provocar una diüresi forçada els derivats de la purina teofillina, la més eficaç, teobromina i cafeïna, que augmenten la filtració glomerular i disminueixen la reabsorció tubular els diürètics mercurials , que actuen a nivell del túbul proximal, on impedeixen la reabsorció del sodi, i són administrats en els casos…