Resultats de la cerca

Hom coneix uns dos milers de barbiturats, però només una cinquantena són emprats en medicina Depressors del sistema nerviós central, hom els empra com a hipnòtics, puix que actuen sobre el centre cerebral de la son, bé que poden ésser d’una manera gradual sedatius, hipnòtics o anestèsics generals, en augmentar la dosi o variar la via d’administració Tenen una reduïda acció analgèsica i antipirètica Llur efecte hipnòtic és degut a la indiferència que produeixen envers els estímuls externs, i causen una sensació de somnolència que va acompanyada d’un lleuger abaixament del metabolisme basal, a…

Fundador i director de diverses revistes professionals El mundo farmacéutico , 1902 Farmacia catalana , 1907, autor de treballs analítics i d’un Tratado de análisis químico 1910 Fou president de l’Acadèmia d’Higiene de Catalunya, vicepresident de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya i impulsor i president de l’Acadèmia de Farmàcia de Catalunya Fundà i dirigí l’Institut de Química Aplicada Fou president de la Societat de Química Industrial, secció espanyola de la Société de Chimie Industrielle Feu treballs de química industrial, i…

Els antraquinònics actuen estimulant el budell gros els més importants són l’emodina, l’àcid crisofàntic i la trimetilantroquinona Són els principis actius de diverses plantes com el senet, l’àloe, el ruibarbre, la fràngula, etc

Té l’origen en l’adquisició el 1668 d’una apotecaria a la ciutat per part de Friedrich Jacob Merck Un dels seus descendents, Heinrich Emanuel Merck, isolà i identificà els alcaloides al seu laboratori, i el 1827 n'inicià la producció a l’engròs, a partir de la qual impulsà un negoci de preparats i de medicaments, especialment des del 1890 Entre els productes que manufacturà i comercialitzà amb més èxit cal esmentar la morfina i, més tard, la cocaïna i els preparats vitamínics Fins els anys vint, la direcció de l’empresa estigué sempre vinculada a la família Merck El 1891 establí una filial…

La velocitat de transferència de la fase sòlida a la fase líquida és funció de la natura i la granulometria del sòlid, de la concentració i la composició química de la dissolució i també de la pressió i la temperatura Industrialment hom efectua l’operació en tres etapes En la primera etapa, la de lixiviació pròpiament dita, hom posa en contacte les dues fases sòlida i líquida, generalment en diverses subetapes, amb concentració decreixent de la fase líquida En la segona etapa té lloc la separació o decantació de les dues fases, i en la tercera, la recuperació del sòlid dissolt La…

Cursà estudis de medicina al Collegi de Cirurgia, i el 1817 es doctorà en farmàcia al Collegi de Sant Victorià de Barcelona i en fou catedràtic per oposició continuà la seva funció docent en 1821-23, a l’Escola Especial de la Ciència de Guarir en 1824-30 fou separat de l’ensenyament pel govern absolutista, i des del 1830 s’incorporà novament al collegi, i després, a la facultat de farmàcia, on detingué la càtedra de química orgànica i de farmàcia quimicooperatòria fins el 1854 Des del 1839 presidí l’Acadèmia de Ciències i Arts, on des del 1817 havia fet nombroses comunicacions…

Es diferencia dels àcids ortofosfòric i pirofosfòric perquè produeix la coagulació de les dissolucions d’albúmina És emprat en odontologia i en química analítica

En un sentit més ampli, hom considera que també ho són les substàncies químiques obtingudes sintèticament en modificar l’estructura d’un antibiòtic, i que posseeixen igualment efectes antimicrobians Els antibiòtics solen ésser sintetitzats, i alliberats al medi com a forma d'antibiosi, per fongs floridures i per diversos organismes més o menys adaptats també a viure al sòl actinomicets i bacils esporuladors, bé que molts altres organismes també en produeixen La seva estructura química, molt sovint cíclica, és en cada cas diferent i específica, i molt sovint té caràcter glucídic o proteic…

Creador de la teoria de la transmissió química de l’impuls nerviós, descobrí les accions decisives de l’acetilcolina en el sistema parasimpàtic Obtingué el premi Nobel de medicina l’any 1936

Catedràtic de química a la Universitat de Barcelona 1853 i d’història de la farmàcia a la de Madrid 1859, és autor de treballs sobre l’anàlisi de l’arsènic i dels sulfurs i sobre botànica i aigües minerals