Resultats de la cerca

Fou professor de mineralogia a Halle, de física a Breslau i de filosofia a Berlín Amic de Schelling i de Goethe, transmeté l’idealisme alemany a Dinamarca Més endavant fou representant d’una filosofia religiosa influïda per Luter De la seva narrativa, amb magistrals descripcions de la natura, cal destacar les Novellen 1837-38, setze volums

Ambaixador de Gènova prop d’Alfons el Magnànim 1444, fou secretari d’aquest i historiador reial És autor de De rebus gestis ab Alphonso I acabat el 1455, imprès a Lió el 1560, en deu volums, la seva obra més important, i del tractat De felicitate vitae Se l’ha considerat, erròniament, valencià i amb el cognom de Facs

Sacerdot 1821, el 1828 fundà l’Istituto della Carità rosminià i el 1848 fou representant del Piemont davant Pius IX Durament criticat en cercles catòlics —sobretot jesuítics i austríacs— tant pel caràcter filosòficament innovador de les seves doctrines com per la seva posició avançada en política, Rosmini veié incloses a l’Índex el 1849 les seves obres Delle cinque piaghe della Santa Chiesa i La costituzione secondo la giustizia soziale , de l’any anterior, bé que una comissió nomenada el 1857 per Pius IX decidí el 1854 a favor de l’ortodòxia doctrinal del filòsof A la mort d’aquest,…

Inicià la seva formació científica i humanística a Tolosa de Llenguadoc —on sembla que no acabà els estudis de teologia— i la completà a París, on exercí el càrrec de secretari de l’ambaixador d’Espanya Posteriorment residí a Madrid fins a la seva mort Després dels seus primers treballs, publicats en francès, i de collaboracions posteriors en obres collectives en la mateixa llengua, es distingí per la seva tasca de difusió de la cultura científica a la península Ibèrica, on les seves obres foren adoptades com a llibres de text pels collegis i les universitats, especialment els Elementos de…

Deixeble de Schopenhauer, fou professor a les universitats de Berlín i Kiel Estudiós dels fonaments filosòfics de la religió, arribà al convenciment de la identitat de totes les religions instituïdes Entre les seves nombroses obres cal destacar Allgemeine Geschichte der Philosophie, mit besonderer Berücksichtigung der Religionen ‘Història general de la filosofia, amb especial consideració de les religions’, 6 volums, 1894-1917

Professor a Würzburg, Praga, Halle, Munic i des del 1894 Berlín, s’especialitzà en psicologia de la música escriví nombroses obres sobre aquest tema i cercà de sintetitzar una teoria del coneixement amb una psicologia i una fenomenologia Entre altres obres, cal esmentar Erscheinungen und psychische Funktionen ‘Fenòmens i funcions psíquiques’, 1907, Die Anfänge der Musik ‘Els inicis de la música’, 1911 i Erkenntnislehre ‘Teoria del coneixement’, 2 volums, 1939-40

Fill de Miquel Sanglada i de Santjoan Regí la càtedra lulliana de la Universitat de Mallorca a mitjan s XVII Fou home de vida dramàtica i turmentada, jesuïta primer 1608, presoner dels turcs un quant temps 1608-09, després trinitari 1628, de nou jesuïta i finalment carmelità 1640 Entre els seus tractats teològics, que deixà manuscrits, figuren dos volums de comentaris, introduccions, explicacions i compilacions de l’art lulliana, en llatí i castellà

Estudià teologia a Dillingen 1692-94 i a Ingolstadt 1694 Canonge regular a l’abadia de Reichesberg, fou preceptor del comte Antoni de Würben i entrà en contacte amb la teologia lulliana El 1709, després d’un discutit viatge a Anglaterra en cerca de manuscrits, s’establí com a capellà a la cort del comte palatí Joan Guillem a Düsseldorf, el qual convencé de finançar i promoure la impressió sistemàtica de l’obra de Ramon Llull Mort aquest el 1716, el substituí en el mecenatge l’arquebisbe i elector de Magúncia Lotari Francesc de Schönborn, i passà a residir a Magúncia La notícia fou molt ben…

Jesuïta 1726, fou professor a Gandia, on conegué Gregori Maians, amb el qual mantingué una relació epistolar També fou professor de teologia a Girona Passà a Itàlia Gènova i Roma ja abans que els jesuïtes fossin expulsats d’Espanya Mantingué relacions amb Finestres És autor de Theologia dogmatico-scholastica Roma 1767-77, obra enciclopèdica de la qual publicà sis volums i deixà, en morir, els materials per acabar-la i que intenta d’agermanar la teologia positiva amb l’escolàstica tomista, vivificant-les amb la crítica És autor també de Scholastica vindicata Gènova 1766

Es distingí pels seus estudis sobre lògica i semiòtica, en els quals coincideix parcialment amb NChomsky en considerar que és possible de formular una teoria dels llenguatges naturals Elaborà també una semàntica d’algunes expressions de la lògica formal, com ara les que fan referència al concepte de necessitat Entre els seus estudis destaquen Contributions to the Axiomatic Foundations of Set Theory 1957, Logical Necessity, Physical Necessity, Ethics and Quantifiers 1960, Pragmatics 1968, i les recopilacions pòstumes dels seus articles en els volums Formal Philosophy 1974 i…