Resultats de la cerca

Professor a la Universitat de Madrid fins el 1936, ho fou a la de Barcelona el 1941 el mateix any, però, es retirà de la docència oficial i tornà a Madrid, on donà cursos anuals de caràcter privat Preocupat per les relacions entre filosofia i teologia i entre filosofia i ciència, la seva obra escrita inclou el recull d’assaigs Naturaleza , historia, Dios 1944, Sobre la esencia 1962 i Cinco lecciones de filosofía 1963, i la trilogia La inteligencia humana 1982-84

Deixeble de Polícrates, és cèlebre per les seves crítiques en la línia dels sofistes contra Isòcrates, Plató i, sobretot, Homer l’obra contra aquest, en nou llibres, li valgué el malnom de ‘Ομηρομάστιξ, ‘assot d’Homer’ És autor també d’una història sobre Amfípolis, des de la teogonia fins a la mort de Filip II de Macedònia

Editor i comentarista dels clàssics agrupà els anomenats Quatre llibres i gran sistematitzador, és la figura principal del neoconfucianisme Pertany a l’escola del li o racionalista Després d’estudiar el taoisme i el budisme, fou deixeble de Li Tong, que el n'apartà i l’inicià en la metafísica confuciana dels germans Cheng Hao i Cheng Yi Així atacà el budisme pel fet de declarar el món buit i illusori, desconèixer el li i minar la vida social amb l’individualisme Admet una realitat suprema, el taiji , present també en totes les coses com a li , “vena”, forma o llei de llur natura Tot és…

Primer pensador històric del taoisme , la seva obra és una de les millors de la prosa xinesa, tot i la seva dificultat d’interpretació Exposà el seu pensament a través de conceptes i, sobretot, d’exemples, mites i allegories Proposà una saviesa basada en la connaturalitat la veritable virtut, incompatible amb qualsevol esforç, és espontània i s’identifica amb la natura de les coses i amb el tao El coneixement d’aquest principi universal, etern i indefinit, comporta la desaparició de totes les distincions, el menyspreu del raonament lògic i la relativització del judici moral Contràriament a…

S'apropià el no-ésser taoista en la seva metafísica, i així barrejà una cosmovisió naturalista amb una ètica humanística confuciana

Fill d’un magistrat, de jove estudià el budisme i el taoisme, però s’inclinà pels clàssics confucians En el seu pensament un dels més complets de la Xina és fonamental el concepte de qi i s’identifica amb el Gran Buit o realitat última, unitat de l’ésser i el no-ésser indeferenciats Per a ell, la veritat és l’adequació de la “llum del cel” amb la de la natura humana, i la llibertat consisteix a conèixer la pròpia natura i a aprofundir-ne el destí En ètica donà un contingut més noble a la pietat filial, virtut tradicional confuciana fonamental en les relacions socials xineses El seu pensament…

Estudià entre els mestres de Provença i establí escola a Lunèl Escriví tres llibres de dret talmúdic en estil acurat i elegant el Sèfer ha-Ṣaba , el Sela'ha-Maḥloqet , contra Abraham ben David, i el Sefer ha-Maor , punt de referència dels talmudistes posteriors Escriví també cartes en prosa ritmada i una trentena de poesies religioses

El 1277 s’establí a Roma, on són datats diversos comentaris bíblics i traduccions de l’àrab a l’hebreu de llibres de medicina i filosofia Es conserven d’ell una desena de poesies religioses

Deixeble del cínic Crates i del megàric Estilpó, després de molts anys d’estudi, vers el 300 aC, fundà a Atenes la stoà estoïcisme , escola que rebé el nom del pòrtic prop del qual Zenó acostumava a reunir-se amb els seus deixebles Només es conserven fragments de les seves obres Sembla atribuïble a ell la divisió de la filosofia en ètica, física i lògica i l’inici de l’estudi de la relació entre pensament i parla motiu pel qual els seus seguidors impulsaren l’estudi de la retòrica pel que fa a la física, substituí el dualisme platonicoaristotèlic per un monisme materialista Se suïcidà

Deixeble de Parmènides —amb el qual vers el 450 aC visità Atenes, on produïren un fort impacte— i, segons Aristòtil, creador de la dialèctica, la seva aportació fonamental consisteix en la crítica de les opinions dels adversaris de l’ontologia parmenidiana Zenó comença concedint una hipòtesi, i després en deriva alhora dues conseqüències contradictòries, amb la qual cosa l’adversari ha d’abandonar la seva suposició inicial Dels anomenats arguments o apories de Zenó —dirigits contra la multiplicitat de les coses, per a afirmar la unitat de l’ésser, o contra el moviment, per a defensar la…