Resultats de la cerca

El 1422 es doctorà en arts a Pavia Entrà al servei d’Alfons el Magnànim 1432 i l’acompanyà en la segona expedició a l’illa de Gerba De tornada a Milà ocupà la càtedra que fou del seu pare 1435-47 Posteriorment, Francesco Sforza el féu preceptor dels seus fills Galeazzo Maria i Ippolita

Defensà el que ell mateix anomenà un racionalisme crític, el qual, a partir d’una anàlisi fenomenològica de l’acte del coneixement, vol arribar a una ontologia crítica, que eviti tant el relativisme com el dogmatisme Els últims anys de la seva vida s’inclinà cap al marxisme Escriví, entre d’altres obres, Principî di una teoria della ragione 1926, La ricerca della realtà 1959 i Studi sulla filosofia del Novecento

Militar al servei de Francesco Sforza, estudià a Màntua i a Florència 1457-61 A Roma, feu amistat amb Pomponio Leto i escriví In Bessarionis laudem , el diàleg De flosculis quibusdam linguae latine ad Laelium i el discurs De laudibus bonorum artium ad Pium II PM 1464 Més tard, en unió amb d’altres humanistes, es rebellà contra Pau II i fou empresonat i torturat En obtenir la llibertat, enllestí el tractat De principe i l’envià dedicat als Gonzaga de Màntua 1471, per als quals havia escrit ja la Historia urbis Mantuae 1469 Volent fer-se grat novament al papa, redactà el discurs Ad Paulum II PM…

Des del 1477 exercí diversos càrrecs polítics a Roma, i el 1487 anà a Salamanca, d’on fou professor Inicià la noblesa de la cort castellana en els estudis clàssics Realitzà una missió diplomàtica prop del soldà d’Egipte 1501-02, fou protonotari apostòlic i conseller d’Índies, i des del 1505 fins a la seva mort, degà del capítol de la catedral de Granada L' Opus epistolorum Alcalà, 1530 és una mina de notícies diverses sobre la inquisició, els jueus, els moriscs, els personatges de la cort, etc i abraça el període 1488-1525 La De Orbe Novo Decades Alcalà, 1530, crònica de les expedicions i…

Ordenat sacerdot, abandonà després l’Església i esdevingué professor a la Universitat de Pàdua Adscrit al moviment positivista italià, Ardigò representà la tendència subjectivista pròpia de John Stuart Mill i Ernst Mach enfront de la direcció objectivista d’August Comte Les seves obres principals són Psicologia come scienza positiva 1870, La morale dei positiviste 1893 i Scienza dell’educazione 1893

Sostingué una polèmica amb Annibale Caro i fou condemnat 1560 per la inquisició Viatjà per França, Suïssa i Àustria Traduí a l’italià i comentà la Poètica d’Aristòtil 1570