Resultats de la cerca

Fou bisbe de Llimós 1317, de Lo Puèi 1318 i de Meaux 1326 Conegut amb els noms de Durandus de Sancto Porciano i de Doctor Resolutissimus , fou un pensador d’esperit lliure i independent, i entrà en conflicte amb el seu orde en apartar-se del tomisme De tendència augustiniana i considerat sovint com a precursor del nominalisme, cal destacar, entre les seves obres, In sententias theologicas Petri Lombardi Libri IV i De visione Dei

Fill de Gabriel Palma de Fontes Doctor en teologia, participà en el concili de Trento Defensà la religió catòlica a Flandes i per això fou perseguit aconsellà a Felip II que manés retornar a la península Ibèrica els estudiants que estudiaven a Flandes Fou el primer canonge lectoral 1564 de la recentment creada catedral d’Oriola Felip II el reclamà a la cort, on li encarregà la traducció al llatí d’algunes obres gregues de sant Atanasi que es trobaven, en mal estat, a la biblioteca d’El Escorial

Professor a la Universitat de Madrid fins el 1936, ho fou a la de Barcelona el 1941 el mateix any, però, es retirà de la docència oficial i tornà a Madrid, on donà cursos anuals de caràcter privat Preocupat per les relacions entre filosofia i teologia i entre filosofia i ciència, la seva obra escrita inclou el recull d’assaigs Naturaleza , historia, Dios 1944, Sobre la esencia 1962 i Cinco lecciones de filosofía 1963, i la trilogia La inteligencia humana 1982-84

És professor de la Universitat del País Basc Influït per Nietzsche, els lliurepensadors i un cert anarquisme, s’ha preocupat sobretot de qüestions ètiques És autor d’assaigs Apóstatas razonables , 1976 La infancia recuperada , 1976 Panfleto contra el Todo , 1978 Criatura del aire , 1979 Invitación a la ética , 1982, premi Anagrama d’assaig La tarea del héroe , 1983 sobre estètica, Ética para Amador , 1991 Sin contemplaciones , 1993, etc, de novelles Caronte aguarda , 1981 El jardín de las dudas , 1994 etc, narracions Episodios pasionales , 1986 i obres teatrals Catón Un republicano contra…

Abat de Santa Maria de Roses 1396-1401, de Sant Esteve de Banyoles 1401-08, de Rodes 1410-13 i de Sant Cugat 1416-19 Estigué al servei de Joan d’Aragó, comte d’Empúries Partidari del papa BenetǏII, fou durant deu anys capità del palau apostòlic d’Avinyó Es conserva d’ell un Tractatus contra alchimistas , escrit el 1404

Ingressà a la Companyia de Jesús el 1927 i estudià en diverses facultats de l’orde, llicenciat en filosofia 1934 i en teologia 1940 Exercí el professorat de metafísica a la facultat dels jesuïtes de Sarrià, de Barcelona 1942-49, i a la de Sant Francesc de Borja, de Sant Cugat del Vallès 1949-67 El 1949 fundà l’Institut Filosòfic de la Fundació Balmesiana de Barcelona, de la qual fou director des del 1964 Fou també fundador de la revista Espíritu 1952, que dirigí des del 1954 S'encarregà de moltes tasques de direcció editorial i collaborà assíduament al Correo Catalán 1949-65 i a…

L’hellenisme i sant Pau contraposen l’home pneumàtic espiritual a l’home psíquic purament humà, anímic i al carnal i indiquen que el primer posseeix l’esperit o l’Esperit Sant Desenvolupant aquesta contraposició, alguns gnòstics gnosticisme anomenaren pneumàtic l’home arribat a la plena possessió de l’esperit o de la gnosi

Fill de Miquel Coll i Alentorn Ingressà a la Companyia de Jesús el 1953 i fou ordenat sacerdot el 1965 Diplomat en psicologia clínica per la Universitat de Madrid 1964, llicenciat en teologia per la Universitat d’Innsbruck 1966 i doctor en filosofia per la Universitat de Barcelona 1988 Fou professor d’antropologia teològica i antropologia filosòfica a la Facultat de Teologia de Barcelona 1971-82, i de metafísica a la Facultat de Filosofia de Catalunya Universitat Ramon Llull entre el 1989 i el 2005 El 2003 s’incorporà a l’Institut de Teologia Fonamental de Sant Cugat del Vallès…

De nom Aureli Agustí, fill de mare cristiana, Mònica, i de pare pagà, de petit no fou batejat i menyspreà el cristianisme fins que, colpit profundament per la lectura de l’ Hortensius de Ciceró quan tenia 18 anys, mentre estudiava a Cartago, inicià una angoixada recerca de la veritat que el dugué a la conversió 386 després d’alguns anys d’adhesió, primer al maniqueisme, i posteriorment, a l’escepticisme La ineliminable convicció que la veritat existeix “sigui ella la que sigui” i que l’home es deu a ella, el sostingué en el seu propòsit, que es veié afavorit pel coneixement dels…

Estudià a València, París i Montpeller Fou catedràtic de medicina i de matemàtiques de la Universitat de València Edità el text grec del llibre segon de les Epidèmies d’Hipòcrates 1551, amb illustracions i una traducció llatina completa, obra fonamental de l’humanisme mèdic hispànic Dugué a terme, també, la millor edició crítica 1552 de la Theriaca de Nicandro Colofonio A la seva versió en hexàmetres llatins, afegí escolis que fixaven la nomenclatura llatina i catalana i la classificació d’algunes plantes del País Valencià, aspecte que amplià en un diccionari d’herbes i plantes medicinals,…