Resultats de la cerca
Es mostren 8 resultats
Benedetto Croce
© Fototeca.cat
Filosofia
Historiografia
Política
Filòsof, historiador i polític italià.
Fundà “La Critica” 1903 i “Quaderni della Critica” 1945 Membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans 1916 Caigut el feixisme, fou president del partit liberal, ministre, diputat i senador El 1947 fundà a Nàpols un institut d’estudis històrics La primera sistematització del corpus del pensament crocià, la Filosofia dello Spirito fou l' Estetica come scienza dell’espressione e linguistica generale 1902, on identifica l’esperit amb la realitat sencera i distingeix quatre formes d’activitat espiritual la teorètica i la pràctica, geminades en formes individuals, donen la fantàstica i l'…
Felice Battaglia
Filosofia
Filòsof italià.
Féu una anàlisi i una crítica de l’idealisme de Gentile i de Croce i del subjectivisme historicista i s’orientà vers un espiritualisme personalista i una axiologia de valors absoluts Moralità e storia nella prospettiva spiritualistica 1953, I valori fra la metafisica e la storia 1957, Economia, diretto, morale 1972
Bertrando Spaventa
Filosofia
Filòsof italià.
Portat pel nacionalisme del moment, procurà d’elevar el nivell de la filosofia del seu país i actualitzar-la, cosa que per a ell significava l’assimilació del pensament de Hegel Poc original, és un fet que d’ell i d’Augusto Vera —ambdós professors a la Universitat de Nàpols— arrenca la important tradició hegeliana de la Itàlia del s XX Gentile, Croce
Carmelo Ottaviano
Filosofia
Filòsof italià.
Professor a Càller, Nàpols i Catània, fou fundador i director de la revista “Sophia” 1933 Pensador cristià, s’oposà a tot idealisme i immanentisme A més d’obres sobre Abelard 1929, l’escolàstic Guillem d’Auxerre 1929, el cartesianisme 1943 i Croce 1952, és autor de Critica dell’idealismo 1936, Metafisica dell’essere parziale 1942 i La tragicità del reale ovvero la malinconia delle cose 1964
Giovanni Gentile
Educació
Filosofia
Filòsof i pedagog italià.
Professor a Palerm, Pisa i Roma Ministre d’educació 1922-25, inicià 1923 la reforma escolar que porta el seu nom Idealista hegelià en el mateix sentit que Croce, la seva filosofia pren el nom d' actualisme L’acte pur, entès com un moviment que no depèn de res extern, és una manifestació de l’esperit i conté l’absolut A través de l’acte hom construeix l’experiència humana i fonamenta tota la realitat Es tracta d’una filosofia de l’acció, esdevinguda oficial del feixisme italià Entre la seva nombrosa producció cal esmentar La riforma della dialettica hegeliana 1913, Teoria…
filosofia italiana
Filosofia
Filosofia produïda dins l’àmbit cultural italià.
L’aparició de l’italià com a llengua filosòfica està estretament unida al sorgiment de les actituds de pensament que hom acostuma a designar com a modernes És tant la llengua emprada per Maquiavel 1469-1527 com la que generalment utilitza Galileu alilei 1564-1642 en les obres divulgatòries de la seva tasca científica En tots dos casos la tria de l’italià com a mitjà d’expressió era determinada per propòsits polítics i estratègics Maquiavel és un propagandista de la unitat italiana i Galileu vol alliberar-se de les barreres que imposava la influéncia eclesiàstica En aquest sentit, cal recordar…
bellesa
© Corel Professional Photos
Filosofia
Conjunt de gràcies o qualitats que, manifestades sensiblement, desperten un delit espiritual, un sentiment d’admiració.
El concepte de bellesa té, des d’un punt de vista filosòfic, un origen bipolar emanació o manifestació de la transcendència, d’una banda, o resultat de la praxi, de l’altra, però que coincideix en l’objecte produït Tanmateix, com a transcendent, el concepte de bellesa és aplicat també als objectes naturals i a les accions morals, en aquestes darreres especialment per analogia La noció de transcendència arrenca, en les filosofies occidentals, de l’obra de Plató, que considerava la bellesa com quelcom unívoc amb l’ésser, amb la veritat i amb la bondat els escolàstics ho expressaren dient que…
neohegelianisme
Filosofia
Moviment filosòfic estès, a la darreria del segle XIX i l’inici del segle XX, sobretot a Anglaterra (F.H. Bradley) i a Itàlia (B. Croce i G. Gentile), el qual suposà un retorn a Hegel, interpretat primordialment com a pensador romàntic.
Cal distingir el neohegelianisme de l’anomenada Renaissance de Hegel, moviment centrat en la Fenomenologia de l’esperit hegelianisme