Resultats de la cerca

Segons Plató el noûs és la segona hipòstasi, emanada de l’U i de la qual, com a acte primer del summe bé i principi intelligible de tot el real, emana l’ànima del món

El concepte ha estat interpretat modernament com a expressió de l’obertura dinàmica que, en l’home, comporta el destí de salvació donat per Déu a la creació La qüestió del desig natural es relaciona intrínsecament amb l’anomenat problema del sobrenatural sobrenatural

Modalitat específicament religiosa del finalisme, el providencialisme coneix, filosòficament parlant, les mateixes raons fonamentadores i les mateixes dificultats racionals que aquest D’altra banda, l’excessiu antropomorfisme amb què ha estat sovint entès —i en virtut del qual el Déu provident sembla reduït a un deus ex machina — fa que el providencialisme connoti un significat fatalista destí , sempre rebutjat tanmateix oficialment, per exemple, per l’Església

Com a projecte diví sobre l’univers i la història, la providència inclou el destí salvífic de la humanitat, en ordre al qual tot és determinat, bé que en aquest el seu sentit darrer resta per a l’home en el misteri i, per això mateix, com a no manipulable Aquest doble caràcter i el perill del seu oblit es palesen en el problema de la predestinació, les interpretacions fatalistes de la qual no són sinó reflex de la que pot ésser interpretació incorrecta del providencialisme

Diversament interpretada, en l’escolàstica, tant a partir d’una presciència o d’una ciència mitjana presciència, com a partir d’una premoció física o d’un concurs simultani premoció, la predeterminació és un postulat especulatiu conseqüent amb la concepció cristiana de Déu com a senyor absolut i de la gràcia com a do gratuït i transcendent la salvació no és obra de l’home tanmateix, alhora que defuig l’extrem pelagianista, mai no deixa del tot resolts els greus problemes de la llibertat de l’home i de la darrera responsabilitat d’aquest en la decisió del seu propi destí…

Professor a Pàdua 1488-96 i 1499-1509, a Ferrara 1496-99 i 1509-10 i a Bolonya 1511-24, en la polèmica amb els averroistes defensà l' alexandrisme i en fou representant A De immortalitate animae 1516 sostingué que l’ànima intellectual, vinculada a la sensitiva, és mortal com aquesta Sostingué la doctrina de la doble veritat, posada en circulació pels averroistes Les influències estoiques i naturalistes són paleses a De fato, libero arbitrio, praedestinatione providentia Dei libri quinque 1520, on intentà de conciliar l’oposició entre lliure albir i destí, i a De naturalium effectuum…

Fill d’un magistrat, de jove estudià el budisme i el taoisme, però s’inclinà pels clàssics confucians En el seu pensament un dels més complets de la Xina és fonamental el concepte de qi i s’identifica amb el Gran Buit o realitat última, unitat de l’ésser i el no-ésser indeferenciats Per a ell, la veritat és l’adequació de la “llum del cel” amb la de la natura humana, i la llibertat consisteix a conèixer la pròpia natura i a aprofundir-ne el destí En ètica donà un contingut més noble a la pietat filial, virtut tradicional confuciana fonamental en les relacions socials xineses El…

El caràcter genèric i imprecís d’una tal definició és exigit per la complexitat i àdhuc disparitat de significacions que el concepte de llibertat pot tenir i que de fet ha tingut al llarg de la història de la humanitat i del pensament filosòfic Així, la llibertat fou entesa inicialment, a Grècia, com després també a Roma, en contraposició a l’esclavitud era lliure l’home no esclau a l’hora, però, de cercar una comprensió intrínseca del sentit i de l’abast del concepte, el seu significat resta condicionat per la diversa perspectiva des de la qual hom el contempla còsmica, política o personal…

Estudià teologia a Jena i es dedicà, en privat, a l’estudi de la filosofia, en especial el sistema de Kant, al qual envià el manuscrit de la seva primera obra, Versuch einer Kritik aller Offenbarung ‘Assaig d’una crítica de qualsevol revelació’, 1792, que li donà un gran prestigi El 1794 publicà la seva obra fonamental, Grundlage der gesamten Wissenschaftslehre ‘Fonaments de tota la teoria de la ciència’, i fou nomenat professor de filosofia a Jena, d’on hagué de sortir en ésser acusat d’ateisme Passà a Erlangen 1805, Königsberg 1806 i Berlín 1809-14, on fou, a més, el primer rector de la…

Hom distingeix tres períodes dins l’estoïcisme l’estoïcisme primitiu segle III aC, representat per Zenó de Cítium, Cleantes i Crisip, que consisteix en una doctrina de base materialista que combina les línies generals dels cínics i d’Heràclit, tracta sobretot de física i lògica i es caracteritza pel dogmatisme, representat bàsicament per Crisip l’estoïcisme mitjà segle II-I aC, representat per Paneci i Posidoni, que incorpora elements platònics, abandona gradualment el materialisme i aborda preferentment temes morals i l’estoïcisme nou s I, representat per Sèneca, Epictet i Marc…