Resultats de la cerca

La regularitat d’aquesta relació té la seva expressió en el principi de finalitat , que, en l’escolàstica, té una doble formulació la primera, que correspon al que hom pot anomenar nivell ètic , estableix que qualsevol agent actua per un fi omne agens agit propter finem , i la segona, que podria ésser caracteritzada com a ontològica , nega que una tendència natural pugui ésser vana o no tenir sentit impossibile est desiderium naturale esse in vanum La validesa d’aquest principi no ha estat afirmada, tanmateix, amb la fermesa i la relativa universalitat amb què durant segles…

El fi, o la causa final, ha estat objecte de la reflexió filosòfica de tots els temps Sovint, tanmateix, és difícil de distingir entre causa final i causa eficient, i en ocasions, com en el cas de l’acció humana, el fi és àdhuc primer principi i motor de l’obrar D’altra banda, cal distingir l’ésser o el subjecte que es mou o actua en vista del fi fi formal o finis quo i el fi mateix fi objectiu o finis qui que el mou o el fa actuar convencionalment hom pot anomenar fi el primer i finalitat el segon, o a l’inrevés L’escolàstica establí, així mateix, altres diversos…

Segons Foucault, tot discurs té regularitats, però aquestes inclouen talls i límits, que posen en evidència les ruptures existents en l’aparent continuïtat de la història del pensament L’arqueologia del saber analitza els enunciats del discurs i també les seves particions Es tracta, al final, de superar tot antropocentrisme, per ser conscients que no són els homes els qui formen el discurs, sinó el discurs qui forma els homes

Intentà de sintetitzar el pensament de Schelling, Hegel i Schopenhauer a través de la seva filosofia de l’inconscient aquest, principi creador del món, és irracional com la voluntat segons Schopenhauer, però esdevé conscient al final de l’evolució històrica Escriví Philosophie des Unbewussten ‘Filosofia de l’inconscient’, 1869, Schellings positive Philosophie als Einheit von Hegel und Schopenhauer ‘La filosofia positiva de Schelling com a unitat de Hegel i Schopenhauer’, 1869 i Die Religion des Geistes ‘La religió de l’esperit’, 1882

En especial GWFHegel tractà del tema del coneixement immediat a la Fenomenologia de l’esperit , on dóna a conèixer que l’immediat té un caràcter absolut que consisteix en la inseparabilitat entre el pensar i l’absolut L’immediat no és allò que s’obté a partir de la reflexió, i que per tant és sempre inacabat, sinó un coneixement que conclou, que té un final L’immediat és el coneixement adquirit sense cap instrument, sense mediació A allò conegut de forma immediata no li falta res ni li sobra res, per tant té un caràcter absolut

Doctor en medicina, és autor d’un Llibre de la pesta 1587, al final del qual hi ha un sonet seu pietós en castellà, i d’altres tractats en llatí sobre el mateix tema Colònia 1612 Un sonet seu en català figura entre els preliminars del Sermó d’ Onofre Menescal Afeccionat als clàssics, traduí alguns textos de Ciceró al català i d’altres al castellà com l’oració Pro lege Manilia i algunes lletres de les Familiars , amb notes i comentaris de caràcter autobiogràfic, conservats al ms 18 BUB Deixà escrit un discurs d’estil ciceronià, curiós exemple d’influència ciceroniana en l’…

Descobert pel grup ultraista, dirigit per Borges, els anys vint, més tard fou el patriarca del moviment invencionista, al començament dels anys cinquanta La seva obra anticipà moltes troballes de la narrativa actual la fi de l’omnipotència del narrador, el concepte d’"obra oberta”, la prioritat de la metafísica sobre la psicologia, etc Fou amic de pensadors anarquistes de final de segle Lugones, Ingenieros, Molina y Vedia, amb els quals intentà la creació d’una colònia socialista a l’alt Paranà Publicà No toda es vigilia la de los ojos abiertos 1928, Papeles de Recienvenido 1929…

El desenvolupament de la consciència moral comporta una crítica d’aquesta concepció i de les conseqüències en el camp de la pedagogia

La tònica dominant dels primers peripatètics —final del s IV i s III aC— fou el desenvolupament de l’empirisme aristotèlic i la investigació cientificopositiva Entre ells es destaquen Teofrast, gran autoritat en botànica, Aristogen de Tàrent, negador de la immortalitat de l’ànima, Dicearc de Messènia, que defensava la preeminència de la vida pràctica sobre la teorètica, Demetri de Fàleron, que portà el peripatetisme a Alexandria, i Estrató de Làmpsac, que assimilà el materialisme mecanicista de Demòcrit Posteriorment en profunda decadència, recuperà el prestigi amb les…

Estudià a Irlanda, i dirigí l’escola palatina de Carles el Calb, per al qual traduí el Pseudo-Dionís Les seves obres, De divisione naturae i De divina praedestinatione , foren condemnades Suscitada per la dogmàtica cristiana, la seva obra fou el primer gran intent medieval de fer-ne una sistematització d’estructura neoplatònica El principi organitzador és la Natura, absoluta i única, alhora causa eficient i final de tot, car tot en procedeix per emanació i tot hi retorna per exigència ontològica d’allò que és creat i, més encara, redimit Entre els pols de la Natura increada i…