Resultats de la cerca

L’angoixa és un estat anímic, no determinat per cap cosa concreta, característic de l’home, que li revela l’essència del seu ésser la nullitat de l’existència humana, per la seva finitud, davant la infinitud de Déu Heidegger emprà també aquest concepte per a designar aquella situació en què el no-res es revela a l’home com el fonament de l’existència

Kant, en la dialèctica transcendental, segona secció de la primera part de la Crítica de la raó pura , dóna el nom d’antinòmies de la raó pura a les contradiccions en què aquesta es troba en la cosmologia racional, quan usa les idees transcendents per tal d’assolir coneixements relatius al món cosmos Kant formula quatre antinòmies, que impliquen la crítica a la metafísica tradicional La primera es refereix a l’eternitat i a la infinitud del món la segona, a la natura de la substància la tercera, a l’existència d’un determinisme universal, i la quarta, a l’existència d’un ésser…

Els modes poden ésser substancials, accidentals, d’inherència, etc, segons que siguin determinacions d’una substància, d’un accident, de la manera com un accident o una qualitat és inherent a un subjecte, etc Bé que pràcticament exclusiva de l’anomenada darrera escolàstica sobretot, Francisco Suárez, el concepte del mode ha perviscut —molt diversament interpretat— en la filosofia moderna Descartes modes de l’extensió i del pensament, Spinoza modes com a afeccions de la substància, Locke i Leibniz modes com a idees —espai, duració, nombre, infinitud— i complexos de qualitats, etc Entre els…

Clergue des del 1416 Estudià gramàtica a Deventer, filosofia a Heidelberg i dret canònic a Pàdua 1417-23, on es doctorà, alhora que hi estudià matemàtiques i féu amistat amb Toscanelli De Roma passà a Colònia, on en 1425-26 estudià teologia amb l’albertinià Eimeric de Campo, provinent de la facultat d’arts de París És força dubtós que d’allà procedís el lullisme d’Eimeric, només documentat des del 1432 A Colònia, trobà el cardenal Orsini, legat pontifici, interessat en la recerca de còdexs d’autors clàssics Aquell hi collaborà…

Objectes sempre de culte, tots són expressió —generalment personificada— del misteri de l’existència viscut per l’home o d’allò que per a l’home, al llarg del temps, resta inexplicable des d’una perspectiva immediata forces de la natura i de la vida, esdeveniments de la història i del destí de les persones, origen i fi del món i de l’home, etc El caràcter genèric del terme, susceptible de les més diferents i àdhuc contraposades significacions, és ja expressió de la impossibilitat de definir, segons un únic concepte clar i determinat, l’essència del que hom anomena Déu , i, en parlar-ne, cal…

Els filòsofs més importants a Alemanya durant l’edat mitjana foren Albert Magne ~1200-1280 i el mestre Eckart 1260-1327, tots dos frares dominicans El primer ensenyà a les universitats alemanyes de Friburg i de Colònia, però sobretot a París La seva obra fou continuada per l’italià Tomàs d’Aquino El mestre Eckart, continuador de les ensenyances del mestre Dietrich i probablement deixeble d’Albert Magne, defensà, tot oposant-se a l’intellectualisme de Tomàs i a la fragilitat de l’equilibri que aquell establí entre raó i fe, una teologia influïda pel neoplatonisme i la possibilitat de la unió…