Resultats de la cerca

Els modes poden ésser substancials, accidentals, d’inherència, etc, segons que siguin determinacions d’una substància, d’un accident, de la manera com un accident o una qualitat és inherent a un subjecte, etc Bé que pràcticament exclusiva de l’anomenada darrera escolàstica sobretot, Francisco Suárez, el concepte del mode ha perviscut —molt diversament interpretat— en la filosofia moderna Descartes modes de l’extensió i del pensament, Spinoza modes com a afeccions de la substància, Locke i Leibniz modes com a idees —espai, duració, nombre,…

Ortega y Gasset parlà de l’autenticitat i de la inautenticitat com a característiques ontològiques de la realitat humana, i Heidegger com a modes d’èsser bàsics de l’existència Dasein

Modalitats diferents d’aquesta doctrina són l’ocasionalisme de Malebranche, la teoria spinoziana que l’extensió i el pensament són dos modes finits de l’única substància existent, la infinita, i l’harmonia preestablerta de Leibniz

Tradicionalment hom parla dels cinc sentits vista, oïda, gust, olfacte i tacte o dels sentits corporals és clàssic oposar-los a la consciència, com si fossin realment dues fonts de coneixement o dos modes d’experiència

En Plató l’art, en ésser imitació de l’aparença sensible, és una imitació doble, car el sensible és alhora imitació de les idees Per a Aristòtil l’art “poètica” és a dir, creadora comporta una sèrie de modes d’imitació d’unes determinades accions Modernament hom ha invertit la perspectiva platònica, i la imitació artística ha estat entesa com a activitat reveladora no pas de l’aparença de la realitat, sinó de la forma essencial d’aquesta que l’objecte real només realitza inadequadament

La utilització tècnica de la paraula categoria és marcada sobretot per la doctrina d’Aristòtil i de Kant En Aristòtil, les categories són els diferents tipus de predicat que hom pot afirmar d’un subjecte i que corresponen als diferents modes d’ésser de les coses Són, per tant, tema de la lògica i alhora de la metafísica La llista de les categories és un intent de reduir les múltiples maneres de predicar o d’ésser a modes primitius i irreductibles, que són els gèneres suprems Només tenen un nivell de generalitat superior la noció d' ésser i els transcendentals…

Educat a la sinagoga d’Amsterdam, en fou expulsat per les seves idees Zelós de la seva independència ideològica, es marginà de totes les confessions religioses i també dels medis universitaris, vivint pobrament de la seva professió de rellotger i sovint de la caritat d’alguns amics Imbuït de l’exigència matematicoracionalista, que tant l’impressionà en Descartes, perseguí tot rastre d’arbitrarietat en la concepció de la realitat res no pot no ésser necessari, determinat Aquesta convicció és la raó fonamental de la seva hostilitat a tot el sobrenatural i el lliure entès com a quelcom que…

Molt relacionat amb el problema de la divisió, ocupà l’interès del pensament grec i de l’escolàstica En aquesta perspectiva hom parla de distinció real si es tracta de la corresponent a coses realment distintes, o de simple distinció de raó , en el sentit d’una distinció purament mental La distinció real pot ésser física o metafísica , segons que es refereix a un nivell del real o a l’altre Hom distingeix entre distinció absoluta , quan les diverses realitats no són ni modes l’una de l’altra, i distinció modal , quan es tracta de l’existent entre una cosa i el seu mode un cos i…

Estudià a Cambridge, i professà a diversos llocs d’Anglaterra 1911-24 i, als EUA, a Harvard 1924-47 El seu primer camp de reflexió fou el dels fonaments de la matemàtica, on seguí les idees de Peano, Cantor i Frege collaborà amb Bertrand Arthur William Russell en la redacció dels Principia Mathematica 3 volums, 1910-13 Iniciador del neorealisme anglès, concebia tot fet event com un organisme complex de “prehensions”, mot amb què significava tant l’aspecte subjectiu com l’objectiu de l’aprehensió elaboració constitutiva de l’objecte de coneixement Entre els seus propòsits hi havia el de…

Després de cursar estudis de filologia clàssica i filosofia realitzà tasques com a professor a les universitats de Tübingen 1958-64, Heidelberg —on fou catedràtic 1966-75— i Lliure de Berlín 1980-92 Retirat l’any 1992, fou professor visitant de la Universitat Catòlica de Xile 1992-96 i de la Universitat Carolina de Praga 1997-98 La seva formació europea el portà a realitzar una tesi doctoral sobre Aristòtil Més tard s’interessà per la filosofia analítica, fet que el dugué a considerar els problemes tradicionals de la filosofia com a problemes de la comprensió dels seus modes d’…