Resultats de la cerca

Tot cercant de superar el dualisme cartesià, l’escola subratllà l’aspecte espiritual del món orgànic, dotant la natura d’esperit ànima del món En són representants destacats N Culverwell 1615-50, R Cumberland 1631-1718 i, sobretot, H More 1614-87, R Cudworth 1617-88 i J Smith 1618-52 Fou contra l’innatisme de l’escola que reaccionà enèrgicament J Locke en el seu Essay del 1690

Professor de mineralogia 1828-32 i de filosofia moral 1838-55 a Cambridge, modificà l’empirisme tradicional en destacar una activitat a priori de l’esperit en la reunió i conformació de les sensacions i considerà la ciència com un procés de creixement orgànic de la raó La seva obra principal, History of the Inductive Sciences 1837, tingué una gran influència en el neopositivisme del cercle de Viena

Lluità per la República Partenopea i formà part del seu govern provisori, però amb l’ensulsiada d’aquella fou empresonat i ajusticiat Joveníssim, publicà un assaig de legislació romana, Nomotesia 1767 La seva obra cabdal és Saggi politici dei principi, progressi e decadenza della società 1785, tractat orgànic de filosofia històrica a l’estil del Vico, amb concepció cíclica del món primitiu i amb influències de l’escola escocesa i dels illustrats francesos

Professor a Aberdeen, Heidelberg, Colònia i Leipzig, defensà l’existència d’una entelèquia o principi vital diferent de la simple organització de la matèria i susceptible d’explicar el món i la seva evolució Són obres seves Geschichte des Vitalismus ‘Història del vitalisme’, 1905, Philosophie des Organischen ‘Filosofia de l’orgànic’, 1909, Leib und Seele ‘Cos i ànima’, 1916, Parapsychologie 1932, Die Maschine und der Organismus 1935 i Der Mensch und die Welt ‘L’home i el món’, 1945

La concepció estoica del món com a sotmès a un ordre seminal —en virtut del qual hom pot parlar d’un cert determinisme o fatalisme, bé que de caràcter orgànic i no simplement mecanicista—, reassumida per Plotí —per al qual, a diferència dels estoics, les coses esdevingudes són diferents del que eren com a raons seminals—, perdurà també, corresponentment modificada, en el pensament filosoficoteològic del cristianisme medieval, com és palès sobretot en Agustí d’Hipona Per a aquest, tanmateix, el sentit de les raons seminals no correspon a una interpretació dinàmica i evolucionista…

Bé que el terme és molt recent s XVIII, el contingut per ell significat pot ésser trobat en concepcions filosoficoteològiques antigues, tant orientals sobretot a l’Índia com occidentals tanmateix aquest panteisme antic no és identificable del tot amb el panteisme pròpiament dit, típicament modern, car més que identificar Déu i el món pressuposa una unitat prèvia a l’un i a l’altre presocràtics, neoplatonisme, etc El panteisme estricte, que és una modalitat del monisme, pot ésser de dos tipus l’un concep Déu com a única realitat veritable a la qual redueix el món, simple manifestació, emanació…

L’estètica discuteix la constitució peculiar dels objectes artístics i de totes les altres manifestacions de la sensibilitat i procura de bastir mètodes propis, sense recórrer a d’altres branques de la filosofia, l’objecte de les quals escapa als fenòmens on l' esteticitat és factor bàsic Tot i que el mot estètica no apareix en la terminologia filosòfica fins el 1750, introduït per Baumgarten, les qüestions d’estètica constitueixen per al pensament occidental un tema tan antic com les llegendes d’Homer i Hesíode Els filòsofs grecs, doncs, recolliren ja tota una tradició cultural…

En llur forma més antiga, les concepcions de l’ànima van lligades a idees d’índole religiosa, sobretot en relació amb una mena de comprensió intuïtiva del propi destí En les cultures primitives pigmeus, civilitzacions australianes més antigues, americanes de l’Àrtic hom troba gairebé sempre representacions d’una ànima o alè, que abandona l’home a la seva mort i sobreviu en un lloc inaccessible Sobre aquesta concepció és basada una perspectiva moral de l’home, en tant que la sort del més enllà depèn de les accions bones o dolentes que hom ha fet durant la vida A més de l’ànima com a alè, els…

Els filòsofs més importants a Alemanya durant l’edat mitjana foren Albert Magne ~1200-1280 i el mestre Eckart 1260-1327, tots dos frares dominicans El primer ensenyà a les universitats alemanyes de Friburg i de Colònia, però sobretot a París La seva obra fou continuada per l’italià Tomàs d’Aquino El mestre Eckart, continuador de les ensenyances del mestre Dietrich i probablement deixeble d’Albert Magne, defensà, tot oposant-se a l’intellectualisme de Tomàs i a la fragilitat de l’equilibri que aquell establí entre raó i fe, una teologia influïda pel neoplatonisme i la possibilitat de la unió…