Resultats de la cerca

Deixeble d’ibn Ṭufayl, la fama li prové de l’oposició al sistema ptolemaic, exposada en el seu llibre d’astronomia Kitāb al-hai'a , traduït a l’hebreu per Mošé ibn Tibbon 1259, i al llatí per Qalonymos ben David 1529

Suposat bisbe d’Èmesa Escriví el tractat Perì phýseōs anthrópou ‘Sobre la natura de l’home’, d’inspiració neoplatònica, però clarament orientat com a apologia del cristianisme Erròniament atribuït a Gregori de Nissa, fou traduït al llatí, al segle XI per Alfano di Salerno i al segle XII per Burgundio da Pisa

Deixeble de Jacques Cujas i de Pere Joan Nunyes, fou catedràtic de retòrica a les universitats de Barcelona 1572, Salamanca 1577, Osca, Lleida i València, i, el 1583, de lleis a la de Saragossa, on es doctorà en dret el 1584 A la mort de Jerónimo Blancas, el succeí com a cronista del regne d’Aragó 1592 Publicà, entre altres obres, Gobierno del ciudadano 1575, en forma de diàleg, reeditat diverses vegades i traduït al llatí, al francès i a l’italià, i De conscribenda historia 1591 Una relació seva dels esdeveniments aragonesos del 1592 fou destruïda a Madrid el 1609

Utilitzà el nom llatinitzat de Joanis Aubrius Monjo exclaustrat, viatjà per Orient, on anà a convertir infidels Fou metge ordinari del rei de França Professà un lullisme exaltat És autor de l’apologia Mirabilia mirabilium maxime admirandarum doctoris archangelici sancti Raymundi Lulli París, 1645, d’una traducció francesa del Llibre d’amic e amat Le triomphe de l’amour et l’eschelle de la gloire i, sobretot, d’un tractat de medicina amb una gran influència lulliana Le triomphe de l’archée et la merveille du monde París, 1660, que conegué, almenys, cinc edicions i fou traduït a…

Es doctorà en filosofia a la Universitat Autònoma de Barcelona, on fou professor entre el 1980 i el 1995 i director del Departament de Filosofia Posteriorment ha estat catedràtic de Filosofia del Departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra, director de l’Institut d’Humanitats de Barcelona i vicerrector de postgrau i doctorat de la Universitat Pompeu Fabra Membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 2011, ha traduït al català obres de Montaigne, Montesquieu, Berkeley i Bergson És autor dels llibres La filosofia de Montaigne 1984, L’experiment d’Aristòtil 1992 i El…

Fou cap de l’hospital fundat 918 a Bagdad per al-Muqtadir i juntament amb Avicenna fou el metge més important entre els de l’edat mitjana Autor de nombrosos escrits mèdics, el més conegut és el Kitāb al-Hāwī , traduït al llatí amb el nom de Continens, l’enciclopèdia mèdica utilitzada a Europa fins al s XVI Més reduït és el Kitāb al-Manṣūrī , en deu llibres, exposició global dels coneixements de l’època Les seves aportacions al progrés de la medicina radiquen en l’exactitud en les descripcions clíniques i en la valoració dels coneixements de l’alquímia en…

Molt jove es traslladà a Bagdad, on estudià amb el metge nestorià Yuhanna ibn Haylān i conegué l’escola d’aristotèlics cristians Al llarg de la seva vasta obra intentà de demostrar que la filosofia grega era suficient per a proporcionar explicacions vàlides a l’islam Comentarista d’Aristòtil, identificà la doctrina d’aquest amb la de Plató considerant que llurs aparents divergències derivaven dels mètodes seguits per ambdós Autor de nombroses monografies sobre lògica, física, metafísica, ètica i política, les seves obres polítiques són inspirades per la República de Plató Les opinions dels…

Fill d’una família de Malgrat de Mar, de molt jove s’allistà voluntari per lluitar contra els carlins L’any 1871 inicià a Barcelona els estudis de medicina, que abandonà al cap de tres anys, tot i que els reprengué de nou en 1890-91 i els torna a abandonar Es traslladà a Madrid 1875 i exercí el periodisme Publicà 1880 un treball intuïtiu sobre el mecanisme de la circulació i sostingué una lluita periodística amb Letamendi, les teories vitalistes del qual atacà Per insistència de Jaume Pi i Sunyer retornà a Barcelona 1884 i disposà d’un laboratori a la facultat L’any 1887 ingressà al…

Estudià a París i a Friburg de Brisgòvia Des del 1975 és catedràtic de filosofia política a la Sorbona Dedicà els primers anys de la seva activitat universitària a l’obra de Ramon Llull La philosophie de l’amour chez Raymond Lulle , 1974 i contribuí a modernitzar-ne la lectura L’estudi del destí del lullisme el conduí a examinar texts fonamentals de la inquisició i a polemitzar amb els partidaris d’una lectura “hispànica” del tribunal que minimitza el paper del pontificat romà Nicolau Eymerich Les manuel des inquisiteurs , 1973 Le dictionnaire des inquisiteurs, Valence 1494, 1981 En el…

Es doctorà en filosofia 1985 per la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre els antecedents kantians de la filosofia de l’esperit de Hegel, dirigida per Ramon Valls És professor titular de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona des del 1992, de la qual ha estat degà 2002-2005 El seu àmbit de recerca s’inicià en la filosofia cartesiana, per passar després a centrar-se sobretot en la filosofia kantiana i l’idealisme alemany, especialment Fichte Fou vicepresident de la Societat Catalana de Filosofia 1992-1995, 1998-2007 Ha publicat diverses monografies i traduccions en els…