Resultats de la cerca

Deixeble de Parmènides —amb el qual vers el 450 aC visità Atenes, on produïren un fort impacte— i, segons Aristòtil, creador de la dialèctica, la seva aportació fonamental consisteix en la crítica de les opinions dels adversaris de l’ontologia parmenidiana Zenó comença concedint una hipòtesi, i després en deriva alhora dues conseqüències contradictòries, amb la qual cosa l’adversari ha d’abandonar la seva suposició inicial Dels anomenats arguments o apories de Zenó —dirigits contra la multiplicitat de les coses, per a afirmar la unitat de l’ésser, o contra el moviment, per a defensar la…

Deixeble del cínic Crates i del megàric Estilpó, després de molts anys d’estudi, vers el 300 aC, fundà a Atenes la stoà estoïcisme , escola que rebé el nom del pòrtic prop del qual Zenó acostumava a reunir-se amb els seus deixebles Només es conserven fragments de les seves obres Sembla atribuïble a ell la divisió de la filosofia en ètica, física i lògica i l’inici de l’estudi de la relació entre pensament i parla motiu pel qual els seus seguidors impulsaren l’estudi de la retòrica pel que fa a la física, substituí el dualisme platonicoaristotèlic per un monisme materialista Se suïcidà

Fou un dels principals representants de l’ estoïcisme primitiu i deixeble de Zenó de Cítion, el qual ell succeí en la direcció de l’escola De les moltes obres que se li atribueixen, es conserva un Himne a Zeus

Hom distingeix tres períodes dins l’estoïcisme l’estoïcisme primitiu segle III aC, representat per Zenó de Cítium, Cleantes i Crisip, que consisteix en una doctrina de base materialista que combina les línies generals dels cínics i d’Heràclit, tracta sobretot de física i lògica i es caracteritza pel dogmatisme, representat bàsicament per Crisip l’estoïcisme mitjà segle II-I aC, representat per Paneci i Posidoni, que incorpora elements platònics, abandona gradualment el materialisme i aborda preferentment temes morals i l’estoïcisme nou s I, representat per Sèneca, Epictet i Marc Aureli, que,…

Bé que Aristòtil, la font més valuosa que hom posseeix avui sobre el pitagorisme, es limità a fer-ne una exposició global, recentment hom ha intentat d’establir-hi diversos períodes històrics i de diferenciar-ne algunes figures més destacades Pel que fa al desenvolupament històric del pitagorisme, hom pot distingir entre l’època anterior i la posterior a les aportacions eleàtiques de Parmènides i Zenó, així com l’etapa més tardana, que hom coneix com a neopitagorisme sobre aquesta qüestió respecte cal esmentar també l’any 440 aC, que una segona revolta antipitagòrica a Crotona liquidà tots…

Precedida d’una especulació religiosa, la filosofia pròpiament dita nasqué, en contacte amb l’Orient, a l’Àsia Menor, a Milet, el mercat més important del món antic Bé que els poemes homèrics palesen ja un distanciament de l’home grec respecte als postulats magicoreligiosos distanciament que encara és més inequívoc en el preracionalisme d’Hesíode, és en l’especulació cosmològica dels primers filòsofs jònics Tales, Anaximandre, Anaxímenes que cristallitzà aquesta actitud d’investigació racional del món, al segle VI aC Els elements religiosos, però, perduraren en la filosofia grega fins a la…

Hom els anomenava estoics gr στωικοί, és a dir, “els de l’estoa”, i llur doctrina, estoïcisme

La dialèctica, segons aquesta definició, abasta tant el mode discursiu dialèctica del pensament de comprendre la realitat, sempre dinàmica i integrada per un complex d’interrelacions, com aquesta mateixa realitat dialèctica de les coses Ambdós aspectes han estat sempre objecte de la investigació filosòfica, conscient del fet que el coneixement humà opera per divisió i separació, tot i que vulgui abastar alhora la complexitat de totes les relacions, i preocupada per la foscor d’aquestes mateixes relacions entre les coses, és a dir, pel problema de la interrelació del real com un tot Com a…