Resultats de la cerca

És subordinat al primer principi, en tant que necessàriament participa de la unitat originària Com a oposat a la unitat, és el principi de tot canvi, desigualtat i multiplicitat

Tot i que el sentit originari del terme podria fer pensar en una disciplina tècnica referida a la interpretació, en el context de la filosofia contemporània designa una disciplina filosòfica i, fins i tot, una manera de concebre la filosofia L’introductor de l’hermenèutica com a disciplina filosòfica fou GF Maier, però resultà més influent la tasca de Schleiermacher, el qual, amb la seva hermenèutica del Nou Testament, supera una posició merament filològica la interpretació ja no és oferta com a alguna cosa externa a allò interpretat La importància de l’hermenèutica al s XX és determinada…

La reflexió sobre el llenguatge és tan antiga com la filosofia mateixa Plató veia en el llenguatge una eina que podia ser utilitzada sofísticament o bé com a recerca de la veritat En aquest sentit es pot dir que en els diàlegs de Plató hi ha el llenguatge de Sòcrates, recerca de veritat, i el llenguatge dels sofistes, retòrica buida La filosofia del llenguatge és anomenada com a tal a partir del s XX En gran part la filosofia del s XX fa fonamentalment crítica del llenguatge o anàlisi del llenguatge Les doctrines contemporànies que s’han ocupat del llenguatge es poden caracteritzar a partir…

Hi ha diverses maneres d’entendre aquesta transcendència, segons que es negui o s’afirmi la possibilitat de conèixer el món exterior semblant a aquest problema és el de la natura de l’exterioritat Fonamentalment hi ha dues posicions respecte al tema de la cognoscibilitat del món exterior el realisme i l’idealisme El realisme afirma que hi ha un món exterior independent del subjecte cognoscent, però hi ha moltes maneres de sostenir aquesta independència realisme ingenu, crític, transcendental L’idealisme, en canvi, afirma que el món exterior no és independent del subjecte cognoscent Heidegger…

El problema de la durada ha estat tractat de forma diversa al llarg de la història de la filosofia normalment la discussió s’ha centrat en la distinció entre una durada en el temps, amb començament i fi, i una durada de l’eternitat, sense començament ni fi El filòsof que més clarament s’ha expressat sobre el problema ha estat Henri Bergson, que parla d’una durada en sentit psíquic, irreductible a l’espacialització a la qual és sotmès el temps mitjançant la matemàtica D’aquesta tesi Henri Bergson deduí que l’absolut no pot ser entès com a etern, sinó com a absolut que dura

Sant Agustí defensà que el coneixement implica sempre la creença, però no a l’inrevés Aquesta manera d’entendre la fe s’oposa a la idea que la creença es fonamenta en l’absurd

S'utilitza per a afirmar que es creu alguna cosa precisament per la seva impossibilitat