Resultats de la cerca

En el cas particular dels raigs, hom pot provar que el raig incident, la normal a la superfície en el punt d’incidència i el raig refractat són coplanaris, i que la relació entre l' angle d’incidència ê 1 , i el de refracció ê 2 és donada per la llei de Snellius n 1 sin ê 1 = n 2 sin ê 2 , on n 1 i n 2 són els índexs de refracció de cadascun dels medis materials separats per la superfície considerada Quan té lloc la refracció d’una ona en una superfície, simultàniament hi ha una reflexió parcial, per la qual cosa resta disminuïda la intensitat de l’ona refractada respecte a la de la incident…

Es defineix com la relació entre la diferència de les desviacions D de les ratlles F i C de l’hidrogen, de longituds d’ona λ F = 0,486 μm i λ C = 0,656 μm, i la desviació de la ratlla D del sodi, de longitud d’ona λ D = 0,589 μm, en travessar un prisma d’angle ϕ petit és a dir ϕ ≈ sin ϕ, fet amb el material que constitueix aquest medi El poder dispersiu K és expressat per on n F , n C i n D són els índexs de refracció del medi per a les longituds d’ona corresponents a les diferents ratlles L’invers del poder dispersiu és anomenat constringència

Atès que v depèn de la longitud d’ona considerada, l’índex de refracció ha d’ésser definit, per a cada medi, especificant la longitud d’ona a la qual és referit Quan el valor de n d’un medi material A és més gran que el d’un altre medi B , hom diu que A és més refringent que B En general, n creix quan la longitud d’ona de la llum creix El seu valor per a l’aigua oscilla al voltant d’1,33, i per als diferents tipus de vidres és de l’ordre d’1,5 L’any 2000 es construí el primer metamaterial amb un índex de refracció negatiu, la possible existència del qual havia estat proposada i analitzada…

Hi ha un angle d’incidència màxim î tal que tots els raigs que incideixen amb un angle més gran que aquest no passen al segon medi ni tan sols parcialment, sinó que són reflectits un altre cop cap al medi d’on procedeixen Hom pot demostrar que l’angle l , anomenat angle límit , només depèn dels índexs de refracció n 1 i n 2 dels dos medis aquest angle és donat per la fórmula sin l = n 2 / n 1 essent n 2 < n 1

Aquest fenomen pot ésser enunciat, més exactament, de la manera següent quan una partícula carregada travessa amb velocitat v un medi no conductor d’índex de refracció n ν, emet radiació electromagnètica en totes les freqüències ν per a les quals la velocitat de fase c/n ν és menor que v Aquest efecte, observat per Čerenkov el 1934, fou completament interpretat per Tamm i Frank el 1937 La radiació de Čerenkov és especialment visible en les piscines d’aigua d’alguns reactors nuclears, on pren una coloració blanc-blavosa La principal aplicació de l’efecte Čerenkov és la detecció…

L’existència d’aquest efecte fou teoritzada en primer lloc per Philip WAnderson el 1958, quan estudiava la conductivitat electrònica per difusió dels electrons en una xarxa cristallina amb desordre Des del punt de vista quàntic, els electrons responsables de la conductivitat elèctrica ocupen la banda de conducció en un sòlid, i el seu estat quàntic es pot representar per mitjà d’una ona que es desplaça per la xarxa cristallina formada pels ions Les impuritats i els defectes presents en el medi equivalen a obstacles contra els quals xoca aquesta ona, de manera que hi ha una…

Quantitativament segueix la llei exponencial I x = I 0 exp — αx , on I és la intensitat després de travessar l’absorbidor I 0 la intensitat inicial α , el coeficient d’absorció, i x , la distància recorreguda dins el medi absorbent Rigorosament, aquesta fórmula va multiplicada per un coeficient que depèn del tipus d’interacció que té lloc entre les radiacions i la matèria

Indica la fracció d’intensitat de radiació que s’absorbeix per unitat de longitud reconeguda dins el medi En el cas d’un feix collimat de partícules beta, probabilitat que una partícula experimenti collisió per unitat de recorregut S'indica per la lletra μ i té les dimensions de l’invers d’una longitud

En un medi transparent és, doncs, el logaritme decimal de l’opacitat del medi En una emulsió fotogràfica, un cop exposada i revelada, la densitat òptica és la mesura de l’ennegriment de la placa

Aquesta diferència de fase és causada pel gruix de les mostres o per llur índex de refracció, diferent del del medi La tècnica és útil quan les mostres no presenten una absorció diferent del medi no són objectes d’amplitud , per la qual cosa, si no fos per la tècnica del contrast de fase, serien transparents i incolores, sense cap contrast de claredat o color amb el medi, del qual no podria diferenciar-se Les mostres d’aquest tipus són objectes de fase