Resultats de la cerca

És una transformació de la radiació en matèria Com que, segons l’equació d'Einstein, l’equivalent en massa d’aquestes dues partícules és d’1,02 MeV, la radiació γ incident ha de posseir una energia superior a aquest valor perquè es pugui produir el fenomen l’excedent es reparteix en parts iguals, en forma d’energia cinètica, entre les dues partícules creades A diferència dels altres fenòmens d’interacció entre una radiació electromagnètica i la matèria efecte fotoelèctric i efecte Compton, la probabilitat de la producció de parelles augmenta amb l’energia dels raigs γ L'…

L’evolució de la noció de buit ha progressat parallelament a l’evolució de les teories de la composició de la matèria i de les interaccions, i a l’avenç de les tecnologies per a la producció del buit Així, mentre Pascal demostrà al segle XVII l’existència del buit mitjançant un baròmetre, la interpretació excessivament mecanicista dels fenòmens ondulatoris feu que al segle XIX hom considerés erròniament que les ones electromagnètiques requerien d’un medi material per a propagar-se, l’ èter , que havia d’omplir tot l’espai, fins i tot l’espai “buit” El buit total el no-res és un concepte…

Els positrons són producte de desintegració d’alguns nuclis radioactius inestables beta o apareixen al costat d’un negatró en la producció de parelles Un positró no es desintegra espontàniament, però, en travessar la matèria, pot collidir amb un electró i tots dos s’anihilen anihilació i donen una radiació electromagnètica El positró fou predit teòricament per Dirac el 1927 i observat per primera vegada als raigs còsmics per Anderson el 1932

Aquesta reacció és permesa per la llei de conservació de la massa-energia l’energia total inicial de la parella partícula-antipartícula es transforma en massa i energia cinètica de les noves partícules Quan tota l’energia inicial es transforma en energia cinètica de partícules sense massa hom diu que la matèria desapareix transformant-se en radiació P ex, un electró i un positó poden anihilar-se i donar lloc a dos fotons El fenomen oposat és la materialització o producció de parelles

El fotons que la constitueixen són d’una freqüència superior a la dels raigs X i, per tant, encara són més penetrants i tenen una probabilitat apreciable de travessar uns quants centímetres de plom La llei que dóna el valor de la intensitat I d’un feix de partícules γ que travessa un gruix x d’una substància és I = I ₀ e -Σ x , en què I ₀ és la intensitat del feix incident i Σ la secció eficaç macroscòpica d’absorció que depèn de la natura de la substància travessada i de la freqüència energia dels raigs γ En incidir en la matèria, una partícula γ pot produir l’efecte fotoelèctric, el de…

Els principals mecanismes d’ionització són la collisió dels àtoms o molècules amb altres àtoms i ions, la interacció amb algun tipus de radiació i l’aportació de calor

Aquesta relació entre la força, l’acceleració i la massa, deguda a Newton, constitueix el fonament de la dinàmica clàssica Entre la força F que actua, la massa m del punt i l’acceleració a del moviment obtingut, hi ha la relació F = m a La massa així definida és anomenada sovint massa d’inèrcia o massa inercial , mentre que la massa m d’un cos determinada a partir de l’equació P = m g , on P és el pes del cos i g l’acceleració de la gravetat, és anomenada massa gravitatòria o gravitacional L’experiència demostra que la massa inercial i la massa gravitatòria d’un cos coincideixen, resultat d…

La filosofia i la física, fins a la darreria del segle XIX, pretenien de definir la matèria per les seves qualitats essencials, les quals d’antuvi consistien en l’extensió, la impenetrabilitat i la inèrcia Al segle XVIII certs pensadors, principalment els enciclopedistes francesos, hi afegiren la mobilitat, la pesantor i la “força activa” l’elèctrica, per exemple, però ja Buffon objectava que la matèria pot tenir moltes altres qualitats generals per descobrir La tendència reductora del racionalisme i del positivisme, però, ha mantingut fins al segle XX la identificació de la matèria amb la…

Fou fundada per Louis de Broglie, Erwin Schrödinger i Max Born els anys 1925-30, amb el nom de mecànica ondulatòria Es presentà d’antuvi com una òptica mecànica dels feixos de corpuscles L de Broglie, a partir de la mecànica einsteiniana, a la qual la mecànica quàntica, doncs, s’enllaça profundament, demostrà teòricament que, com en el cas de la llum , hom pot atribuir a un feix de corpuscles una longitud d’ona que és determinada per la quantitat de moviment dels corpuscles i per la constant de Planck h Dos anys després, Davisson i Germer experimentaren la difracció d’un feix d’electrons…