Resultats de la cerca

Coneguda també com Festa de la Justícia Nova, és una celebració d’origen popular recuperada a partir del 1981 Durant la festa, un grup de persones, els Enfarinats, prenen el control del govern de la localitat, amb alcalde, secretari, jutge i agutzils propis En l’exercici del seu poder fictici, els Enfarinats apliquen al poble tot de lleis sense sentit, que hom transgredeix Els Enfarinats jutgen i condemnen els suposats delinqüents, persones i comerciants del poble, que en un primer terme han de pagar multes astronòmiques i després d’una negociació fictícia acaben essent quantitats simbòliques…

En general, té un contingut faceciós i el seu estil acostuma a ésser una paròdia dels bans i crides oficials Junt amb d’altres texts, com el pregó i el romanç, constitueix un dels elements més característics de la literatura del carnestoltes

El costum de fer grans fogueres la nit o revetlla de sant Joan festes de Sant Joan, antiquíssim i propi de tot el món occidental foc, és estès arreu dels Països Catalans hom n'encén de familiars a les masies i les cases aïllades o de collectives als barris i els pobles aquest costum s’ha estès també a unes altres revetlles, com la de Sant Pere Des de fa uns quants decennis hom encén una foguera al cim del Canigó, des d’on hom porta la flama a diverses poblacions catalanes per tal d’encendre les fogueres de Sant Joan això ha donat origen a la creació de l’organització…

Les figures són bàsicament figures corpòries de caràcter caricaturesc ninots , les quals, acompanyades d’altres de secundàries, hom installa planta a carrers de València i d’altres poblacions valencianes en aquesta data i que hom crema durant la nit Tant els ninots com les escenes amb què s’articulen tenen gairebé sempre una intenció satírica de l'actualitat més immediata, de crítica de costums i també política L’àrea geogràfica de les falles arriba, pel nord, fins a Benicarló, i pel sud, fins a Dénia La tradició dels focs de Sant Joan, a Alacant i als pobles de les comarques del voltant,…

La componen dues parts, l’una dita curts , variable de divuit a quaranta compassos, i l’altra llargs , de cinquanta-cinc a vuitanta-cinc habitualment, sense, però, cap límit exprés Ambdues parts són anomenades tirada , i l’ordre en què s’executen figura en organigrama És de rigor en la sardana un preludi de flabiol el mateix instrument fa el contrapunt a l’inici de la cinquena i de la sisena tirades de llargs les dites sonades són per fer atenció, i hom no les balla Els balladors, agafades les mans i formant rotllana, de cara al centre, movent-se de costat, marquen puntejant amb els peus els…

Catalunya va viure un any excepcional i la gent de la cultura popular va tornar a ser a primera línia a l’hora de respondre amb fermesa als fets que es van anar succeint Cal destacar que el conseller de Cultura de la Generalitat, Lluís Puig, un home procedent de l’àmbit de la cultura popular, després de tres mesos a la conselleria, es va exiliar a Bèlgica, juntament amb el president Carles Puigdemont i altres consellers, per evitar la presó i fer saber a Europa i al món que a Catalunya hi havia una situació de pèrdua de llibertats Davant la crisi de la relació amb l’Estat espanyol, inclosa la…

Els primers jocs De vegades es diu que un nen o una nena juguen quan comparteixen la seva estona de lleure amb altres companys o quan manipulen una nina de drap o quan corren o salten al darrere d’una pilota, etc Però, l’infant juga ja des del moment del seu naixement Hi ha diferents estudis que consideren que no hi ha joc fins que no existeix la possibilitat que es pugui consensuar un sistema de regles Altres, per contra, diuen que algú juga quan té la consciència que ho està fent C Garvey, en el seu llibre El juego infantil 1978, diu que “la idea de si es juga o no depèn del contrast Només…

Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries Tradicionarius 2006 Centre Artesà Tradicionàrius/Festival Folk Internacional 2006 - Sara Manzano La música popular no es distingeix d’altres músiques per unes determinades característiques sonores o d’origen, sinó pel fet que és la que fan, viuen i recreen els sectors populars de qualsevol societat estratificada Les classes benestants del Romanticisme del segle XIX, però, van imaginar una cultura popular o tradicional provinent d’un passat comunitari i d’un esperit nacional, anònima i rural, diferent de la música elitista i amb un toc d’exotisme…