Jocs d’infants

Els primers jocs

De vegades es diu que un nen o una nena juguen quan comparteixen la seva estona de lleure amb altres companys o quan manipulen una nina de drap o quan corren o salten al darrere d’una pilota, etc. Però, l’infant juga ja des del moment del seu naixement? Hi ha diferents estudis que consideren que no hi ha joc fins que no existeix la possibilitat que es pugui consensuar un sistema de regles. Altres, per contra, diuen que algú juga quan té la consciència que ho està fent. C. Garvey, en el seu llibre El juego infantil (1978), diu que “la idea de si es juga o no depèn del contrast. Només podem parlar de joc quan el contrastem amb altres orientacions o estats; només podem identificar un comportament lúdic quan el seu actor pot adoptar un comportament no lúdic que difereix del primer”.

A cop d’ull, qualsevol pot saber quan un nen de mesos està jugant amb la seva mare o el seu pare i quan no. Ara bé, una visió més acurada l’aporta la praxiologia motriu, en què considerant el joc com un laboratori de relacions socials, aquest es pot agrupar en funció del tipus de relacions que activa la lògica interna; és a dir, segons la interacció motriu entre els jugadors, l’ús de l’espai, l’ús del material o segons la manera de gestionar el temps.

La relació entre els companys de joc o amb un mateix és tan important que, de vegades, es pot afirmar que quan un pare o una mare i un fill juguen no ho fan realment, sinó que el que fan és relacionar-se. L’afany de jugar d’un nen és un afany de relació.

Quan una mare juga amb el seu fill a ralet, ralet, el que fa de veritat és relacionar-s’hi. I aquesta comunicació és la que fa del joc un element social i vital per al desenvolupament del seu fill. C. Garvey, quan parla del nen petit, àdhuc del lactant, diu que del joc que es fa durant els primers mesos de vida en depèn “la capacitat per a estructurar seqüències predictibles de son, tacte i moviment, i que serveix per a fonamentar tota l’afectivitat i la capacitat comunicativa”. Fins a vint mesos de vida, el nen té en els seus pares i familiars més directes els companys perfectes de joc, tot i que a dotze mesos el nen ja adopta una actitud d’interès i d’investigació envers el món dels objectes: l’objecte com a joguina.

El joc dels primers mesos de vida té una incidència decisiva en el desenvolupament del nen o de la nena: —En l’àmbit físic, les carícies, el contacte, les estirades de braços i cames, els balanceigs, etc. són accions que estimulen la motricitat de l’infant i que tenen continuïtat amb la seva incorporació al moviment a quatre grapes i amb la pauta seguida d’accions motrius. La necessitat de descobrir el món dels objectes el faran asseure’s per alliberar les mans, i això, sumat a les ganes de descobrir un altre espai o de relacionar-se amb els altres, provocarà una motivació envers el desplaçament.

—En l’àmbit afectiu, en els primers dies de vida el nen reconeix la mare sense tenir consciència de la pròpia existència. Serà mitjançant el joc que aprendrà a diferenciar-se d’ella, a reconèixer-se. Tot aquest recorregut es fa sempre molt lligat a l’afectivitat que rep i que és capaç de transmetre. L’afectivitat és tan important que es diu que el nen juga o no juga, s’ho passa bé o no s’ho passa bé, segons la intensitat afectiva que hi ha en el moment del joc relacional.

Si el nen emprèn l’aventura de l’autonomia des que es diferencia de la mare, ho fa per la necessitat de relacionar-se amb altres nens. Aquest accés al món dels altres és el que donarà aquesta nova dimensió social de l’infant a través del joc.

Jocs de falda i moixaines

Gabriel Janer Manila remarca la importància de les cançons de bressol, ja que les considera els primers jocs de llenguatge que arriben a l’infant. De fet, arriben al nen durant els primers temps de la seva vida i allò que en percep és molt més la “remor” dels mots i el seu ritme que no pas el significat. Un ritme lent que es produeix dins els braços de la mare o en el bres, però d’acord amb la sonsònia de la cançó. Les cançons de bressol són lentes i contenen un acord subtil entre la melodia i el text. Hi ha les que cerquen allunyar de la son els mals espants. D’altres porten una càrrega profunda de tristesa i fan referència a les miserables condicions de vida de les classes populars. Unes altres clamen perquè l’infant creixi, perquè deixi d’ésser infant i vulgui fer-se gran. O indiquen l’absència de la mare, sempre amb un clima de suavitat i de tendresa.

Quants infants s’han adormit amb cantarelles com aquestes?

La soneta vindrà
i et portarà moltes cosetes,
a la mà nous
i a la butxaca castanyetes.

O bé:

Son soneta, vine aquí
a la vora del coixí,
que si la soneta venia
la xiqueta s’adormiria.

Roser Ros, en el llibre Moixaines d’infant (1998), parla de les cançons de bressol que fan servir formes parlades, amb música o sense, amb significació o basades en el ritme dels sons vocàlics; la seva estrofa breu permet repetir-la tantes vegades com calgui fins que el menut es xopa del seu ritme acompassat i es deixa envair per la son.

A més de les cançons de bressol, també se sol jugar amb la criatura amanyagant-la, fent-li magarrufes, dient-li cosetes, jugant alhora amb les diferents parts del cos d’una manera improvisada, però entre l’infant i la persona que li fa cantarelles, gestos i pessigolles s’estableix sempre una relació ben personal. Hi ha una expressivitat pròpia de cada persona que juga amb criatures, una expressivitat en què les paraules es creen i es recreen i adquireixen una significació més íntima que la del llenguatge normatiu, alhora pròpia i exclusiva de cada llengua i cultura. Mercè Rodoreda, en el conte La mainadera, l’expressa amb tota la vivesa:

“Vine’m aquí, cargolí de sargantana tripallonga! Riu! Corre, riu!… Pellofinga noja, ensenya’m les dentetes… A veure? Una, dues, tres… i mitja! que baixa per la geniveta avall. Alça els bracets, alça… cagallona, més que cagallona. Ensenya la panxeta… més grassona que el colominet, que el conillet, que la perdiganya, que el pollastrí, que la tortoreta, que la merlotinga, pixarrona fastigosa… Alça els bracets. Digues mosca, mosca, mosca… Buuum! Mira el jardí. Posa’m una maneta darrere del coll… Així, veus? Bufandeta de seda. Veus la plugeta com cau?”

Després hi ha els jocs verbals que canten els grans per entretenir els infants, que tenen un paper important en l’educació psicomotriu i en l’adquisició del llenguatge. Són formuletes que faciliten el coneixement del propi cos i la relació entre l’infant i el món que l’envolta. N’hi ha que inicien l’infant en una sèrie de moviments de les mans —“galaneta mà”— que porten al balanceig sobre els genolls de l’adult, a bellugar els braços, a “remenar el cosset” i a dansar amb el cos. I també hi ha les que ensenyen a moure els dits de la mà i les que inicien l’infant a comptar.

Créixer jugant

A mesura que l’infant creix, els jocs verbals que se li diuen són vehicle de missatges més complexos. N’hi ha per a fer riure quan es tenen ganes de plorar, per a tranquil·litzar-los quan tenen mal, etc. però són dotats sempre de màgia, de la bellesa espontània i sonora de les antigues fórmules. Joan Amades els anomena moixaines i Roser Ros les classifica en: jocs per a fer pessigolles, per a fer ballmanetes, per a balancejar, d’arri tatano, de joc de dits i de tat qui sóc.

Entre aquests, hi ha el de la gateta moixoia, que combina les carícies amb les pessigolles i els copets ingenus:

Gateta moixoia,
gateta paperoia,
diu que ha vingut un llagut
carregat de peix menut.
A la plaça l’han venut
a diner i malla: bufetada!

Un altre exemple és el del joc que es fa donant copets a l’esquena del menut mentre es fa la cantarella:

Pim, pam, conillam
de la terra de l’aram.
Cistelleta vinagrera.
Quantes banyes hi ha al darrere?

En acabar la cançó es posa o bé un dit de punta —punxonet— o dos dits com si fossin unes tisores o bé una rodona unint l’índex i el polze —ull de bou—. El nen que està d’esquena o a la falda de qui condueix el joc ha d’endevinar-ne la col·locació. Del mateix estil i més conegut és el joc de l’escarabat bum bum que es fa amb nens més petits.

Ralet, ralet

El joc inicia els infants en la comunicació motriu. L’adult agafa la maneta del petit i, fent-li amb el dit una rodoneta al palmell de la mà, li diu: “Ralet, ralet, paga un dineret!” I li dóna un petit copet al palmell, fet que provoca la rialla del petit.

S’aconsegueix el mateix amb un altre joc semblant anomenat titeta pon un coco que descriu Maspons i Labrós a Jocs d’infants (1928). En aquest es donen copets al palmellet de l’infant tot cantant:

Titeta pon,
pon un cocou,
pel nenè
per dinar
per sopar,
Nyany!

Mà morta, mà morta

Aquesta cançó consisteix a sorprendre un nen prenent-li la mà, dient-li que la deixi morta i sacsejant-la-hi, tot dient:

Mà morta, mà morta,
pica la porta!,

tot fent-li un copet a la cara amb la pròpia mà.

Quan vagis a comprar carn

Aquest joc també estimula la percepció que té el nen del seu braç. L’adult li diu que l’altre dia va anar a comprar carn i el carnisser li va preguntar per on volia que tallés. Assenyala el dors de la mà del petit i diu: “Per aquí?” I ell mateix es contesta: “No. Per aquí no…” Va pujant braç amunt fins que arriba a l’aixella del petit i mentre li fa pessigolles li diu: “Per aquí sí, per aquí sí.”

Xavier Fàbregas, a Tradicions, mites i creences dels catalans (1979), parla de la iniciació en el món de la gestualitat que aviat es converteix en una activitat social:

“El primer espectacle de mim al qual hem assistit en la nostra vida s’ha desenvolupat sobre la taula del menjador. En havent dinat, el pare ha avançat cap a nosaltres l’índex i el dit del mig, els ha fet caminar a passes recolzant-se ara en l’un, ara en l’altre, i ha simulat un home que se’ns aproximava amb aires de facècia. El propòsit d’aquesta bestiola desplaçable era sempre el mateix: atansar-se, enfilar-se pel nostre braç i fer-nos pessigolles. De vegades les camades efectuades amb els dits van acompanyades d’uns mots que serveixen de suport a la gresca: ‘Que ve la cuca! Que ve la cuca! Que t’agafa!’”

El joc és alhora representació i espectacle, un món ple de possibilitats immenses que, tot i la seva elementalitat, forma part d’una cultura que, per a l’infant, ja és la pròpia.

El pas següent consisteix en la personalització dels dits, encarnant cadascun d’ells un personatge. D’entre els diferents jocs de dits, si n’hi ha un de conegut per excel·lència és aquell en què es recita una cantarella mentre es van assenyalant o amagant els dits de l’infant. Començant pel dit gros i acabant pel petit, que és sobre el que recauen les paraules dolces o juganeres. En el Diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll se’n descriuen de diferents, amb diverses fórmules segons els indrets de parla catalana, com les que segueixen:

“Aquest és el pare, aquest és la mare, aquest fa les sopes i se les menja totes, aquest va a treure vi i se’l beu tot pel camí, i aquest petitet diu: xariu-xarau, xariu-xarau.”

“Aquest és del pare, aquest és de la mare, aquest del padrí, aquest de la padrina, aquest del porcellet que fa güec-güec.”

“Aquest és el pare, aquest és la mare, aquest fa les sopes, aquest se les menja totes, aquest diu piu-piu, que no n’hi ha pel caganiu?”

“Aquí n’hi ha un, aquí n’hi ha un altre; tant aquest com aquest altre; aquest marxa, aquest s’ho mira; aquest gira, aquest s’asseu, i aquest fa adéu.”

O bé aquesta versió aranesa:

“Per aquiu pase era pursereta,
per aquiu se enturne tuta suleta;
agues et pare, agues era mare,
agues et hill, aquet he es supes
e agues se le minje tutes,
agues güin, güin de San Martín.”

Serra merra

En aquest joc, l’adult es col·loca l’infant de cara i assegut als genolls, i al ritme d’una cantarella es balanceja el xiquet cap endavant i cap enrere:

Serra merra,
cassoleta de terra
cassoleta d’aram,
patatim, patatam.

I s’aprofita per fer pessigolles al petit en acabar la darrera estrofa.

Arri cavallet

En el llibre de Josep Iglesies, Jocs tradicionals de brivalla i joventut de Reus (1977), s’explica aquest joc, en què el pare o la mare es posen l’infant sobre els genolls i al ritme d’una cantarella fan saltironets amb les cames perquè el xiquet o xiqueta s’atrotini una miqueta. A més, estimula la comunicació verbal, ja que el nen està situat de cara i aprèn a reconèixer l’alegria dels seus pares i amb els saltironets s’ajuda a percebre l’equilibri del raquis, tan necessari quan s’adopta la posició de posar-se dret. La cantarella diu així:

Arri, arri cavallet /tatanet
anirem a Sant Benet,
comprarem un pollastret
per a dinar, per a sopar,
per a tu no n’hi haurà.

De gatejar a caminar

Quan l’infant comença a caminar s’obre un món nou per a ell i per als pares: passa de relacionar-se només amb el seu propi cos a orientar-se en l’espai i a poder accedir a la relació amb els altres.

El pare i la mare han d’adaptar els jocs de l’infant a les seves noves habilitats motrius. El petit passarà d’estar a coll dels pares i estirat de panxa enlaire a poder asseure’s.

Cal asseure el nen a terra i recolzar-lo contra dos sofàs que formin un angle de 90º, que es pugui mantenir sense caure i a la vegada tingui les mans lliures per a manipular objectes i joguines. El terra i la catifa són els primers espais de joc dels petits, ja que d’estar assegut a posar-se a gatejar només hi ha un pas. Per facilitar el gateig es poden escampar les joguines per la catifa i motivar l’infant perquè vagi a buscar-les. També es pot jugar a una mena de “tocar i parar”: els pares es posen també de quatre grapes i s’empaiten perquè el seu fill o filla els segueixi en el seu desplaçament.

Hi haurà un moment en què el nen passarà d’estar assegut o de gatejar a voler desplaçar-se caminant. Se l’ha d’ajudar i no precisament amb instruments mecànics que aguantin el seu cos mentre fa un simulacre de caminar, sinó amb un mètode natural, posant-lo al costat del sofà, perquè es pugui recolzar i desplaçar-se amb seguretat.

Quan el nen es desplaça amb un mínim de seguretat, es pot jugar fent que el nen segueixi els passos del gran, i no s’introduiran els jocs de sardana o de desplaçament agafats un darrere l’altre fins que el nen o la nena no sigui capaç de caminar. Mentrestant, es pot jugar al nom de les coses, que consisteix a dir el mot d’un objecte de la casa que el nen conegui o estigui aprenent i desplaçar-se amb ell fins a trobar l’objecte per després deixar que ho faci sol. Les rialles, les carícies i les pessigolles mentre juga seran el seu premi.

El rol dels pares

Els pares passen de dirigir el joc dels més petits a donar-los cada vegada més autonomia. L’objectiu ha de ser que el nen sigui autònom amb els seus jocs, que siguin ells qui portin la iniciativa. És el nen o nena qui s’ha de disfressar amb la roba vella que li proporcionen els adults. Els pares ajuden els fills a reconèixer el propi cos i els ensenyen a jugar amb els objectes, els ajuden a desplaçar-se, i els donen suport en el joc simbòlic i en el joc amb els companys, entre iguals. Aquest distanciament progressiu que es produirà entre els pares i els fills en les activitats lúdiques va unit al seu procés de maduració física, social, emocional i cognitiva. El nen tornarà repetidament a jugar amb els pares, però diferenciant-ho de quan juga amb els seus companys o companyes.

Jugar amb paraules

El joc introdueix i acosta al llenguatge. Descobreix i experimenta, a més de l’aprenentatge pràctic de la parla i de la comunicació a través del joc, la relació entre llenguatge i plaer. Jocs sobre els mots, amb la substància íntima dels mots; jocs de manipulació de paraules, de transformació i reinvenció d’aquestes. Es tracta d’una literatura que acompanya els primers somnis dels infants i transforma els seus primers gestos en jocs. En els jocs amb paraules intervenen jocs verbals que sorgeixen de l’absurd i el disbarat sense cap altra intenció que el plaer d’expressar-les. O velles paraules utilitzades en un altre sentit. “La paraula —diu Gabriel Janer Manila— és una de les primeres joguines, una joguina immaterial que permet una creativitat infinita. Redescobrir el plaer del joc amb la paraula hauria d’ésser un objectiu principal de la didàctica.”

Embarbussaments

A més de divertir-los, els jocs amb paraules condueixen al desenvolupament mental de l’infant, a la memorització i a la superació de les primeres dificultats fonètiques. En cada una de les llengües, les fórmules i rimes i els jocs d’embarbussament o d’empatoll incideixen en la repetició dels sons que presenten més dificultats. Són proposats com un joc o una prova d’ortofonia o com a exercicis lúdics perquè la mainada assoleixi facilitat de dicció. Se’n troben en totes les llengües: són les nursery rhymes angleses, les comptines franceses, els trabalenguas castellans i les scioglilingua italianes.

Entre els embarbussaments més populars, en català hi ha els següents:

En cap cap cap el que cap en aquest cap.

Un plat blanc pla
ple de pebre negre està.

Duc pa sec al sac, m’assec on sóc i el suco amb suc.

Prou que plou, però pel que plou, plou poc.

Un tigre, dos tigres, tres tigres…

Si un enrajolador de rajoles enrajola amb rajoles desenrajolades…

A l’emperador de Constantinoble el volen desconstantinopolitzar, el bon desconstantinopolitzador que el desconstantinopolitzi un bon deseconstantinopolitzador serà.

En altres ocasions, l’embarbussament consisteix a combinar paraules que entrebanquen:

Una gallina xica, pica, pollerica, camacurta i bequerica, va tenir set fills xics, pics, pollerics, camacurts i bequerics.

Com que la gallina era xica, pica, pollerica, camacurta i bequerica, per això va tenir set fills xics, pics, pollerics, camacurts i bequerics.

—Vinc de part de ma senyora,
per saber si la senyora s’enyora.
—No, senyora; la senyora no s’enyora.

És així com vostè diu;
vostè diu el que és;
és així, com vostè diu,
i així és.

El següent joc acosta alguna cosa per menjar a la boca d’una altra persona, que l’obre, tot esperant-la i se li va passant del nas a la boca i de la boca al nas, tot dient:

Coca,
del nas a la boca,
no en tastaràs gota;
de la boca al nas,
no en tastaràs.

Relacionats amb el menjar hi ha un gran repertori d’embarbussaments dels quals se’n reprodueixen alguns exemples:

Lo porró té tap,
tap té,
té tap i tapó,
tap i tapó té.

La filla de xarranques
no menja garrofes
detràs del fossar.
Tris tras,
ja s’ha amagat
dins d’un cabàs foradat.

Tinc una son, una fam i una set
que no dormo, ni menjo ni bec.
Si dormia, menjava i bevia,
que si menjava, dormia i bevia,
esta son, esta fam i esta set em passaria.
Però com ni dormo, ni menjo, ni bec,
no em passarà esta son, esta fam i esta set.

Hi ha altres opcions, com l’embarbussament del mestre Mateu, en què la dificultat està a tenir bona memòria per a repetir els sons dels instruments que es van introduint.

Asseguts tots, un al costat de l’altre, un diu:

Mestre Mateu vols-t’hi jugar
de la timbaleta?
Vols-t’hi jugar
de la timbalà?
Ram, plam, plam,
fa la timbaleta;
ram, plam, plam,
fa la timbalà.

Tots han de fer com si toquessin el timbal i tornen a cantar introduint un instrument nou —la trompeta, la campaneta… —, després del so dels anteriors, d’acord amb l’ordre amb què han estat cantats. Aquest joc es va allargant per tal d’anar provant fins on arriba la memòria dels qui hi prenen part.

De vegades, l’embarbussament és un repte enfront de qui no domina la llengua, el català en aquest cas. L’exemple més clar és el dels:

Setze jutges d’un jutjat
mengen fetge d’un penjat;
setze jutges n’han menjat.

Ha estat considerat com el shibboleth català, l’expressió més característica que identifica lingüísticament els catalans enfront dels que no en són. Gairebé totes les cultures tenen el seu shibboleth. Segons Joan Amades, en una batalla entre troians i sibarites, confosos els dos exèrcits, els sibarites forçaven els troians a pronunciar aquest mot: així distingien els troians, que el pronunciaven malament, i els passaven a degolla. O tal vegada, segons L. Cavalli-Sforza, fou en un combat entre els hebreus i els seus enemics. La llegenda es refereix també a la revolta de les Vespres Sicilianes contra els francesos invasors: per a identificar-los, els sicilians feien pronunciar el mot ceci. Una llegenda semblant se situa a la batalla de Montjuïc, en la Guerra dels Segadors, entre catalans i castellans: el verset que havien de pronunciar els castellans era precisament el dels “setze jutges”. El shibboleth valencià és el nombre huit (‘vuit’), i el mallorquí, juevert (‘julivert’).

També són embarbussaments les rondalles ortofòniques, com la dels “tres fadrins digodins de la sala capotins pimpoladins xiro-xiro-xiroxins, que anaven per un camí digodí…”.

Altres embarbussaments tenen la intenció de provocar que, sense voler-ho, el qui juga digui paraules “gruixudes”. Eren embarbussaments de grans, però també solien formar part dels jocs secrets dels nois, dins un ingenu context de transgressió:

Congre amb canya i canya amb congre i congre amb canya.

De genollons, collia collia,
de genollons, collia codonys;
de genollades, codonyades
i amb els dits codonys collits.

Sota del pot hi ha una nina
que renta un davantal de cotolina,
que la flor trau, que la flor tria,
que la flor tria, que la flor trau.

Rimes per a fer enfadar

Algunes expressions servien per a desafiar els altres quan es tractava de fer-los enfadar, de vegades pel simple fet de gaudir d’aquest repte o perquè hi havia algun desacord entre els participants. Són exemples d’aquestes expressions: “Mariotxa la carxofa”, “Magdalena lluna plena”, “Jaumet del cul estret”, “Josepet (i altres diminutius), cul de pet”, “Joan de la bota gran”, “Felip, tanca l’aigua”. Aquestes exclamacions podien ampliar-se en petits poemes desafiants:

Maria la xuruvia
trencadora de tupins,
son pare li pegava (o la surrava)
davant de tots els fadrins.

En Pepito, nas de mico,
l’han tancat a la presó
perquè anava a prendre figues
a l’hort del senyor rector.

Ramon,
tira plom, tira blat,
tira merda pel forat.

Quan un xiquet estava distret se li posava un paperet al cap i se li cantava:

Lo burret de Sant Vicent
porta càrrega i no ho sent.

I se li continuava cantant fins que se n’adonava. També era habitual ensenyar-li a algú un dit i preguntar-li:

—Què és això?
—Un dit.
—Tan gran i et pixes al llit!

Peixatera, embustera,
que m’has dat lo peix pudent,
si no em tornes la pesseta
ho diré a tota la gent.

Demà és diumenge,
lo cul te penja,
ta mare te’l talla
i ton pare se’l menja.
Demà és festa,
sant Josep la fa,
agafa l’escopeta
i se’n va a caçar.
Tira un tiro,
mata un pardal
i li surt un flari
vestit de general.

Quan, entre els nois, algú s’enfadava i es posava a plorar, els altres li cantaven:

A la pixaenagües
ja no la volem.
Era nostra amiga
i ara la deixem.

A, el mestre em va pegar,
E, jo no sé per què,
I, jo no estava allí (o perquè no vaig venir),
O, jo no estava bo (o perquè no estava bo),
U, Burriquito como tú que no sabes ni la U
(o merda per a tu; o tota la culpa la tens tu).

A un dels presents, assenyalant-li el pit, se li deia:

—Mira quina taca!

I quan aquesta persona abaixava el cap per guaitar la taca, l’altre li donava un copet al nas tot dient-li:

—Alça pataca!

Quan unes quantes persones estaven assegudes en cadires i un dels assistents havia de marxar, algú sense seient aprofitava per a asseure’s al seu lloc.

En tornar, si el primer ocupant li reclamava que li deixés el lloc, ell responia:

Quien va a Sevilla
pierde su silla!

Si, enmig d’una conversa, algun xiquet arribava més tard i preguntava:

—Què passa?

Els companys amb ganes de broma li contestaven:

—Un burro per la teva casa (o que un burro s’ha cagat a la plaça o el corro de la bassa).

I llavors, qui acabava d’arribar, un xic molest, responia:

—Pos vés a arreplegar-lo amb una tassa.

Unes altres converses entre els infants són les següents:

—Quan fan vint i vint?
—Quaranta.
—Quan ton pare pixa, ta mare canta, i tu ets el perdut que arrossegues la manta.
—Per on passa el tren?
—Per la via.
—Calla, ruc (o tonto), que ja ho sabia!

En algunes situacions es demanava a un xiquet que s’amagués i que preguntés com estava:

—Com estic?

A la qual cosa es contestava:

—Com un ruc vestit!

També s’esgrimia la paraula per contestar certes expressions:

—Tinc gana.
—Menja’t la cama.
—Tinc set.
—Pixa’t (a la mà) i beu a galet.
—Tinc fred.
—Embolica’t amb la capa del senyoret.
—Gràcies.
—Al cul te piquen les garses.
—M’estranya.
—Lo cul t’enganya.
—I jo tampoc.
—Besa’m lo cul a poc a poc.

O es feien preguntes per etzibar un comentari burlesc i tot seguit la resposta pressuposada:

—Que has vist el Pere?
—Quin Pere?
—Lo que et salta pel darrere.

—Que has vist el Jaume?
—Quin Jaume?
—Lo que et clava la banya al cul i no la pot traure.

—Avui n’han arribat tres-centes.
—De què?
—De llufes pudentes.

—Dis pedaç.
—Pedaç.
—Lo cul me besaràs (es podia replicar: tu amb la boca i jo amb lo nas).

—Quant fant vint i vint?
—Quaranta.
—Besa el cul a la geganta, i si la geganta no ho vol, besa el cul a qualsevol.

Quan, enmig d’una partida, es volia advertir a algú, s’acostumava a dir:

Al tanto, que va de canto!

O bé:

Espavil, que va de carril!

Jugar a riure parlant

De vegades el joc consisteix a divertir-se i a riure, com a fruit de la combinació de comentaris o situacions provocades:

Els disbarats i els animalets

En els disbarats, els jugadors s’asseuen a terra en rotllana. Per ordre, un pregunta a l’orella del company per a què serveix tal cosa… i introdueix una paraula; aquest li contesta també a l’orella. Quan s’ha completat el cercle de preguntes i respostes, cadascú fa una mena de joc de paraules en veu alta, relacionant la pregunta que li ha fet el company d’un costat amb la resposta que li ha donat el de l’altra banda. Aquest m’ha preguntat… i aquí m’han contestat…

A Amposta, aprofitant les nits d’estiu o les sortides al camp, es feia el joc dels animalets per provocar la rialla d’algun innocent. Qui manava en el joc deia a cada jugador, a l’orella, el nom d’un animal, i quan ell feia un senyal tots havien d’emetre el so de l’animal que se li havia indicat. Ara bé, el qui manava en el joc només havia dit el nom d’un animal a un dels participants, ja que a la resta només els xiuxiuejava a l’orella. Un cop es donava l’ordre, doncs, tothom callava a excepció del jugador en qüestió, que amb veu forta exclamava el so de l’animal indicat i provocava la rialla dels seus companys.

El telèfon

És una diversió molt popular per tot Catalunya. Asseguts en cercle a terra, un dels jugadors diu, molt de pressa, el nom d’un objecte o qualsevol expressió al company del costat, el qual reprodueix el que ha entès a l’orella del company de l’altre costat, i així fins que la informació ha passat per tota la rotllana, de tal manera que l’expressió arriba tan deformada que no té res a veure amb el que s’ha dit en començar.

L’últim jugador del cercle diu en veu alta el que ha sentit; i, igualment, l’anterior, i així fins al primer. Les rialles es van produint a mesura que es comproven les deformacions.

El pare carbasser

En rotllana o al voltant d’una taula els jugadors es reparteixen els rols, un fa de pare carbasser i els altres de carbasses, cadascuna amb un número.

El pare carbasser inicia la partida dient: “A l’hort de mon pare hi havia una carbassera que tenia… (i deia un número) carbasses!”

[En una altra versió es deia: “El pare carbasser quan va morir va deixar…. (tantes) carbasses.”] Qui té el número que s’ha dit ha de respondre molt ràpidament dient: “No tres, set.”

Llavors, qui tenia el set deia: “No set…” I així repetidament. La gràcia està a respondre molt de pressa sense equivocar-se. Qui erra ha de pagar penyora, complir una penalització o sortir de la partida.

Endevina endevinalla

Resoldre enigmes, desxifrar endevinalles, trobar la resposta a problemes és un joc antic que ha apassionat –i apassiona encara avui– la gent de tots els pobles i les cultures. Un dels enigmes més antics i coneguts és el de l’esfinx que Èdip desentranya: “Quin és l’animal que de petit camina de quatre grapes, de gran amb dues i de vell amb tres?” L’enigma sedueix. Gabriel Janer Manila comenta: “L’enigma és un joc d’analogia i, per tant, un joc simbòlic, un joc de poetització. En el fons, una exploració de la realitat per la via de la indagació poètica, pels camins de la projecció anímica sobre les coses conegudes, car en l’endevinalla les albergínies són senyores que porten una túnica morada, les teules de la teulada observen la lluna i les campanes són dones velles amb una única dent a dins la boca.”

D’altra banda, l’endevinalla acosta a les coses de la vida quotidiana i es refereix molt sovint a les lleis immutables de la natura. En aquest sentit l’endevinalla significa un aprenentatge de la vida en comunitat. Però, alhora, porta un ensenyament implícit a partir de l’ambivalència i del doble sentit. També la realitat social posseeix un doble sentit que cal aprendre a descodificar.

Segons Gianni Rodari, el joc d’endevinar apassiona els infants perquè representa de manera concentrada la seva experiència de conquesta de la realitat. El descobriment —diu— arriba sovint sense esperar-ho, d’aquí el plaer de l’assaig, de la recerca reflexiva, de l’emoció de la sorpresa. Segons Rodari, l’anàlisi d’una endevinalla confirma la seqüència estranyament-associació-metàfora. L’estranyament consisteix a definir la cosa com si fos vista per primera vegada. L’associació és com un pont entre la realitat i un objecte metafòric: “Un ou és una capseta blanca, el sol aixeca el vol cada matí, el pa serà més fresc com més calent sigui, el pensament serà la cosa més àgil de la terra, la llengua, una espasa mig desembeinada…” La metàfora és la definició misteriosa de la realitat quotidiana.

Rondalles-joc

Joan Amades recull, a Folklore de Catalunya (1950-56), “rondalles que participen alhora de joc, d’endevinalla i de problema”, algunes de les quals solen fer-se amb naips que representen els personatges: “La part enigmística i intrincada —diu— es fa més comprensible amb l’ajut de les cartes.”

Una d’elles és la que presenta el problema d’un home que va de camí amb un llop, una ovella i una col i es troba que ha de passar un riu amb una barca molt petita, on només caben ell i una de les bèsties. Si deixa juntes les bèsties en una riba o en l’altra, el llop es menjaria l’ovella, mentre que si deixa l’ovella amb la col, aquest animal també se la menjaria. Rumiant, rumiant va trobar una manera de passar el riu sense deixar junts el qui menja i el qui és menjat.

Una altra és la dels disset camells. Un beduí, en morir, deixa els seus disset camells als seus tres fills, amb la condició que la meitat fos per al gran, el terç per al mitjà i el novè per al fill petit. Un cop mort, no hi havia manera de fer la partició. Vet aquí que passa un dervix muntat dalt del seu camell i li conten el cas. El dervix prega perquè Al·là l’inspiri i, en acabat, els dóna el seu camell perquè puguin repartir-ne l’herència. Dels divuit camells, el fill gran se’n queda nou, el mitjà sis i el petit dos. Sumats fan disset i el sant dervix recupera el seu camell i continua el seu camí, feliç d’haver fet una bona obra.

Jocs per a començar a jugar

La funció socialitzadora dels jocs tradicionals comença des del mateix moment en què algú o un parell o tres de nens o nenes comencen a convocar la resta de companys o companyes per jugar al carrer, a la plaça, a l’esbarjo de l’escola, etc. Fan una ronda al voltant d’on es troben els altres per fer-se veure i sentir. Van agafats de les mans o amb els braços entrelligats a les espatlles, a passes compassades, i avancen una cançoneta o fórmula ritmada:

Qui s’enganxa
a la planxa
de jugar a…?

A córrer, a fet i amagar, a cavall fort, a plantats, etc. Al joc que ells hagin triat de proposar als altres. O bé:

Qui en juga, de pinyols?
Qui en juga, de pinyols?
Tres, sis, nou!

Els companys o companyes que decideixen afegir-s’hi —o “enganxar-s’hi”— s’uneixen als primers. Aquest “ser més” a la colla fa que en cridi altres d’indecisos. Fins que ja no hi entra ningú més.

Després d’aquesta primera decisió s’introdueixen en un escenari on els límits d’intervenció, els drets i les actuacions queden establertes per unes regles que s’acorden conjuntament.

Un dels primers aspectes que cal pactar és la distribució dels papers: s’ha d’establir qui ha de parar, qui ha de manar a la partida i, en cas d’haver-hi un ordre d’intervenció, quin equip o jugador començarà atacant o defensant. La mateixa pràctica esdevé un escenari democràtic que actua com a “llei”. La definició del joc com una pràctica motriu lúdica amb regles abasta, doncs, el pacte inicial del sorteig i la tria preliminar, incloses les rimes eliminatòries, és a dir, el joc per començar el joc.

Efectivament, aquestes situacions prèvies a l’inici d’una partida representen un joc dins d’un altre joc i esdevenen un vehicle excel·lent per a transportar els jugadors a l’escenari màgic de l’aventura que és a punt de començar.

El diàleg, la paraula o l’habilitat corporal tenen un paper molt important en aquest aprendre a posar-se d’acord amb els altres. En el cas de les noies, la que mana sovint es diu la mare, mentre que en els nois rebrà el nom de rei o amo. Quan es tracta d’assumir un rol més incòmode com és parar, en els nois el jugador que l’ha d’interpretar pot rebre noms com burro, ase parador o poador, mentre que en les noies s’empren termes com cuit, cuic, cluc o fet.

Per a J. Amades hi ha dues maneres diferents de dirimir aquests rols: emprant fórmules electives o cançons eliminatòries. Mentre que en les cançons eliminatòries es repeteixen unes lletres per obtenir el resultat fruit de l’atzar, en les formes electives els jugadors posen a prova la seva habilitat, sovint combinada amb l’atzar.

Hi ha tres menes de jocs introductoris per a triar els papers o l’ordre d’intervenció dels jugadors.

–Fórmules electives d’estratègia, en què cada participant ha de mostrar les seves habilitats corporals per a intentar quedar el millor situat possible respecte de la resta de jugadors.

—Fórmules electives de mig atzar, en què es combina l’estratègia dels jugadors amb la sort per a obtenir un bon resultat.

—Fórmules electives d’atzar, en què el resultat és aliè als esforços i les actuacions dels jugadors.

Fórmules electives d’estratègia

En alguns indrets de Catalunya, com a les terres de l’Ebre, en alguns jocs com en els de saltar, l’elecció del rei, del que paga i de la resta de protagonistes que segueixen les ordres del rei es fa en sentir l’expressió: “A rovellar salto!” A la Sénia, un xiquet qualsevol s’erigia en el cap de colla, i després de fer aquest crit, tots els allà presents havien de reaccionar ràpidament per posar-se en fila, al seu darrere. Qui quedava l’últim, pagava.

A Lleida, se seguien fórmules semblants. Quan un noi deia: “A la gata umbria”, tots sabien que havien de posar-se a terra amb els peus enlairats, i el darrer a fer-ho era qui parava. Altres vegades el que es proposava era arribar abans a un lloc, a una paret, a un banc o a un lloc alçat.

En la ratlleta es marca a terra una ratlla i, després de fer una altra ratlla a uns quants metres més o menys lluny, cada jugador tira la seva pedra a la major distància possible, sempre superant la segona ratlleta. Qui la llança més lluny és el rei, mentre que el darrer és l’ase.

Quan es tracta de jocs de precisió, com les bales o els patacons, els jugadors també fan una ratlla o un forat. Cada participant llança el seu objecte per apropar-se al màxim. Segons la distància a la qual es quedi, els jugadors establiran l’ordre d’intervenció. Un altre sistema d’elecció és pedra, paper, tisora. Cada participant, amb una mà darrere l’esquena, treu al mateix temps un dels tres símbols: pedra (amb la mà tancada), paper (amb la mà oberta) i tisora (amb dos dits oberts). El paper guanya la pedra, les tisores guanyen el paper, i la pedra guanya les tisores. Abans d’iniciar la partida els jugadors acorden el nombre de vegades que cal guanyar per ser vencedor.

Una altra pràctica semblant a l’anterior és la que s’anomena són. Cada jugador amaga una de les mans al darrere l’esquena, i els dos a la vegada mostren un nombre de dits dient en veu alta “són…”, el número resultant de sumar els seus dits amb els que tregui l’altre participant.

En l’opció a parells o senars (o parells o escarsers), cada jugador diu si el resultat de la suma dels dits que mostraran serà parell o senar. Un cop decidit, posen una mà darrere l’esquena i quan es fa el senyal mostren el nombre de dits elegit.

En els xinos els jugadors agafen tres pedretes o objectes i simultàniament treuen una mà amb el puny tancat dient per torns la suma total d’objectes que pensen que hi haurà. Un cop tothom ha dit la seva proposta, tots els participants obren els punys i es comprova qui guanya.

Fórmules electives de mig atzar

Altres vegades, l’atzar combinat amb l’habilitat del jugador pot esdevenir una bona manera de fer equips: dos jugadors es disputen a sorts qui comença a triar o bé, quan ja s’han establert els dos equips, es decideix quin d’ells inicia la partida.

A pa i vi els nois agafen una pedra plana i mullen una de les cares amb saliva, la qual representa el vi; l’altra cara seca simbolitza el pa. Un jugador, després de dir de quina cara caurà la pedra, l’enlaira, la deixa caure a terra i es comprova el resultat.

A cara o creu els jugadors trien una moneda, una medalla o una pedreta marcada per una cara. Tot seguit cada jugador llança l’objecte a l’aire i el recull amb les mans juntes, un cop per cada jugador. La resta de jugadors, per torns, han de dir si trien cara o creu abans que aquell faci el llançament. Segons el que surti, el jugador para o es lliura.

Una altra fórmula és or i plata, que consisteix en el fet que dos jugadors que es desafien es distancien uns quants metres. Cadascun d’ells es van apropant en línia recta posant cada peu al davant de l’altre sense perdre contacte. El primer peu es posa en la direcció on es troba el company mentre es diu “or”; seguidament, l’altre peu es posa en sentit perpendicular dient “plata”. Quan es troben els jugadors, a qui li toca moure el peu, si no li cap entre el seu darrer peu i el peu més avançat del contrari, perd.

A Amposta, quan es juga a xafo s’enfronten dos jugadors, els quals es posen un de cara a l’altre i separats uns 10 m aproximadament. Llavors, el primer avança la distància de tres peus “acananint-los”, és a dir, mesurant de tal manera que es posen alternativament els peus tres cops —dret, esquerre, dret— en direcció a l’altre jugador, mentre es diu “xafo, pela i duro”. Un cop el jugador ha acabat, el rival fa el mateix, i així alternativament fins que arriba a xafar els peus del contrincant. Qui xafa, guanya i, per tant, és qui comença a triar primer.

En el rellotge, els participants es posen en rotllana i, per torns, fan girar un bolígraf, un llapis o un bastonet sobre una superfície llisa. Un cop s’atura l’objecte s’observa a qui apunta, el qual és considerat perdedor. El joc va continuant fins que només en queda un.

Fórmules electives d’atzar

En aquestes fórmules electives els protagonistes intervenen sense que pràcticament puguin decidir res sobre el resultat.

A palletes, un dels jugadors agafa tantes palletes com jugadors participen, procurant que totes siguin iguals, excepte dues: una de més curta i una altra de més llarga. Les posa totes dintre de la mà, i, tapant-les parcialment amb l’altra, les mostra, una al costat de l’altra, fent que quedin al mateix nivell. Seguidament convida els assistents que cada un n’agafi una. Qui triï la més petita pararà i el que agafi la més llarga manarà.

En la pedreta o el pedrolí s’agafa una pedra petita i es posa en l’interior d’una mà que el jugador que l’ha agafada manté tancada. La resta de jugadors, en fila, d’un en un, quan el qui té la pedra mostra les dues mans, tracten d’endevinar en quina mà es troba. Qui ho endevina, es queda la pedra i el seu company resta lliure de parar. Qui té la pedra la mostra al següent. Si s’indica la mà que no té la pedra, qui ho ha dit queda lliure i es continua fent el mateix amb el jugador següent. Un cop hi han intervingut tots, qui té la pedra, para. De vegades s’introdueix una mena de cantarella. A Barcelona es deia “cesta ballesta, el cor me diu que prengui aquesta”. En el cas de prou!, els participants es posen en cercle i un d’ells comença a comptar mentalment dient “zero, mig partit pel mig, un, dos…”, movent la mà com si l’espolsés fins que la resta li diuen: “Prou!” Aleshores, continua comptant en veu alta des del número en què s’havia quedat, assenyalant cada jugador fins que arriba al número indicat. A qui li toca, para. Una altra modalitat era trenta i l’ou! El que compta també entra en el sorteig i s’actua de la mateixa forma que en el cas anterior.

En canvi, les fórmules electives amb cançons eliminatòries és el procediment preferit per les noies. Generalment se situen en rotllana i una d’elles va cantant la cançó tocant o assenyalant cadascuna de les participants. Quan la cançó acaba, qui és assenyalat surt del joc i queda alliberat de parar. El procediment es repeteix fins que només en queda una persona. Moltes d’aquestes cantarelles es coneixen amb variables diverses, de paraula o de rima: Uni, dori, teri, quateri serveix per a saber a qui tocarà parar en jocs de fet i amagar. F. Maspons el descriu així: “El qui porta el joc, a cada paraula va donant un cop amb el palmell de la mà al cos de cada jugador dient:

Uni, dori,
teri, quateri,
mata la veri,
viri, viron;
compta’ls bé,
que dotze hi són.

El qui ha rebut l’últim cop ha de sortir, fins que en resta un de sol, que serà el que pararà.”

Hi ha altres cançons eliminatòries:

Tres pedretes n’hi ha al carrer,
jo les sé comptar molt bé,
de color de xocolata,
un, dos, tres, quatre.

Una plata d’enciam, ben amanida amb oli i sal.
Si la sal no hi està bé, posa-hi pebre sabater.

Dalt del cotxe hi ha una nina
que repica un cascavell.
Trenta, quaranta,
la vella marxanta // l’ametlla amarganta,
pinyol madur,
vés-te’n tu.
Si no te’n vas,
nero, nero, nero;
si no te’n vas,
nero, nero nas // les mosques al teu nas.

Poma midora,
que en salta la torre,
moros vindran,
t’agafaran
a tu i a mi;
Margarideta,
vés-te’n tu
tota soleta.

Quan n’hi ha molts, es canta:

La padrina en fa una coca,
d’aquell drap virolat,
violetes al costat
fem la rodona,
la xina, xina, xona.
Passa un ruc
que en portava figues,
passa un gat
que en menjava pa torrat,
passa una gallina blanca,
tot ho escampa,
en passa una de negra,
tot ho arreplega,
faci fred faci calor,
vés-te’n tu del teu cantó.

Si són poquets diuen:

Dalt, dalt del castell,
toca, toca el timborell,
pell de vaca, pell de bou,
fora, fora mestre nou.

Pum, verdum de la virolança,
sor Maria ha vingut de França,
ha portat un gambiron,
pedra forcada,
sabateta batejada,
mocadors de flors;
fora, fora en sigueu vós.

Una guia roveiada
que em travessa l’espinada,
una guia de llautó
que em travessa el mocador;
cana, cana, canador,
quantes canes en voleu?
Tres, sis, nou, deu.

A la Vall d’Aran cantaven:

Arri, arri ta era sau,
Que deman serà Nadau,
tu mureu pera neu, ta murana pera plana,
ta rusin pet camin,
supetes tan vin.

Violeta violó,
pessigo l’amigo,
les potes te lligo,
la padrina
me n’ha fet
una cotilla
d’aquell drap violat,
violetes al costat,
pam paradona,
puja la torre,
flors de saüc,
vés-te’n tu que jo no puc.

Verbena, verbena
pel ball de santa Elena.
Que sí, que no,
les mitges al garró.

Un, dos, tres, quatre,
ara ve el segar i el batre.
Segarem, batrem,
quina feina que tindrem.
Ja hem segat, ja hem batut,
quina feina que hem tingut.

O bé aquesta altra cantarella que confirma la castellanització de molts jocs d’infants:

Pito pito colorito,
dónde vas tú tan bonito,
a la acera // a la era
verdadera,
pim, pom, fuera.

Desafiar els altres jugant amb estris

Entre les maneres de relacionar-se socialment en jugar, les més senzilles són aquelles en què els protagonistes intervenen sols, d’un en un, o un al costat de l’altre sense que ningú pugui ajudar o perjudicar les accions dels jugadors. En no existir co-operació, ni oposició, són molt adients per a iniciar en la socialització del desafiament i de posar-se a prova. Els jocs més representatius són aquells en què els protagonistes es desafien fent ús d’algun estri que serveix per a comparar l’habilitat dels components de la colla. Estris del context quotidià, procedents de la natura, de l’entorn domèstic, o bé, excepcionalment, alguna joguina comprada a la botiga.

Amb estris de l’entorn domèstic

Un dels objectes preferits per les noies eren les agulles, tant les de cap petit (amb la cabota de metall) com les de cap gros (amb la cabota de pasta de color o amb una perla). Les de cap gros eren utilitzades per a subjectar peces de roba; les de color negre i les de perla es feien servir per a clavar la mantellina que era costum portar quan s’entrava a l’església. Les agulles eren tant l’instrument de joc com la seva aposta. Les de cap gros eren les més valorades.Cada jugadora acordava apostar la mateixa quantitat d’agulles. S’agafaven totes amb una mà i es deixaven amuntegades a terra. Llavors cada participant havia d’intentar agafar-les d’una en una sense moure’n cap més. Si ho aconseguia, continuava jugant; en cas contrari, tocava el torn a la jugadora següent.

Quan es jugava a cap o tremp o a cap o través, la primera jugadora amagava les seves agulles dins la mà, tapant-les amb el dit polze, i mostrava el puny a la participant següent, la qual indicava si estaven ordenades cap amunt o avall. Si ho endevinava, guanyava les agulles mostrades. A continuació li tocava intervenir a una altra persona. Aquest mateix joc es podia fer amb patacons elaborats amb cartes de naips i llavors s’anomenava carabasseta en porta o castellet en porta.

Un altre entreteniment consistia a barrejar terra amb agulles de cap o amb didals i fer-ne un petit piló. Llavors es tirava una pedra sobre el muntet de terra per tal que les agulles o didals s’escampessin i sortissin del muntet i poder-se-les quedar. Es tornava a tirar fins que no en sortia cap més i llavors es deixava el torn a la jugadora següent. Al final, qui més agulles o didals tenia, guanyava. Aquest mateix joc també es podia fer posant les agulles dins d’un clot de terra tapat amb terra, les quals calia destapar bufant fort.

També es posaven les agulles cap contra cap, a sobre d’una taula o a terra, i, amb el dit índex, cada nena anava pegant suaument la seva agulla, de manera alterna, intentant que un cop s’aturés l’agulla quedés a sobre de les altres. Si ho aconseguia es quedava l’agulla i tornava a fer el mateix amb una altra per guanyar-ne el màxim possible.

Els didals de metall també eren protagonistes de moltes distraccions infantils. A les nenes era costum regalar-los un didal de la mida dels seus dits menuts per a aprendre a cosir. Aquest objecte inspirava un joc que consistia que cada participant deixava el seu didal sobre una superfície llisa i plana, a sobre d’una ratlla. Cada jugadora havia d’empènyer amb una bola o pedra el seu didal fins a portar-lo a la línia d’arribada.

Un altre estri molt popular eren els io-ios, els quals, malgrat que s’elaboraven industrialment, les nenes acostumaven a fer aprofitant botons grossos, cosits un davant de l’altre deixant un espai entremig on lligaven el cordó. O bé amb els dos extrems d’un rodet de fil. El seu origen es troba ja a la Grècia clàssica. Però es va posar de moda al segle XVIII, a conseqüència de l’afició de l’aristocràcia napoleònica i de la britànica, on era anomenat joguet del príncep de Gal·les. El duc de Wellington fou un gran ioiòfil.

S’enrotllava el cordó i es lligava a un dit mentre el io-io se subjectava amb la mà. Després se l’impulsava per tal que baixés i pugés sense aturar-se. Els participants es desafiaven per veure qui el podia mantenir més estona en moviment. Els qui en sabien més intentaven fer figures diferents.

Una diversió molt estesa era la rutlla, el cèrcol, el ròdol, l’aro, també coneguda a la Vall d’Aran com eth cercle o era cariòla. Cap a l’any 300 aC, Hipòcrates recomanava el joc de fer rutllar un cèrcol com a exercici físic adient per a persones de constitució dèbil. Se sap que hi jugaven també els indis americans: hi posaven una pell tensada i, mentre es feia rodar a gran velocitat, hi tiraven fletxes com en un exercici de punteria. A l’Europa del segle XIX se’n feien curses. Cap als anys seixanta del segle XX, la moda del hula hoop obrí una nova variant: el cèrcol es fa girar al voltant de la cintura i s’enfila i baixa, amb moviments elegants i vincladissos. Abans s’aprofitava l’anella de fusta de les caixes d’arengades, la llanta d’alguna bicicleta vella o també el cèrcol d’una bóta de vi, que era d’on provenia el joc, i que també fornia l’estri de l’anomenat ball de cercolets. Els cèrcols s’empenyien amb un ganxo de ferro, sovint obtingut d’una nansa de galleda.

El poeta Joan Argenté recorda, amb imatges precises de quan era petit, vers 1940, la traça de fer rutllar els cèrcols carrer avall: “Baixaven tots els nois amb cèrcols. Rutllaven els cèrcols conduïts hàbilment per la maneta. La primera habilitat era posar en marxa el cèrcol. El súmmum, posar-lo en marxa i finalment detenir-lo utilitzant només una mà, la que empunya la maneta, i aconseguir amb aquesta peça imprimir el moviment de rotació perquè el cèrcol rutlli o frenar el cèrcol perquè es pari sense caure a terra.”

Un altra diversió eren les xanques, també conegudes amb els noms de catúfols, manapeus o potaines. Es feien amb dos pots buits d’una mida semblant, als quals es feia un forat a cada costat, per on es passava un cordill, tan llarg com les cames, per tal de poder-lo agafar amb les mans. Llavors es posava un peu damunt de cada pot i els jugadors, tensant amb les mans el cordill, s’anaven desplaçant. Aquesta situació podia originar alguna cursa o altres desafiaments.

En el terreny o la llima es marcava a terra un terreny dividit en dues parts iguals. Cada jugador es quedava un camp i per torns llançaven la llima des del seu camp per clavar-la al terreny contrari. On quedava plantada la llima, el jugador feia una ratlla unint aquell punt amb el límit del camp de joc i el seu terreny, l’àrea que marcava la robava al veí i passava a formar part del seu terreny. L’altre jugador feia el mateix, fins que un dels dos aconseguia prendre tot el terreny a l’altre o el tancava de manera que l’altre no podia avançar més. Si s’errava en l’acció passava el torn a l’altre.

Amb una llima, o amb un tornavís, es jugava a l’ou. En un terra tou es marcaven diferents caselles en dues fileres. Cada jugador havia de clavar la llima començant per la primera casella i anar clavant la llima casella a casella fins a fer-ne tot el recorregut. Un cop acabat, es feia el mateix en la segona casella i així fins a fer totes les caselles. Llavors calia clavar la llima o tornavís més enllà de les caselles, en la zona que s’anomenava ou. Si s’aconseguia, s’anava allà, i, d’esquena, forçant el cos s’intentava clavar la llima en una casella, la qual passava a ser propietat del jugador i es podia emprar per a facilitar o dificultar les accions dels altres.

Amb estris de la natura

L’entorn natural oferia un ventall molt divers d’estris per a desafiaments. Quan s’anava a una bassa, al riu o al mar els nois sovint es posaven a prova. Agafaven una pedra plana i, llançant-la a l’aigua, intentaven que donés el major nombre de salts.

En altres ocasions es feien proves de punteria tirant les pedres a qualsevol diana: un pal de llum, una ampolla de vidre o algun animal que passés per allà. La pedra es podia llançar directament amb la mà o amb una fona o mandró o un tiraxines.

Quan els nois i les noies empraven les pedres ho feien per a jugar a una altra mena d’entreteniments, com, per exemple, la xarranca, també coneguda amb els noms d’eixerranca, aeroplà, avió, betzana, bomba, caldera, cargol, cels i corones, dames, dies de la setmana, enxanc, escaleta, escarranxa, estamboti, gínjol, illo, lledó, narro, nonet, palet, pedreta, penillo, piso, pitu, plam, rutllon, sambori, setmana, xanca, xanxo, xarrancinfernet, xerranco, titllo, titllo de monja, etc. No se sap com va començar aquest joc. Es juga a Anglaterra, Rússia, l’Índia, la Xina, Birmània, etc. amb regles d’escasses variants. Un dels diagrames més antics és el traçat al terra del fòrum de Roma.

De les moltes versions de jugar, una consisteix a dibuixar a terra unes caselles que simulen un avió i que es numeren. El primer jugador o jugadora agafa un tros de pedra, un tros de fusta o fins i tot un taló de sabata i el llança sobre la primera casella. Després salta casella a casella a peu coix, fins a arribar a l’extrem contrari, on es fa un salt i es gira per recórrer les altres caselles en sentit contrari, fins a arribar a l’anterior d’on hi ha la pedra, agafar-la i fer un salt fort per sortir del traçat. A continuació llança la pedra sobre la segona casella i així successivament fins que ha completat tot el recorregut. Llavors tira la pedra dins del semicercle que corona les caselles i que porta el nom de cel. Es posa en el seu interior, d’esquena al traçat, i deixa anar la pedra, de manera que la casella on cau és seva i així pot dificultar o afavorir les accions dels altres, deixant que puguin trepitjar o no les seves caselles.

Si en algun moment un jugador erra en el llançament, perd l’equilibri o trepitja una ratlla, es dóna el torn d’actuar al següent. Quan totes les caselles estan ocupades s’acaba la partida.

Aquest mateix joc també es fa tirant la pedra a una casella i empenyent-la de casella en casella amb el peu, tot saltant a peu coix.

L’any 1893, E. Vidal i Valenciano explicava que a Vilafranca del Penedès es jugava a les canyetes, joc que té una certa semblança amb les agulles, i que consistia a agafar-ne tantes com la mà en podia empunyar. Se n’hi posava una de més fosca, que era la reina, i una altra que acabava en punxa, que era el rei. Es deixaven caure de ben amunt totes plegades, i de l’embull en què quedaven, s’havien d’anar traient les palletes d’una en una, valent-se únicament d’una canyeta i procurant, amb paciència i pols, no bellugar-ne cap. Quan sortia la reina se n’apuntaven deu, pel rei vint, i per la resta una. Qui arribava primer a cinquanta guanyava la partida.

Un altre objecte força conegut eren els ossets o tabes en què s’empraven astràgals de corder, o bé pedres anomenades pedretes o cinquetes; o bé didals, que rebien el nom de marcs. Aquesta diversió també es coneixia amb altres noms com pido, todo, todol, cingueta, singueta, marro, callós o gallòs, os del botxí, tutauta o marranxa.

El joc dels ossets es remunta a l’època dels grecs i dels romans: hi ha teories que el fan derivar de l’astragalomància, una pràctica màgica o endevinadora. Segons Serra i Pagès, en el segle XVII encara l’utilitzaven les noies per endevinar coses dels seus pretendents. És un dels jocs tradicionals més coneguts arreu de la geografia catalana, espanyola i universal. De les moltes maneres de jugar als ossets, se’n poden considerar dos grans grups.

En el primer, es tracta de fer diferents accions coordinades amb els ossets, una manera de jugar pròpia de les noies. Assegudes a terra, l’una al costat de l’altra, es juga amb quatre o vuit ossets i una pilota. Solen jugar dues o quatre noies, cadascuna de les quals ha d’agafar la pilota i els ossets amb una mà. Es llança la pilota enlaire i, mentrestant, es deixen anar tots els ossets a terra, procurant que quedin poc escampats i sense amuntegar-se. La pilota l’han d’agafar abans no faci dos bots al terra. Després, cal tornar a enlairar la pilota i, abans no caigui, agafar els ossets, d’un en un, a cada llançament, fins a agafar-ne quatre. A la segona part del joc, en tirar la pilota enlaire cal que els ossets caiguin tots del mateix costat. Si es falla, es perd el torn. Llavors, cal tirar la pilota i, mentrestant, girar els ossets d’un en un fins que quedin tots de l’altra cara. I així fins a completar les quatre cares. Un cop fet això, s’ha de tornar a tirar la pilota i a agafar cada cop entre un i quatre ossets. Llavors cada jugadora es posa totes les peces en una mà i passa el dit per terra dient: “Ditet, a punt de cap.” Obre la mà, amb tots els ossets i la pilota al palmell, per llançar-los enlaire i agafar-los amb el revés de la mà. Tot seguit, els torna a llançar i els agafa amb el palmell. Si ho aconsegueix, suma dos punts per cada osset i un per la pilota. D’aquests punts, se’n diuen anys i són acumulatius.

Sovint aquests jocs anaven acompanyats d’una cantarella al ritme que agafaven els ossos, com la que es deia a la Palma d’Ebre:

A mi una,
a mi dos,
a mi tres,
a mi quatre,
segar i batre!

Una altra manera de jugar amb ossets és la practicada pels nois, amb un únic osset. Cada jugador el llança i, segons de quina cara cau, guanya o perd: les cares de l’osset reben els noms de panxa, forat d’aigüera o clotet, rei i botxí. Els participants, asseguts en rotllana, disposen d’un cinturó o dos bastonets. Cada jugador ha de tirar l’osset i, segons com caigui, tria el seu personatge.

El rei dóna l’ordre al botxí per tal que l’executi, de manera que, si el jugador fa caure l’osset del costat panxa o forat de l’aigüera, rep el càstig acordat pel rei: cops al palmell de la mà, amb els bastonets o amb el cinturó que porta el botxí. Mentre rep, els altres canten:

Panxa, panxota,
cua de granota.

La cantarella, quan cau l’osset per la cara de forat d’aigüera, és més llarga:

Forat d’aigüera,
pica-li al darrere,
forat d’aiguó,
amb un bastó.

Quan a un jugador li sortia l’osset del costat de rei o de botxí, es podia prendre el títol de rei o de botxí a qui el tenia o bé donar-lo al rei o al botxí perquè acumulessin títols, a canvi de rebre un càstig fluixet.

El rei i el botxí també llancen l’osset quan els toca el torn, però només val si treuen rei o botxí. Encara que un jugador tingui sis o set reis o botxins, els altres es posen d’acord per destronar-lo. Quan el rei o el botxí perden, el càrrec passa a ocupar-lo el primer jugador a qui surt aquest costat de l’osset.

Amb estris comprats

Jugar amb objectes comprats cada cop ha anat adquirint més i més presència en la cultura lúdica infantil. Entre les joguines, la pilota és i ha estat de les que han originat més jocs. El joc de pilota, com a joc de noies, és dels més antics i es troba en diversos continents. En l’Odissea surt com Nausica jugava a pilota amb les seves companyes. Però, en lloc de jugar a jocs d’oposició o per equips, les noies han practicat altres versions individuals per tal de rivalitzar amb les companyes. Un exemple és la diversió coneguda amb el nom d’entomar la pilota, també conegut amb el nom d’hombritos, caderas, rodillas. Davant d’una paret les participants es posen en fila per establir l’ordre d’actuació i van colpejant la pilota a la paret, deixant-la botar o no, per entomar-la. Les accions s’han de fer al ritme d’una lletra, que indica el tipus d’accions que cal fer. Una de les versions més practicades és aquesta:

A la ida,
sin mover,
con un pie,
con el otro,
con una mano,
con la otra,
sin mover,
sin mirar,
sin hablar,
sin reír,
patrás y palante,
que viva Sevilla
la revoltilla.

Quan la jugadora diu “con un pie, con el otro”, ha d’aixecar primer un peu i després l’altre; quan s’indica “con una mano, con la otra”, ha d’amagar una mà i després l’altra. Posteriorment s’ha de tapar els ulls, la boca, no moure’s, no riure, fer una passa endarrere i l’altra endavant. Quan es diu “que viva Sevilla, la revoltilla”, ha de deixar caure la pilota, donar una volta i agafar-la. Les altres vegades la pilota no ha de caure a terra.

Una altra cantarella:

A mi una
Camaruna
de los rayos
de la luna.
Sin mover,
sin hablar,
sin reír,
con una mano,
con la otra,
con un pie,
con el otro,
media vuelta,
la vuelta entera,
la caragolina,
del estudiante.

Altres vegades, en el joc de la piloteta només cal seguir el ritme de la cançó sense que la jugadora deixi de llançar la pilota a la paret, deixar que doni un bot, agafar-la i tornar-la a enviar, sense perdre el ritme de la lletra. Guanya qui primer aconsegueix acabar la cançó.

Yo tengo una pelota
que salta y bota,
si se me rompe
tengo otra.
Yo tengo un novio
que es militar
y no me quiere saludar.
Un, dos, adiós.

Un altre joc és la trinqueta, que es juga amb una bola de goma, en qualsevol espai pla, llis i dur. Cada jugadora la deixa caure de la mà, de manera que un cop rebota a terra, torna a donar-li aquest moviment, a veure quantes vegades seguides és capaç de fer-ho.

El diàbolo és un altre estri que es pot adquirir a les botigues. El joc, popular de la Xina, va ser introduït al final del segle XVIII a la societat anglesa i a França es va fer popularíssim: hi jugaven tant el jovent com personatges eminents en els salons de París, “en els vestíbuls i en els terrats, en llocs públics i en passeigs”. L’enginyer francès Gustave Phillipart en va perfeccionar el disseny i el va anomenar diàbolo, nom amb el qual és conegut arreu fins avui. Per jugar al “pal de diable”, s’empren dues varetes unides en els seus extrems per un cordó, el qual serveix per a donar un moviment de rotació al diàbolo, mentre surt projectat a l’aire i es torna a entomar. El diàbolo, un cop comença a rodar, pot descriure diferents tipus de trajectòries amunt i avall del mateix cordó i també es pot llançar enlaire.

La cooperació

Si bé és cert que el joc és universal i no ha de ser excloent per raó de gènere, tradicionalment es pot dir que hi ha jocs de nens i jocs de nenes. En el cas de les nenes, generalment, els jocs tenen més a veure amb la cooperació i, en el cas dels nois, tenen més a veure amb el desafiament. Els jocs de les nenes solen ser jocs que porten aparellada una fórmula rítmica o una cantarella, l’activitat dels quals consisteix en el mim, la imitació, el ball, l’escenificació o la representació; jocs que no necessiten grans espais i comporten un contacte més proper i íntim entre les jugadores. Tot i que és difícil fer-ne una classificació estricta, ja que molts jocs es poden encabir en diversos grups, tot seguit s’analitzen alguns exemples.

Quan les mans entren en joc

El joc dels ossets expressa, com s’ha dit, la distinció de rols i símbols per raó de gènere: mentre que els nois juguen en la versió del botxí, molt propera al càstig, les nenes hi juguen mostrant la seva traça a través d’accions coordinatives amb les mans, de complexitat creixent.

Amb un simple cordill de més o menys un metre i mig lligat pels dos extrems, s’ha practicat tradicionalment el joc del llitet o bressolet de la Mare de Déu, una variant del qual es coneix amb el nom de serra la vella en al·lusió a la cantarella que l’acompanyava:

Serra la vella
que es caga a l’escudella.
Serra el vell
que es caga a l’escambell.

Aquest joc es troba arreu del món i amb figures idèntiques, des de Nova Zelanda als esquimals de l’Àrtic. El joc, que es juga en parella, consisteix a crear diferents figures fent pinça amb els dits i agafant el cordill que subjecta la companya amb les dues mans. Sol ser un joc de noies i, sovint, mentre es fan les figures, es canta o es narra una història que hi té relació. Les figures representen bressols, ocells, canoes, trineus, óssos, guineus, peixos, crancs, constel·lacions, etc.

També hi ha els jocs de falda i les moixaines. Són molt afins a la conducta de les noies que, a través de cantarelles i canvis de veu, despleguen un repertori inesgotable de jocs basats en les carícies, els copets, les pessigolles, etc.

Una referència particular mereixen els jocs de picar de mans i que practiquen les nenes, quasi bé exclusivament, amb una agilitat i una gràcia indescriptibles. El joc consisteix a seguir el ritme d’una cançó tot colpejant les mans de la parella amb una de les possibilitats que prèviament s’ha consensuat: palmell amb palmell, dors amb dors, per sota de la cama, d’esquena, etc. acompanyat, sovint, de gestos, expressions, petits salts, fent petar els dits, etc. El repertori de cançons és tan vast i constantment mutable que fóra impossible recollir-lo tot, ja que les lletres i les melodies es van adaptant o canviant segons les tendències musicals, les sèries televisives, els anuncis publicitaris, etc. Actualment, la llista en català és purament anecdòtica en comparació amb l’extens repertori castellà. A tall d’exemple es pot escoltar la cançó:

Un esquimal perdut en el desert
entonava una cançó amb el seu banjo
i recordava el seu país,
allà on era feliç.
Badabadú, badú, gua, gua, gua.

En castellà, una de les cantarelles que exemplifica la dinàmica d’aquest tipus de jocs és la que es coneix amb el nom de Miliquituli i que mostra com, molt sovint, no importa tant el que es diu, sinó com rima, el ritme i la musicalitat:

Miliquituli camatuli la potinga.
Escalamática poética sinfónica.
Miliquituli camatuli la potinga,
menuda repotinga
que tiene mala gai, gai, gai!

Jugar amb una fórmula rítmica

En general, els jocs que porten aparionats i es condueixen a partir d’una cançó i un ball inhibeixen els nois. A mesura que es fan grans, els nois, eviten practicar-los a causa d’una mena de vergonya innata basada en la tendència d’evitar el contacte entre ells (llevat que no sigui en forma més contundent, com, per exemple, colpejar-se) i a la preferència que mostren per jocs més moguts. Les noies, en canvi, conscients potser de la seva gràcia i del domini del ritme, se senten segures i protegides en el cercle d’amigues.

Jocs de rotlle

Com apuntava Joan Amades en el Costumari català (1980), “el ball rodó és la forma més genuïna de ball infantil, tant pel que fa a Catalunya, com en d’altres països europeus. És la forma més primitiva de dansa en col·lectivitat i també la de més simple execució”. No és gens difícil veure grups mixtos d’infants petits jugar-hi, però és excepcional quan són més grans. El repertori de cançons és molt ampli, des de pràctiques senzilles consistents a donar voltes agafats de la mà i a ritme d’una breu i repetitiva cantarella:

Roda, roda moliner.
Si em fas caure et mataré!,

fins a balls de rotlle més complicats, en els quals es fan accions com ara asseure’s a terra, saltar, canviar de sentit, gests i mim, girar-se d’esquena… Aquest tipus de joc acostuma a dirigir-lo una de les noies que, des del centre de la rotllana, va indicant les accions que s’han de fer. Per exemple: la

Moteta de julivert,
verd o madur.
La senyora […]
que es giri de cul!

es va repetint fins que totes les nenes acaben agafades en cercle mirant a l’exterior. Igual passa amb la cançó:

Olles, olles de vi blanc,
totes són plenes de fang.
De fang i de maduixa,
gira la caruixa:
—Qui es girarà?
—El/la […] ho farà!

O amb aquesta altra que recorda la planta anomenada agrella, les flors de la qual —que sovint s’anomenen angelets o avis—, quan estan seques, les despulla el vent o els mateixos xiquets bufant-les:

Palometa baixa del cel
tota mudada amb pa i mel.
Mel i mató,
gira, gira, gira, gira.
Mel i mató,
gira, gira, de cantó.
Qui es girarà?
La senyora […] serà.

Molts d’aquests jocs acaben en rotllana, però d’esquena, donant-se cops de cul i empentes i cridant:

Culades de gos,
culades de gat!

Jocs de filera

És difícil destriar entre els jocs de rotlle dialogats i els anomenats de filera ja que a vegades utilitzen les mateixes cançons. Les balladores se situen en dues fileres contraposades i la que fa de “mare” va ballant, saltironant i movent-se pel mig, mentre totes canten, en general, picant de mans. Quan s’inicia el diàleg, la “mare” s’atura davant d’una de les nenes i s’estableix una conversa que dóna peu al fet que surti a ballar la interpel·lada i, així, canvia la nena que dirigeix el joc. La coneguda cançoneta titulada La coqueta de sucre, que Joan Amades descriu com de rotlle, també s’ha vist jugar en fileres de nenes oposades.

Una altra de les cançons que acompanya el joc és aquesta corranda, recollida a Ascó:

Un roser de roses blanques
no l’havies de collir.
Tan amigues que érem antes
i ara no em voldràs a mi.
Has vingut per poca cosa
i a la cara t’ho diré,
que per molt que et rebaixis
amiga teva no ho siré.

Fins aquí les nenes, col·locades en fileres enfrontades, van cantant mentre avancen i reculen com un acordió. Aleshores s’agafen de mans, per parelles, i fan com un túnel per sota del qual aniran passant totes sense deixar-se anar de les mans. Llavors es distribueixen en rotllana i canten, mentre balancegen el cos amb les mans a la cintura,

Ay chumba, la catachumba.
Ay chumba la Colisón,
con el manto de Manila
y los zapatos de charol.

Jocs de filera i cadena

Hi ha un seguit de jocs de filera que no es limiten a seguir la cantarella i evolucionen en diàlegs més llargs i amb una dinàmica més variada. Com el conegut amb el nom de Sant Joan de les Canadelles. Les nenes fan una filera agafades de mans i amb els braços estirats. La primera toca la paret o s’agafa a un pany mentre la darrera enceta el diàleg:

—Sant Joan de les Canadelles!
—Què mana, mi senyor?
—Quantes fulles té l’arbre?
—Cent i un canó!
—Em deixaríeu passar una poca de gent?
—Encara que en fossin cent!
—Per quin pont passarem?
—Pel pont de les punxes! / o de les formigues!

Ara, la cap de fila, seguida per la resta de noies, passa per sota del pont que formen els braços de les dues primeres i es queda, per tant, situada en sentit contrari a la resta. El joc continua fins que la cap de filera passa per sota del seu braç i de l’anterior. Aleshores, aquesta i la nena que al principi tocava la paret van acostant-se fins que s’ajunten de mans i comencen a donar voltes, com un ball rodó, i es forma un embolic de braços que s’acaba amb empentes i culades fins a separar-se o caure.

Un altre joc semblant és el de les cintes. Escenifica una botiga de roba on hi ha una venedora i dues compradores —a vegades a aquestes se les anomena Àngel i Dimoni—; la resta de nenes es posa en filera mentre la venedora els assigna, a cau d’orella, un color. A partir d’aquí, alternativament, entra en acció una de les dues compradores i s’estableix una conversa, més o menys aproximada a la següent:

—Bon dia!
—Qui hi ha?
—L’àngel (o el dimoni amb la forca).
—Què vol?
—Una cinta.
—De quin color?
— […]

La venedora va venent cada cinta —cada nena— a la compradora que demani un dels colors que tingui la botiguera entre el seu mostrari. Acabat l’estoc, les nenes es posen en filera, agafades per la cintura, enfrontades les cintes de l’Àngel amb les del Dimoni i, al senyal de la venedora, han d’estirar a veure qui és el grup que guanya.

El mateix joc es por fer estalviant-se l’escenificació i el diàleg. Dos nens, agafats de mans i fent el pont, van cantant la cançó següent i cada cop que acaben la lletra abaixen els braços, aturen algú de la filera i li pregunten una consigna qualsevol. Segons la que esculli, anirà a parar a una o altra filera:

A la vora, a la vora de la mar,
les barques veuràs passar.
Quan les barques passaran,
una barca deixaran.
La barca, quina serà,
del davant o del detràs?
La del davant passa volant,
la del detràs es quedarà.

Jocs de saltar a corda

La corda ha estat un recurs habitual en l’esbarjo dels infants i fins i tot dels grans, des de l’antiguitat. El fet que permeti una àmplia gamma de possibilitats com ara saltar individualment, en parelles o col·lectivament, amb els peus junts o a peu coix, corrent, seguint una cançó i interpretant-ne la lletra, a diferents ritmes o velocitats, fent gestos, etc., esdevé un gran atractiu, sobretot entre les nenes.

Entre les cançons, hi destaca A l’olla barrejada, Dalt del cotxe, Les nenes maques al dematí, Si la barqueta es tomba o Sol, solet. La següent cantarella il·lustra la complicació que poden tenir algunes d’aquestes cançons, sense oblidar que es pot fer saltant més ràpid al crit de juli, julit, xuli, bitxo…:

Un i dos, la xarranca.
Un i dos, a peu coix.
Un i dos, la genollera.
Un i dos, la mà alta.
Un i dos, la mà a terra.
Un i dos, la mitja volta.
Un i dos, la volta entera.
Un i dos, adiós!

Jocs amb gomes elàstiques

La pràctica dels jocs amb gomes té una història relativament recent, ja que no comencen a estendre’s fins a partir de la segona meitat del segle passat. La forta onada d’immigrants que va rebre Catalunya en aquells anys va ser una porta oberta a l’entrada de noves expressions lúdiques, amb cantarelles en castellà. El règim polític d’aleshores i la prohibició de l’ensenyament amb la llengua pròpia va propiciar que difícilment es generés un repertori de cantarelles en català. Una de les cançons que va fer més fortuna fou la següent:

Don Melitón tenía tres gatos
que los hacía bailar en un plato
y por la noche les daba turrón.
¡Que vivan los gatos de Don Melitón!

La goma també ha servit per a inventar altres jocs com el de les altures, en el qual dues xiquetes aguanten una goma, a una certa alçada, que la resta haurà de superar saltant. A mesura que avança el joc l’alçada va augmentant a nivell de genolls, cintura, pit, etc. És aleshores quan les normes del joc permeten el lluïment de les nenes que demostren la seva elasticitat i el seu domini corporal fent la roda o el pi i abaixant la goma amb els peus. De manera semblant practiquen un joc que s’anomena limbo i que consisteix a passar per sota de la goma tirant el cap enrere i sense acotxar-se o ajupir-se ni tocar amb les mans a terra. Cada vegada la goma es va abaixant fins que ningú no en pot superar l’alçada.

Val a dir que aquests tipus de jocs són pràcticament exclusius de les nenes, que hi troben la possibilitat ideal de fer colla entre elles i de desenvolupar formes lúdiques tranquil·les, en què es valora el ritme, l’agilitat i l’habilitat psicomotriu.

Jocs d’imitació i escenificació

Aquest grup reuneix un extens ventall de jocs simbòlics, en els quals els nens utilitzen els seus recursos interpretatius per a fer-los dinàmics i atractius. Les qualitats de gesticulació, imitació, escarni i xerrameca dels qui condueixen l’acció fan que el joc esdevingui un èxit o un simple passatemps. La imitació, sempre, d’una manera o una altra, és una metàfora de la realitat.

Josep Iglésies recull a Reus el joc del jardiner, que consisteix a escenificar un jardí on les flors són interpretades per cadascuna de les nenes que juguen. El jardiner aparenta que va collint flors i va explicant en veu alta que ha de fer un bonic pom, quina flor necessita, que potser les ha de regar o fixar a terra perquè fa molt vent, etc.

De manera semblant es desenvolupa el joc de les gerres o les nanses, en el qual figura que una compradora vol adquirir una gerra. S’estableix una conversa en què la venedora explica a la compradora les qualitats de cadascuna de les gerres que interpreten la resta de nenes. Se les toca, se les acaricia, se’ls donen copets al cap, etc. Quan s’ha decidit la compra, ambdues nenes agafen pel braç, com si fos una nansa, la gerra escollida i l’aparten del mostrari fins que no en queda cap per comprar.

Abans, molts d’aquests jocs escenificats tenien el seu propi diàleg que sovint es cantava i que avui s’ha perdut, tot i que encara es poden escoltar de la veu d’algunes àvies. Un dels jocs més reproduïts pels especialistes és el que estableix un diàleg entre una serventa i una mare (o un rei moro, segons les versions) que té tres filles:

–Un, dos, tres.
Tres passos n’he fet en terra,
no sé el rei si em dirà res.
–De las tres hijas que tiene
si me quiere dar la una.
–Ni la una ni la otra
no las tengo para dar.
Del pan blanco que yo como
ellas también comerán.
–Jo me’n vaig molt descontenta
del palacio del rei moro.
–Torna, torna, l’escudera,
que la una te’n daré,
la més guapa, la més linda,
la més bella del roser.

Arribat en aquest punt, el servent del rei agafa una nena qualsevol de les que estan assegudes a terra i prossegueix:

–Esta me’n prenc per esposa,
per esposa i per muller.
–Et demano, l’escudera,
que me la governos bé.
–N’estarà ben governada
i en cadira d’or sentada
dormirà als braços del rei,
adiós, perla, adiós, clavell!

La mare escenifica l’adéu preparant la filla, pentinant-la, vestint-la, acaronant-la, fins que l’ofereix definitivament. El joc continua repetint-se tantes vegades com nenes hi ha. La lletra ha suggerit a més d’un estudiós el tema llegendari del tribut de les cent donzelles al rei moro.

Dins d’aquest grup encara es pot parlar d’aquells jocs dansats que, a través de la lletra de les cançons, dirigeixen les accions i els gestos que s’han de realitzar. Entre aquests destaca el ball d’En Joan Petit o, per posar un exemple menys conegut:

El ball del mucho pié,
tothom balla, tothom balla.
El ball del mucho pié,
tothom balla amb la mané!

El ball continua allargant-se amb qualsevol part del cos (el codé, l’esquené, el culé, etc.). I encara aquest altre que segueix la mateixa dinàmica:

El ball de sant Corneli,
sant Corneli, un peuet!
[…]

Altres formes de cooperar i competir

A part de les diferents situacions cooperatives que s’han descrit i que trobaven en les nenes les principals protagonistes, la quitxalla també participava en altres diversions basades en la col·laboració, que servien per a desafiar o competir amb els altres. Cooperar grup endins, competir grup enfora. A continuació es descriu una mostra d’aquestes situacions.

Cooperar sense material

Maspons i Labrós descriu el joc de Què hi ha aquí?, consistent a tancar les mans i posar-les, tots els jugadors, les unes sobre les altres, com si fessin un castell. El que té la mà al capdamunt, en lloc de tancar-la, posa el segon dit a la mà de l’altre com si barrinés, i estableix un diàleg amb els altres, tot dient la cantarella. Després tots treuen les mans i les fan passar per davant del pit, l’una darrere de l’altra, tot fent el borinot i mirant de fer-se riure. Aquell a qui s’escapa la rialla, rep una bufetada. I la cantarella és aquesta:

—Què hi ha aquí?
—Oli i argent.
—Qui l’hi ha posat?
—El fill del rei.
—Qui l’en treurà?
—El pare capellà.
—Aquell que riurà
i ensenyarà les dents,
una bufetada haurà!

També hi ha distraccions tan senzilles com el molinet, el ganxet o donar voltes, és a dir, dos infants, l’un davant de l’altre, s’agafen de les mans, tocant-se les puntes dels peus, mentre deixen anar la resta del cos lleugerament cap endarrere. Llavors comencen a girar acceleradament fins que el cap els dóna tantes voltes que, en aturar-se, no es poden sostenir dempeus, de marejats que estan.

En el fuet, la cadena o la serp, els participants, agafats de la mà, han de desplaçar-se seguint el company de davant. El primer jugador cerca un recorregut molt variat: es mou d’un costat a un altre; descriu trajectòries en línia recta i en corba; canvia la velocitat de desplaçament, i tant va a poc a poc, com molt ràpid o frena bruscament. Els jugadors de la cadena han d’intentar seguir els seus companys sense deixar-se anar de les mans. Els de la cua són els que tenen més dificultat.

A la Terra Alta, bàsicament a l’hivern, per a entretenir-se i fer passar el fred dels peus i del cos, es jugava al tren. Els participants es posen l’un darrere l’altre, agafats per la cintura o pel vestit. Comencen la partida caminant, després corrent una mica i progressivament van augmentant la velocitat mentre els jugadors fan xuf, xuf, xuf, tot picant de peus a terra per tornar a disminuir-la fins que el que va de màquina xiula i tots s’aturen fent veure que el tren ha arribat a l’estació. Després s’anuncia el nom d’una altra estació i continua el joc.

La pila del greix és una diversió meitat ball i meitat joc. Una colla de nois fan ball rodó, agafats de les mans, i van girant seguint la lletra següent:

El ballet de sant Corneli,
sant Corneli, sant Corneli.
El ballet de sant Corneli,
sant Corneli, un peuet.

I sense deixar-se anar avancen un peuet i fan com un acatament. A continuació es repeteix la cantarella dient “dos peuets, un genollet, dos genollets, assegudet i ajagudet”, i, sense deixar d’agafar-se les mans, fan les accions que es diuen. Després d’aixecar-se fan un ball rodó, tan de pressa com poden, mentre canten:

Sant Isidre, sidre, sidre,
sant Isidre llaurador,
treu els bous de la llaurada
i vés a llaurar al pedró.

I així, donant voltes ràpidament topen els uns amb els altres i acaben per terra fent la pila del greix.

A la cadireta fosca, hi juguen més les noies que els nens. Dues jugadores s’agafen les mans entrecreuant-les i fent com una mena de cadira on s’asseu la jugadora de torn. Una quarta jugadora es posa al darrere de l’asseguda, tapant-li els ulls amb les mans, estirant-li el cap endarrere. La jugadora asseguda estira les cames cap endavant. Totes juntes es desplacen en tots els sentits possibles: endavant, endarrere, en cercle, per tal que la jugadora asseguda es desorienti, mentre es canta una cançoneta:

Cadireta fosca,
no hi entra una mosca,
de cara on ets?
De cara al cel.
Quants anys tens?
Set i les dents i marxa corrents.

A continuació les jugadores rodolen ràpidament fins que la jugadora contacta amb els peus una paret d’una casa del carrer. Llavors se li pregunta:

—En quina parereta toques?

Si ho endevina continua jugant asseguda, però, en cas contrari, ha de fer de cadireta.

Píndola, saltar la vinya, saltar i parar o bé salto salto paleta és una diversió sobretot de nois, en què el primer participant flexiona el cos amb les mans tocant els genolls i procurant amagar el cap. Els altres jugadors, per ordre, salten d’un en un, per després també posar-se igual que el primer amb el cos flexionat. Aquestes accions es repeteixen fins que tots els jugadors han passat, moment en què el primer torna a saltar als seus companys tot recorrent un carrer o un lloc acordat. De vegades es poden complicar les accions havent de donar un cop de peu —fent l’esperó— al cul del que se salta.

Maspons descriu una diversió semblant anomenada saltar pilars. Cada jugador tria un número i, seguidament, tots junts criden: “A la una!” Qui té el número u surt de la filera i diu, tot saltant per damunt del jugador ajupit: “El sol i la lluna.” Els altres diuen: “A les dues.” I el número dos salta dient: “La cara de gos.” Els altres diuen: “A les tres!” I el qui el té diu: “Saltar i no dir res.” I es continua amb la resta de números:

–A les quatre, el gat i la rata.
–A les cinc, passa que ja el tinc.
–A les sis, el peu d’en Lluís.
–A les set, el senyoret.
–A les vuit, el dinar ja és cuit.
–A les nou, el sopar es cou.
–A les deu, el salt de la guineu.

A mesura que van saltant, van parant també ajupits, per tal que els qui vénen darrere els vagin saltant. De vegades es va alçant cada cop més l’esquena tot provocant que el salt sigui més alt.

Cooperar manipulant diferents estris

Els esclops és un entreteniment tant de nens com de nenes. Cada jugador, assegut a terra, agafa un palet, una espardenya o qualsevol altre objecte i l’ha de passar al del costat, d’esquerra a dreta, al ritme de la següent cançó, mentre agafa el que li dóna el seu company:

Els esclops d’un vell
fan guerra a sant Joan,
parant, tirant,
sant Pere li va al darrere
amb el trip i trip i trap!

O bé:

Els esclops d’en Pau
fan caure sant Joan,
collint un ram…

Quan la cançó diu “amb trip i trip i trap”, el jugador ha de portar el palet sense soltar-lo, a la dreta, a l’esquerra i a la dreta, on l’ha de deixar. Qui s’equivoca ha de deixar una penyora al centre de la rotllana. Després es torna a començar, però cada cop fent les accions més de pressa.

Amb motiu de la celebració d’alguna festa popular, sovint s’organitzen jocs de relleus. El desafiament es basa en la suma d’esforços dels components de cada equip, mentre es posa a prova l’habilitat per a fer alguna de les accions exigides, com per exemple, transportar un company a sobre (a cavall o a collibè), o fer-li fer el carretó, és a dir, agafant-lo dels peus per tal que es desplaci amb les mans a terra. Altres competicions són les curses de sacs, les de transportar un ou amb una cullera, o bé portant aigua a la boca per tal d’omplir entre tots una ampolla o un recipient.

En l’anell picapedrell o pare Martell, qui té l’anell, els jugadors, asseguts en mitja rotllana i amb les mans ajuntades com si resessin, esperen amb tot un ritual que la que fa de mare passi les mans pel mig de les d’ells i deixi l’anell, sense que la resta se n’adoni, mentre va repetint:

Anell picapedrell,
digueu-me, qui té l’anell?

Un cop fetes un seguit de passades pregunta a un dels jugadors qui té l’anell. Si ho encerta, es canvien els papers; si no ho encerta, paga penyora.

Explorar l’entorn, una aventura cooperativa

Fer cabanyes o casetes és una diversió fonamentalment dels nois, consistent a construir-se entre tota la colla una cabana amb materials de l’entorn: canyes o fustes, uralita, cartrons coberts per trossos de plàstic, etc. La cabana que serveix de lloc de reunió i distracció es pot anar perfeccionant enfront de les inclemències del temps. A terra es pot posar un cartró per estar més còmodes, i també es pot improvisar una mena d’estufa amb un pot, amb un tub d’uralita sortint pel sostre fent de xemeneia. Una altra manera de garantir la calor consisteix en els fornets, amb pedres i totxos ajuntats amb fang; o només amb terra, aprofitant un desmunt o una espona. Un cop fet el fornet o la mena d’estufa es posa llenya i s’encén, i si crema bé i el fum surt per on s’havia previst, els nois se’n feliciten amb mostres d’alegria.

En molts llocs, quan es té la cabana, es van a cercar “provisions” de les cases de cada participant i, sobretot, dels horts del veïnat.

Afollar o esquerar nius era un dels entreteniments preferits dels nois. Els nius que anaven a afollar amb més predilecció eren els de garses, ja que els ajuntaments premiaven amb diners la captura d’aquests ocells i pagaven un tant per pota, la qual cosa esdevenia un al·licient molt interessant per als nois.

Als nois, també els agradava molt anar a pescar o a caçar. A les basses, als ramals de rec o als canals amb poca aigua s’acostumava a caçar capgrossos i granotes, sovint amb les mans. Els més grans intentaven pescar peixos amb l’ajut d’un cove o d’un filat improvisat amb un tros de tela metàl·lica. Igualment es pretenia caçar moixons amb diferents tècniques, ja fos amb tiradors o amb altres recursos més sofisticats que es posaven en arbrets petits, imitant les branques, les quals s’enganxifaven amb vesc, perquè si un moixó s’hi aturava quedés enganxat sense poder escapar-ne. Generalment, per atraure els ocells s’empraven reclams, ocells en unes gàbies camuflades per tal que cantessin.

Una altra forma de joc cooperatiu consistia en l’elaboració d’uns carretons. Per a això calia cercar unes bones fustes, claus i anar a algun taller del poble per obtenir uns coixinets vells que farien la funció de rodes, sovint a canvi d’escombrar el taller.

Un cop construït el carretó, la colla que hi havia participat es disposava a provar-lo: un pujava a dalt i un o dos més l’empenyien per tal que agafés velocitat. Els papers s’anaven canviant, sense deixar de resistir la temptació de baixar per carrers que tinguessin una mica de pendent. També s’improvisaven competicions entre carretons.

Les fogueres de Sant Joan ofereixen una oportunitat magnífica per a la cooperació lúdica. Unes quantes setmanes abans, els infants cerquen tota mena d’andròmines per a farcir una gran foguera. De vegades cal fer una excursió més o menys llarga fins a arribar al lloc en què s’ha localitzat un tronc o branca d’arbre i transportar-lo fins a la zona escollida per enlairar la foguera, o bé visitar el taller d’algun fuster per tal de demanar-li algunes fustes i sobretot serradures. Una altra acció obligada consisteix a fer un ninot de tela farcit de palla i vestit amb robes velles que, al capdamunt, presidirà la foguera.

Un cop enlairada la foguera, ja de nit, els infants fan les seves torxes i exalten la feina de colla que s’ha fet durant dies. Els més atrevits, i també adults, salten la foguera quan encara hi ha flama, mentre que els infants ho fan sobre les brases. De vegades, abans de saltar, pronunciaven les paraules següents: “Sant Joan, bon home, sant Joan, bon sant, guardeu-nos de ronya fins un altre any” —o “a tots els cristians”—, o bé la cantarella: “Els focs de Sant Joan se salten per davant, els focs de Sant Pere se salten per darrere.” Hi havia la creença que saltar el foc purificava i prevenia malalties i s’explica que eren les mateixes padrines dels nois les que els incitaven perquè saltessin la foguera.

També es jugava a caçar gamusins o gambutzims amb la complicitat dels més grans. Enmig de les històries d’aventures que els grans explicaven als petits s’introduïa alguna anècdota relativa a una mena de bestioles anomenades gamusins. Es deia que es podien agafar fàcilment si s’anava a cercar-los quan es feia fosc i sense fer soroll. El dia convingut, els infants, amb la companyia d’algun amic més gran, es dirigien tots decidits a la captura de gamusins. En arribar al lloc convingut, el qui dirigia el grup els suggeria que miressin ben bé per un arbre on sovint s’acollien. L’interès dels infants semblava hipnotitzar-los, de manera que no paraven de guaitar amb atenció l’arbre indicat; mentre algú amagat dalt de l’arbre amb una galleda abocava l’aigua com si els gamusins de l’arbre s’estiguessin pixant. Els infants acabaven xops i els allí presents es posaven a riure.

Jugar contra els altres

En la cultura lúdica infantil, totes les formes de relacionar-se jugant compleixen una funció socialitzadora. Atesa la pluralitat d’aprenentatges que ofereixen els jocs tradicionals, hom pot trobar tot tipus de situacions, entre les quals l’oposició hi és molt present. Aquest tipus d’interacció es presenta quan els jugadors tenen objectius individuals, és a dir, que no intervenen en equip i han de superar les dificultats que generen les accions i les reaccions dels altres jugadors. Es tracta, doncs, d’un nivell de relacions més complex que el dels jocs de desafiament individuals o en solitari en què no hi ha possibilitat d’interactuar amb els altres participants.

En aquest grup d’entreteniments apareixen situacions amb major càrrega de competitivitat, però també altres pràctiques en què els jugadors van repetint seqüències de joc de manera cíclica fins que en tenen prou; l’aparent rivalitat queda diluïda pel fet de no saber al final qui guanya i qui perd.

A continuació es descriuen alguns exemples característics d’aquestes pràctiques, seguint una ordenació que va de més a menys intensitat d’oposició, de l’enfrontament a través del contacte corporal a l’oposició mitjançant l’ús de diferents estris.

Oposar-se a través del contacte corporal

L’estisoreta

Una de les maneres d’oposar-se més senzilles és en el joc de l’estisoreta o de pim pam conillam, diversió que en totes les modalitats s’enfronten dues persones, posades l’una darrere de l’altra, o, si juguen noies, amb el cap amagat a sobre de la falda de l’altra. Un dels jugadors va dient una cantarella mentre va tocant amb els dits d’una mà l’esquena de l’altre participant. Al final, guiant-se pel tacte, la persona que para ha d’endevinar el nombre de dits o la figura que ha format l’altra persona.

Entre les figures que es fan amb les mans, hi ha el punxó, apuntant amb l’índex; l’estisoreta, fent una v amb dos dits; la reixa, creuant dos dits de les dues mans; l’ull de bou, fent un cercle amb l’índex i el polze; la serra, amb la mà de costat; la creu, creuant els índexs; la papallona, creuant les dues mans, i la teula, amb la mà en posició corba. Si s’encerta es torna a començar o es canvien els rols; però si s’erra abans de tornar a pronunciar la cantarella, es diu:

Si [el nom que calia dir] haguessis dit,
de penes hagueres eixit.

Al Ripollès només calia endevinar si la mà estava de tall, com si fos una serra, o pla, amb la mà cap avall, tot dient:

Pico plano
la mà plano;
tamborino,
restutino, restutori,
com està la mà,
de pla o de tall?

L’escarabat bum bum

Un altre joc d’aquest estil és el de l’escarabat bum bum. Un jugador fa de mare i posa a cada participant un nom sense que ningú el senti. El que para, que fa d’escarabat, es posa amb el cos ajupit a la seva falda, mentre la “mare”, donant-li cops a l’esquena, va cantant:

Escarbat bum bum,
posa-hi oli en el llum.
Si fogons no n’hi ha,
escalfetes n’hi haurà.

Aleshores crida un dels noms que ha posat i el jugador que el té es dirigeix on hi ha l’“escarabat” i li dóna un cop al cul o a l’esquena, i tot seguit torna al seu lloc. La “mare” diu aleshores: “Escarabat, endevina qui t’ha tocat.”

L’“escarabat” s’aixeca, es dirigeix al grup i els va fent un a un una ganyota i cada jugador li respon amb una altra ganyota. Finalment n’elegeix un, se’l carrega a l’esquena i el porta fins a la “mare”.

Aquesta estableix amb ell una conversa:

—Què portes aquí?
—Un sac d’ossos.

Si ho endevina respon:

—Deixa’ls aquí, que bé són nostros.

I els jugadors permuten els papers. A qui s’equivoca, l’“escarabat” li respon:

—Torna’ls allí que no són nostros.

I l’“escarabat” torna a carregar-se el jugador a coll fins on estava i es reinicia la partida.

La gallina cega

A la gallina cega, també coneguda amb els noms de gallina guerxa, puput d’on véns? o Era garia bòrnia, a la Vall d’Aran, un noi o una noia amb els ulls tapats amb un mocador para al mig de la rotllana formada per la resta de jugadors, agafats de les mans. Aquests van donant voltes tot cantant. Llavors, la persona del mig es desplaça fins a contactar amb un jugador o jugadora i, explorant-la amb les mans, ha d’endevinar qui és. Si ho encerta permuten les funcions; en cas contrari, es torna a començar. Són cançons com ara aquesta:

—Cucut, d’on véns?
—De Roma.
—Què en portes?
—Corona.
—Què en cerques?
—Muller.
—Fes tres salts i cerca-la bé.

L’escalfamans

El contacte corporal adopta formes menys delicades amb l’escalfamans o plegamans: dos jugadors es posen de cara i un posa les dues mans de cara amunt; el rival les posa cara avall sobre les d’ell, mirant d’esquivar els cops de mans inesperats d’aquest. Si s’erra, es canvien els papers, però si s’encerta es guanya un punt i continuen en la mateixa posició. El primer que arriba a la quantitat acordada guanya. També es pot fer de manera que el que ha de pegar tingui les mans darrere del cos o bé, tocant-se, a l’altura dels malucs.

El gat i el ratolí

L’oposició també es dóna en el gat i el ratolí o el gat i la rata, en què els jugadors es col·loquen per parelles agafats pels braços, formant entre tots una rotllana. Una persona fa de gat i ha d’intentar capturar el ratolí que s’escapoleix. Si el ratolí s’agafa al braç d’un company de la rotllana, obliga el jugador de l’altre costat de la parella a fugir corrent. Si el gat toca el ratolí, es canvien els papers, i l’últim passa a perseguir el qui abans feia de gat.

El jugador que fa de ratolí pot desplaçar-se per on vulgui, però sense allunyar-se dels companys del cercle. El gat també pot triar el recorregut més oportú per a capturar el ratolí.

El borinot

L’abugot, l’abellot o el borinot, conegut a la Vall d’Aran com Eth Braulon, es fa amb només tres jugadors, col·locats en renglera, amb les cames separades, de manera que el del centre toqui amb els seus peus els dels altres jugadors. El del mig porta la iniciativa: es posa les dues mans davant la boca, en forma d’embut i, sense moure els peus, es mou d’un costat a l’altre o s’ajup cap endavant tant com pot. Els altres jugadors posen un braç estès per darrere el cap del jugador del mig, sempre preparats per donar-li un mastegot. L’altra mà la posen al mig de la galta del costat de dins de la filera.

El jugador del mig, fent un soroll de borinot amb la boca, ha d’intentar pegar, amb una mà o amb l’altra, la mà que els altres dos jugadors tenen posades a les seues galtes. El del mig pot pegar sempre que vulgui a un dels dos jugadors o a tots dos alhora; els altres, però, només poden fer-ho en el moment de rebre el cop. Si el del mig erra o encerta canvien els papers.

Un, dos, tres, botifarra de pagès

Un, dos, tres, botifarra de pagès és un joc molt conegut arreu. Rep diferents noms, com un, dos, tres, pica paret o un, dos, tres, salta pagès. En castellà se sol anomenar un, dos, tres, al escondite inglés o al soldadito inglés, chocolate inglés o pajarito inglés. A Mèxic en diuen estatuas de marfil: un, dos, tres, ¡aquí! El jugador que parava es posava de cara a la paret i, tot donant tres cops, deia la fórmula corresponent:

Un, dos, tres,
botifarra de pagès.

Els altres participants, a poc a poc, es van apropant a la paret. Cal vigilar, perquè si el que para veu algú que es mou, aquest ha de tornar al lloc on ha començat a jugar. Guanya el primer que arriba a la paret. En el moment que algú ho aconsegueix tots els altres es posen al voltant del que està a la paret. De manera que el primer que arriba, quan dóna un cop amb la mà a l’altre jugador, el que para surt a perseguir la resta. Si en toca algun, aquest passa a parar. En cas que no ho aconsegueixi, passa a parar el primer jugador que ha tocat la paret.

¡El poeta Joan Margarit es refereix a aquest joc en un poema que titula Els morts, en què traspassa la dimensió lúdica per donar-li una significació tràgica, en la qual se sent profundament i vitalment implicat. Comença així:

“Els tres cops dels palmells damunt del mur:
Un, dos, tres: pica paret.
Ens llancem endavant mentre ressonen
i ens aturem mirant l’esquena de la Mort,
que es gira molt de pressa per sorprendre
els qui es mouen encara amb l’embranzida
i els fa fora per sempre d’aquest joc.”

Jocs de persecució

Una altra família molt estesa de jocs d’oposició la constitueixen les situacions de persecució. Un exemple és el de tocar i parar, de vegades també conegut amb el nom de la pesta o la tinya, ja que, tal com diu el nom, el jugador que para encomana la pesta a qui toca. Hi ha diferents modalitats de jugar, com la mosca pegalosa, en què el jugador que és tocat ha de portar la mà a la part del cos on l’han tocat. També es juga a escola durant l’hora de classe, d’amagat del mestre, sense moure’s de lloc, només tocant qualsevol company i dient: “La pesta” o “que passi”. Una manera de no ser contagiat, en aquesta variant, consisteix a tenir creuats els dits d’una mà: això preserva del mal, si algú intenta passar-lo.

A Claravalls acostumaven a jugar a la panada a prop d’un paller; qui parava es posava dalt del paller i deia:

Panada,
tu me l’has dada,
garric,
tu me l’has dit,
agafaré, agafaré…

i deia el nom de qui tenia intenció de perseguir donant tombs al paller; els altres participants improvisaven complicitats amb el perseguit dient-li cap a on girava qui parava.

En algunes versions, com la de xafar pedra, els que s’escapen poden estar momentàniament salvats si posen els dos peus a sobre d’una pedra o si pugen en algun lloc elevat. En altres formes de jugar es pot comptar amb la complicitat puntual d’algun company de joc, com per exemple en l’estop, en què, la persona que s’escapa, si diu estop i es queda quiet amb les cames obertes no pot ser capturat. Aquest pot tornar a desplaçar-se si un company passa per sota les seves cames. En una variant, en lloc de dir estop, es diu cuba libre!

Malgrat ser una pràctica d’oposició, la col·laboració tant puntual com altruista també apareix en el joc de trencar fil o trencar el filet, ja que el que s’escapa pot quedar alliberat si un altre jugador corre creuant el fil aparent que hom imagina que uneix el perseguit amb el perseguidor. Llavors, el que para ha de córrer al seu darrere fins a tocar-lo, moment en què permuten les funcions o bé fins que un altre jugador es creua i passa a ser el nou perseguit.

En el romanà descrit per F. Maspons, un jugador s’asseu i dóna el cap d’un mocador, entortolligat com un fuet, als altres que té al voltant. Els diu una endevinalla i els passa el mocador un a un, a veure qui l’endevina. Quan algú ho encerta li deixa anar el mocador. Aleshores, el que està assegut diu: “Romanà romanà” i el que té el mocador es posa a córrer darrere els altres, tot donant fuetades amb el mocador. Ara bé, si diu romaní, els altres es giren contra el qui els persegueix i li peguen. Quan vol acabar la partida, diu: “Romaní, toca’m a mi.” I el qui té el mocador corre cap al qui porta la veu, perseguit dels altres, que volen venjar-se dels cops que els ha donat.

En l’espardenyeta, que també rep els noms de campaneta, mocadoret, morral o sabateta, els jugadors, excepte un, s’asseuen a terra, en rodona, amb les mans al darrere. El que para porta una espardenya a la mà o un mocador amb un nus ben fort a la punta i va fent voltes per fora de la rodona, mentre canta:

Espardenyeta la ning, ning,
jo l’amago i no la tinc.

Mentre es fa la cantarella, qui porta l’espardenya la deixa darrere d’un dels jugadors. Seguidament, cadascú comprova si la té i el que se la troba ha d’aixecar-se i córrer darrere del que la hi ha posat, que fuig voltant la rodona, procurant no ser tocat i asseure’s en el lloc de l’altre. Llavors es torna a començar.

Jocs d’amagar

Un altre grup amb moltes variants és el dels jocs d’amagar. En conillets a amagar, jugat pels més petits, el que para es posa agenollat o amb el cap a la falda d’un jugador més gran, i va cantant fort, mentre els altres s’amaguen:

Conillets a amagar,
que la llebre és a caçar,
de nit i de dia
cala foc a l’abadia // a la masia.
Conillets, conillets,
esteu ben amagadets?

A continuació, els altres jugadors fan un so ben fort, per tal que el que para s’aixequi i vagi a buscar-los. El jugador descobert passa a parar.

També era curiós el joc de l’ou enterrat que jugaven, a la tardor, les nenes de la Seu d’Urgell. Procuraven reunir força closques d’ou, com més senceres millor. En cada partida n’enterraven una sota d’un muntet de terra i al seu voltant feien un ball rodó al so d’una cantarella. Una jugadora amb els ulls tapats havia de cercar per terra la closca amagada i trencar-la amb un cop de peu. Si mentre durava la cançó no ho aconseguia, intercanviava el lloc amb una altra jugadora. La que trencava la closca era nomenada reina i podia empaitar i colpejar les companyes que fugien, fins a reiniciar la partida.

En el joc de catarroja, fet i amagar, amagatall, cuc, cu cuc, cuc amagar, cuit, cuit amagar o gata, el que para compta fins a un número acordat per començar a cercar els jugadors amagats. Quan en descobreix un ha de córrer fins al cau des d’on parava i dir el seu nom, el qual passa a estar capturat. En canvi, si el jugador descobert arriba abans al cau i diu “salvat!” queda alliberat, o, si diu “salvo a tots!”, tots els capturats queden alliberats i es torna a començar una altra partida. També s’ha de reiniciar el joc si el que vigila es confon en mencionar el nom de l’amagat que ha vist.

En cas que ningú no salvi la resta dels companys, un cop el vigilant ha descobert tots els jugadors, el primer que ha estat descobert passa a parar. Una versió semblant és el pot, pràctica en què inicialment un jugador tira el pot ben lluny per tal que el qui para el vagi a cercar i el porti i planti a la zona des d’on vigila. Un jugador podrà ser alliberat si un dels que estan amagats colpeja el pot per enviar-lo una altra vegada lluny; això comporta començar la partida de bell nou.

El rellotge

Un altre grup de jocs de desafiament molt practicat inclou diversions tals com a la una mia mula, el cavallet salt o el rellotge. Un jugador para amb el cos flexionat, mentre la resta de protagonistes en filera van saltant d’un en un. Després de cada salt han de fer determinades accions associades, les quals esdevenen petits jocs dins d’aquest joc. Qui falla para, els noms dels salts, s’assemblen als de saltar pilars i les seves accions són:

—“A la una: corrida de llúpies” (o el sol i la lluna, o el salt de la mula). Se salta sense cap altra acció.

—“A les dues: a esquilar el gos” (ja borda el gos, o la cara de gos, o un plat d’arròs, o una “coz”). En saltar s’imita el bordar dels gossos i es representa fictíciament com es barallen. En altres ocasions, en saltar cal donar un cop amb el peu (“coz”) al cul del qui para.

—“A les tres: saltar i no dir res.” Mentre se salta s’ha de restar en silenci, encara que sempre hi ha algú que cau en el parany de respondre alguna pregunta provocadora, com per exemple: Vols una llaminadura? I ha de canviar el paper amb el que feia d’ase.

—“A les quatre: el salt del catre.” Abans i després del salt s’han d’entrecreuar els peus imitant les potes d’un catre; o “el gat i la rata” que demana saltar imitant el miol del gat; o “mans a la butxaca!”, que requereix saltar amb les mans a les butxaques, sense tocar l’“ase”; o “la tomaca!”, en què s’ha de donar, tot saltant, un cop al cul del que para.

Per a aquest mateix número també hi ha una sort cantada que diu: “A robar melons, rebusqueu-los pels racons.” Un cop han saltat, tots els jugadors s’escampen i s’ajupen per terra, com més lluny del lloc dels salts millor. Llavors el “rei” camina com qui cull melons tot indicant: “Aquest és verd; aquest és madur. Ai, que no ve ningú!”

Ho repeteix fins que, de sobte, varia el darrer vers dient: “Ai, que ve el guàrdia!” Llavors, l’“ase” persegueix la colla, que fuig al lloc des d’on se salta. Si n’agafa algun, es canvien els papers; si no, se segueix amb la partida.

—“A les cinc: passa que ja et tinc” (o la bèstia que buscava, ja la tinc o marramau ja et tinc). Un cop s’ha saltat, s’agafa l’“ase” de la roba i se l’estira simulant que s’agafa la bèstia o el marramau.

Carrera de crancs! Un cop han saltat tots, es posen en posició quadrúpeda, amb la panxa enlaire i el cul quasi tocant a terra. Aleshores, l’“ase”, en la mateixa posició, intenta tocar-los amb un peu o una mà; si ho aconsegueix, el jugador tocat el substitueix i continua el joc.

—“A les sis: el peu d’en Lluís” (o al cavall gris o el bon pastís o passar llis o la creu de sant Lluís). Cal saltar sense posar les mans a l’esquena de l’ase.

—“A les set: el senyoret” (o el barretet). Cada jugador salta amb una gorra posada al revés i es deixa caure a terra, i ha de quedar de vora a terra i de copa enlaire. No es pot deixar caure més enllà de la gorra del rei, ni pot tocar-ne cap altra. En una versió s’ha de saltar amb les mans a la butxaca tot cantant:

A les set, en Miquelet,
porta calces i barret.
Amb les mans a la butxaca,
viva el rei de la fragata!
I amb l’anell al cap del dit,
viva Espanya i Montjuïc!

Oposició simultània a través da’objectes

Només cal fixar-se que la quitxalla, el primer que fa quan neva és improvisar batalles de boles de neu, que van a impactar en el cos dels altres. La lluita es dóna en moltes altres condicions i amb tota mena d’objectes, com a la guerra de sacs, on dos jugadors dalt d’un tauló de fusta o d’una superfície elevada intenten fer caure el contrari a cops de sac.

Un primer grup el constitueixen aquells jocs en què els jugadors es desafien els uns als altres alhora, amb l’objecte que sigui.

El molí

En aquest joc, una persona es posa al mig amb una corda que va girant a diferent velocitat i alçada. La resta de jugadors en cercle han d’evitar tocar-la saltant en el moment més adient; el que sigui tocat, para.

La tonya

La fusta fa acte de presència en la tonya o soda: es juga amb un buscall d’olivera o de freixe i un de més petit anomenat bòlit, tonya, bèlit, buli, o boli, etc. Per establir l’ordre d’intervenció es tira la tonya a una ratlla tractant d’acostar-s’hi al màxim. El que queda a més distància de la ratlla, para. Cada jugador té un cercle que és seu, excepte qui paga, que es posa al mig dels cercles amb la tonya a la mà. Aquest tira la tonya al primer participant i aquest l’intenta impulsar amb el seu bastó tan lluny com pot. El pagador ha de córrer a cercar la tonya, mentre la resta, amb els buscalls, fan un forat a terra en el seu lloc. Quan aquest arriba, cadascú ha de tornar al seu espai, ja que si col·loca la tonya en un cercle desocupat pel jugador, que n’és l’amo, és aquest a qui toca parar.

A continuació es llança la tonya al segon jugador. Durant la partida, fruit dels canvis de lloc, els cercles van tenint el forat més i més gros per a poder enterrar la tonya. Es pot jugar comprovant qui té el forat més gros, el seu amo ha de posar els peus a l’interior i els altres els colguen. En les terres de l’Ebre a aquest jugador se li tapen els ulls i se li colga el forat amb tot tipus d’objectes com punxes, fems, pedres, etc.

El gep

Un dels grups més representatius dels jocs d’oposició són els que es juguen amb una pilota. En el gep, gepes o amagar esquenes, els jugadors tiren la pilota enlaire i qui l’agafa la tira tan fort com pot sobre el cos dels altres. Es pot jugar repetint les seqüències fins que ja en tenen prou o fent que el jugador que rep la pilotada quedi eliminat.

El tit

Per a jugar al tit, titot, el tit del bou o els clotets, es fan al terra tants clotets com participants volen jugar. El qui comença tira la pilota a qualsevol clotet des de la ratlla i el seu amo ha d’anar a cercar-la mentre els altres fugen. Quan la té, diu “tit” o “titot”, i llavors tots s’han d’aturar. En molts casos es juga eliminant, de manera que qui té una falta posa una pedra al seu clot i està “ferit”; amb dues faltes s’hi posen dues pedres i s’està “greu”, i amb tres faltes es posa una altra pedreta i s’està “mort”.

El poeta Joan Argenté descriu aquest joc, al qual ell, de petit, jugava al carrer:

“Els nois s’estaven a l’ombra del micaquer o de la palmera gànguil. O prop d’un grup dels nostres camacurts bargallons. Feien una renglera de forats gratant la terra, dòcil a oferir sots. Un sot per a cada noi, cada sot al costat de l’altre petit sot.

”A distància, des d’una ratlla traçada paral·lelament a la renglera de sots, un noi llançava la pilota de goma vers els forats, vers el sotet. Si la pilota entrava a un sotet el propietari d’aquest només podia salvar-se si ràpidament la recollia, la llançava contra qualsevol altre company i el tocava. Tocat, era eliminat del joc. Ombra i calor.”

Marisa, peus quiets

Amb un funcionament semblant es juga a Marisa, peus quiets, també conegut amb el nom de pastor. Un jugador tira la pilota enlaire tot dient el nom d’un dels jugadors. Si aquest l’agafa abans que toqui el terra pot fer el mateix anomenant un altre jugador; en cas contrari va a recollir la pilota i diu “Marisa” o “peus quiets”, segons la versió. Llavors tothom ha d’aturar-se. El jugador, amb la pilota, fa tres salts acostant-se a un contrari i li tira la pilota per tal de tocar-lo, el qual intenta esquivar el tir, però sense moure els peus.

Oposició alterna a través d’objectes

Una altra família molt representativa segons les formes d’oposar-se és la constituïda per aquells jocs en què els jugadors se serveixen de diferents objectes, que acostumen a colpejar o a afectar els estris dels altres jugadors. Cada participant actua en ordre altern.

El bernat

Conegut, també, amb els noms de pares bernats, cassola, escombarda, torn, cormaton, Sant Píloton o clotxa. Els participants es feien una mena de cassoleta amb fang, que sostenien amb la mà, i alternativament la tiraven amb força contra el terra. En alguns llocs, el jugador, abans de tirar, deia “Bernat, Bernat, em pagues si faig forat?” o bé “Bernat, Bernat, pagaràs si faig forat!”. A Castellserà deien:

–A quant va l’oli?
—A ral.
—I l’arròs?
—A vint-i-dos.
—Peta, peta, cul de gos!

A la Fatarella qui llançava deia:

—Fetge caretge,
si me la feu
me la pagareu!

Els altres responien:

–Si un cas la feu.

Els patacons

Les cartes velles de naips s’empraven en nombroses diversions d’oposició instrumental. Els patacons es feien amb dos trossos de naip, doblegats i encaixats els extrems de l’un dins l’altre. Altres vegades s’empraven les cartetes, que era la cara ornada de les capses de llumins. Tant els patacons com les cartetes tenen per als infants valor de moneda. En les modalitats de patacons a la paret, els jugadors se situen a poca distància d’una paret i van llançant un a un els seus patacons contra la paret, per tal que, en caure a terra, quedin posats sobre algun dels altres trepitjant-los, per poder-los guanyar. En la versió de castellet, localitzat a Lleret (Lladorre), es posen a terra dos o tres patacons formant una torre o castellet: guanya aquell que aconsegueix abatre’l. En una altra modalitat de patacons a la paret, cada jugador posa un patacó en contacte amb la paret a l’altura acordada i el deixa caure, intentant tocar algun dels altres patacons que hi ha a terra. Si el toca, es queda els patacons que ha tocat; si no en toca cap, deixa el patacó allà on ha caigut i és el torn del següent jugador. A la Terra Alta es juga a la barraqueta amb dos patacons posats drets. Els jugadors, per ordre, des d’una ratlla, tiren els seus patacons contra la barraqueta; qui la tomba guanya els cartons que s’hi han tirat anteriorment.

Una modalitat semblant és la dels patacons que es posen en una zona circular o rectangular anomenada flendi: té un funcionament semblant a altres jocs en què s’empren bales, monedes, telles, talons de goma o palets de ferro que s’aconseguien dels telers de fàbriques de tèxtil a Viladomiu Vell (Gironella) com a projectils per a llançar als patacons, bitllets de tren, cartetes, cèntims o bales que es posaven en el flendi. Joan Argenté continua descabdellant els seus records d’infant: “Havien baixat els nois fins a les cases. Moltes vegades. Setmanes. El sol que daura s’havia diluït. Nois amb bufandes. La calçada del carrer era de terra humida. No pas empedrada ni asfaltada. Dins un rectangle traçat sobre la terra fosca cada noi posava un patacó, un símbol del diner: el cartró d’una capsa de cerilles. ”S’organitzava el flendi. Des d’una ratlla marcada a certa distància del rectangle llançaven els nois, contra els patacons, un objecte pesant i pla: un palet de riera o una peça de metall, i si el llançament era encertat el palet o el metall s’enduia més enllà del rectangle, amb el cop que donava, un botí més o menys profitós de patacons. L’estructura exterior d’una capsa de cerilles servia per a guardar, ben encaixonats, els patacons. Ulls de noi, per damunt la bufanda, miraven àvidament els patacons guardats per les mans balbes.”

En els patacons al ratllo jugats a Salàs de Pallars es posava un patacó dret a terra dins del flendi per tal que amb una lloseta s’intentés desclavar-lo i treure’l del cercle. També es jugava disposant un cercle de patacons a terra: s’havia de treure el patacó del mig i la resta de patacons del cercle. El jugador que havia fet el llançament els guanyava. Els actuals tazos que es troben en algunes bosses de patates o llaminadures i els jocs que s’hi proposen s’inspiren en els antics patacons.

Les bales

Una altra família interessant de jocs d’oposició són els que es fan amb boles o bales de pedra, fabricades industrialment en molins de pedra, i bales de vidre; també s’empren les boles d’acer de coixinets dels engranatges mecànics. En alguns llocs, com Palma d’Ebre, es deien santbeques i en d’altres, com a la Vall d’Aran, també caniques. Sovint els jugadors pactaven si jugaven a “veri” o a “menti”: en el primer cas qui guanyava obtenia les bales dels contraris; en el segon només se sumaven punts o la victòria en el joc. Hi ha diferents estils de tirar la bola, un d’ells consisteix a empènyer-la amb el dit polze, que es col·loca pla darrere la bola, encara que segurament el més practicat consisteix a tirar la bola mantenint-la amb la mà tancada i fent servir el dit gros com a palanca impulsora.

Joan Argenté ens explica el següent:

“O les bales. A Badalona, de les bales que eren esferes de metall, n’hem dit truques. El botí, per toc, per pam o llançat amb un cop ben donat fora d’un rectangle com de flendi, eren bales més petites, balins, de pedra o terra cuita o, també, patacons. Joc de nois sobre la terra humida. O seca. O arenosa.”

Es juga a toc, quan s’intenta tocar la bola d’un altre; si la toca, se la queda. A pam i toc, quan es toca la bola d’un contrari i queda a un pam de distància; qui l’ha tirada guanya dues boles, la que ha tocat, més una altra que li ha de donar el qui ha perdut. A l’ouet o al clotet, els jugadors han de posar la seva bala al forat que s’ha fet a terra; acte seguit poden marcar un pam per tirar-la contra la d’un contrari, intentant tocar-la tres vegades, a la primera es diu (pito) o “chiva”, a la segona es diu peu o “buen pie” i cal que càpiga el peu entre les dues boles, i al tercer toc es diu “tute”. Després s’ha de posar la bola al clotet, i es diu: a la “virute”, moment en què el jugador que té la bola que ha estat tocada tres vegades queda eliminat i ha de pagar amb la bola. Guanya el darrer que queda viu. En el flendi de boles, el flendi és ovalat i cada jugador posa el nombre de peces pactat. Des de la ratlla, per torns, es comença a jugar. Si es treu una bola del flendi, el seu amo queda eliminat; en canvi, si se li queda la bola dins, és ell qui queda eliminat i ha de deixar les boles guanyades dins el flendi. Quan un jugador toca la bola d’un contrari, aquest li ha d’entregar totes les que ha guanyat. La partida acaba quan ja no queda cap bola al flendi.

La baldufa

Coneguda amb noms com baralluga, galdufa, raballuga, bolitxo, galdrofa o trompitxa. Els entreteniments amb baldufa també han estat molt practicats arreu de Catalunya. Actualment, l’Associació d’Amics de la Baldufa en promou la difusió. Es tracta d’una joguina de forma cònica amb un clau de ferro a la punta, a la qual s’enrotlla un cordill subjectat per un extrem. El jugador llança amb força sense deixar anar l’extrem del cordill. La baldufa surt girant i en tocar a terra es posa a “ballar” sobre la punta del clau.

Les formes més senzilles de jugar consisteixen en els desafiaments individuals, tals com fer ballar la baldufa i posar-se-la al palmell de la mà, fer-la brunzir més, etc. Tradicionalment, hi ha una manera de tirar la baldufa pròpia dels nens, des de l’altura del cap, i una altra —“a tall de nena”— des de baix. En les versions d’oposició una pràctica habitual és el flendi de baldufa. Els jugadors llancen la baldufa per a fer que balli dins del cercle traçat a terra i surti. Si la baralluga no balla, o no entra i surt del cercle, s’ha de deixar a dintre i fer de ‘coverot’. A continuació intervé un altre jugador, que pot escollir entre fer ballar la seva baldufa dins i fora del cercle o bé agafar-la amb el palmell de la mà tot ballant i llançar-la amb força i punteria contra una altra baldufa que estigui fent de caverot, per treure-la, o bé amb el toc directe. En altres modalitats es deixen dins el cercle monedes, patacons o cartetes, les quals s’han d’intentar treure amb la baldufa. Si es treuen passen a ser propietat del jugador que les ha tretes. En la versió d’avançar de lloc, es marquen a terra dues ratlles paral·leles. Des d’una ratlla hom llança la baldufa ballant contra altres baldufes, aturades, que es posen a l’altra ratlla. Cada jugador guanya les baldufes que toca amb la seva. En la creu es fa una creu a terra i cada jugador llança la seva baldufa per fer-la ballar al més a prop possible de la creu. La que resta més allunyada és objecte de l’atac de les altres.

El bolitxo és precursor de la baldufa: el grecs hi jugaven a l’època clàssica, tal com ho van representar en vasos de ceràmica, i els romans l’anomenaven trompo. És un objecte de fusta de forma cònica o cilíndrica, amb un extrem afilat sobre el qual es fa girar.

Guanyar o perdre per equips

En aquest grup apareixen les situacions més complexes quan es tracta de relacionar-se de manera motriu amb els altres, ja que l’objectiu col·lectiu predomina davant l’individual, i això exigeix posar a prova la capacitat d’estratega i anticipar-se a l’acció dels contraris.

Quan els jugadors poden canviar de company o adversari

Són aquells jocs en què al principi els jugadors tenen uns companys o adversaris que aniran canviant al llarg de la partida. El sistema de relacions és inestable, la qual cosa, a part d’ésser un al·licient en la partida, impossibilita que al final cap d’ells tingui la sensació d’haver perdut.

La cadena

Un jugador comença a perseguir els altres amb les dues mans agafades, amb els dits creuats. Quan toca un dels que fugen, ambdós han d’anar al lloc de sortida (casa o cau), i, mentre no hi arriben, la resta de participants poden donar-los cops a l’esquena. A continuació, els dos jugadors surten agafats de la mà a la caça d’un contrari. Si el toquen han de tornar corrents a casa. I així fins que es toca l’últim i acaba la partida. Només els jugadors dels extrems de la cadena poden tocar els jugadors encara lliures, la qual cosa els altres aprofiten per passar per sota dels companys del mig o bé per intentar “trencar” la cadena, fent que es deixin anar de les mans, cosa que exigeix tornar a la paret per iniciar de nou la persecució, tot fugint dels cops que els donen la resta de jugadors.

L’aranya

El joc de l’aranya, o l’esparver i les palomes, també origina canvis de relacions entre els jugadors, perquè el que para se situa al mig del camp en una línia imaginària, per la qual només pot desplaçar-se en sentit lateral. Davant d’ell, hi ha situats la resta de jugadors, que després de donar el senyal es desplacen intentant superar la línia del mig sense ser tocats per l’esparver o aranya. En alguns llocs, per a donar la sortida, el que persegueix diu: “Aranya!!!” I surt corrents. I els altres responen: “Peluda!!!”

Els capturats passen al mig i ajuden a perseguir, sempre recorrent la línia lateralment. En alguna modalitat els capturats es posen en ambdós extrems de la línia amb les mans agafades, simulant una teranyina que va estrenyent l’espai per on poden passar la resta de jugadors.

Arrencar cebes

En l’estirar o arrencar cebes els jugadors s’asseuen agafats de la cintura. Generalment, el jugador més gran de la colla s’asseu en un pedrís i a la seva falda s’hi posa un altre jugador, i un altre a la falda d’aquest. El que para agafa les mans de l’últim jugador i l’estira amb força per separar-lo de la “mata”. Quan aconsegueix arrencar-lo, aquest passa a ajudar-lo a separar-ne un altre de la mata, i així fins que entre tots aconsegueixen aixecar el que fa de mare, que és el més gran i fort.

El tronxo

En el joc del tronxo, el tupí o l’ós i el guardià, el jugador que para, anomenat tronxo, s’asseu a terra subjectant un extrem d’una corda. L’altre extrem l’agafa el guardià, que el protegeix dels caçadors que intenten donar cops a l’esquena del qui està assegut, amb la mà o amb un mocador. Si el que para toca algun contrari, el tronxo passa a ser vigilant, el guardià es converteix en caçador, i el caçador tocat resta tronxo. A Anglesola, els caçadors, mentre desafiaven el guardià, cantaven: “Tronxo marronxo, tronxo marronxo.” La partida esdevé un cúmul de jugades que es repeteixen cíclicament, amb un canvi constant entre els papers de companys i adversaris.

En una versió semblant, a Almenar, si els caçadors tocaven l’ós sense ser capturats pel guardià, podien pujar-se a cavall de l’ós fins que el guardià atrapés un caçador, moment en què es canviaven els rols.

La simplícia

En aquest joc les noies es posen en cercle agafant una goma elàstica amb les dues mans separades a l’altura de la cintura, per la qual abans han fet passar un anell. Al mig se situa la que para, que mira com la resta de participants canten una cançó mentre fan que la goma i l’anell vagin donant voltes en el cercle, ja que se’ls passen amb els punys quasi tancats, sense soltar la corda i amagant l’anell, i intenten enganyar la jugadora del mig, la qual, en acabar la cançó, haurà d’endevinar en quina mà es troba l’anell. La cançó diu:

Mirarla con qué gracia,
mirar con qué interés,
da vueltas la simplicia,
verás que simple es.

Si qui para encerta qui té l’anell, canvia els papers amb la jugadora que el tenia; en cas d’errar es fa una altra partida.

Quan dos equips es desafien en igualtat de condicions

En aquesta mena de jocs els jugadors comencen i acaben la partida anant amb els mateixos companys i tenint els mateixos contraris. És la situació de duel pròpia dels esports de masses.

Un primer grup de situacions el constitueixen els duels simètrics, en què els dos equips s’enfronten com si es tractés d’un mirall, ja que l’un i l’altre actuen amb les mateixes condicions i els mateixos efectius.

El marro

En el joc anomenat del marro —en altres comarques hi ha altres jocs amb aquest nom, i, alhora, aquest joc pren altres noms en altres llocs—, els participants es distribueixen en dos equips i trien a sort la seva casa, situada a cada costat de camp. En algunes versions, l’inici del joc va precedit d’una mena de ritual en què un dels jugadors de l’equip al qui li ha tocat demanar el “marro” surt al camp dient: “Toco marro i surto.”

A continuació es dirigeix a l’equip contrari, en el qual els jugadors esperen amb una mà darrere l’esquena i l’altra estirada al davant mostrant el palmell. Un cop allí, aquest jugador ha de tocar les mans dels contraris dient: “Marro, marrón, marrete.” Al tercer cop, el jugador és perseguit per l’adversari a qui havia provocat, el qual intenta fer-lo presoner.

En el marro, tot jugador que surt de casa seva pot tocar qualsevol adversari que hagi sortit abans que ell, per tal de capturar-lo o eliminar-lo. Cal saber, però, que qualsevol contrari que surti després d’ell el podrà perseguir i capturar. En cada ocasió poden sortir tots els jugadors que vulguin, amb la condició de dir en veu alta “marro”, per tal que tothom sàpiga que surt. Qualsevol jugador pot tornar a casa per tornar a sortir en situació d’avantatge sobre els adversaris que havien sortit abans que ell. En la versió en què s’eliminen els jugadors contraris, guanya l’equip que ha capturat tots els adversaris o bé l’equip que primer s’ha introduït en la casa dels contraris.

En les modalitats en què un jugador es pot salvar, el que l’ha tocat l’acompanya fins a la línia de presoners, situada perpendicularment a unes tres passes en un dels costats de la casa dels perseguidors. Tots els presoners formen una cadena agafant-se de les mans, que es pot moure per donar facilitats als seus companys, sempre que el primer dels presoners estigui tocant la fita marcada. Un jugador pot rescatar els seus companys tocant-ne un. La partida acaba quan un equip aconsegueix capturar tots els contraris.

El factor temps és determinant, ja que, segons en quin moment se surt, es té més o menys avantatge. Es tracta d’un veritable laboratori de decisions, on saber actuar amb intel·ligència i amb estratègia esdevé imprescindible. Aquesta pràctica també és coneguda amb els noms d’olla o grillo.

El cementiri

Una de les diversions que encara es practica de manera regular entre la població infantil és el joc del cementiri o jugar a matar. Els jugadors es divideixen en dos equips. El terreny inclou dues zones per a cada equip: una per als jugadors vius i, a l’altre extrem, una altra per als morts. Inicialment cada equip posa un jugador voluntari a la zona del cementiri. Per a jugar s’empra una pilota, amb la qual s’intenta tocar el cos d’un adversari per enviar-lo a la zona de morts, mentre el primer mort voluntari va a la zona dels vius. A partir d’aquest instant, sempre que hi hagi més d’un mort al cementiri, qualsevol jugador capaç de tocar amb la pilota el cos d’un adversari torna a estar viu i passa la pilota al capturat. La partida acaba quan s’eliminen tots els adversaris.

El mocador

També és molt conegut i practicat el joc del mocador. Els dos equips assignen a cada jugador un número i es posen a la seva casa situada en un dels extrems del terreny. Al mig es col·loca una persona que agafa el mocador d’una punta i cada cop diu un número. Els jugadors d’aquell número surten de casa, i, sense superar la línia del mig camp, intenten agafar el mocador i tornar a casa corrents evitant que el contrari els toqui. També es pot deixar que l’adversari agafi primer el mocador per tal de perseguir-lo i tocar-lo, a fi d’eliminar-lo. Guanya l’equip que elimina tots els components de l’equip rival. En la versió en què es permet salvar els capturats, els jugadors presoners es posen en sentit perpendicular a prop del que aguanta el mocador: poden salvar-se si un company, fugint amb el mocador, els toca, mentre no els atrapi el rival que ha sortit.

La bandera

En el joc de la bandera els dos equips intenten superar el jugador que vigila la bandera, un pal plantat al qual es lliga un mocador o un tros de tela. El camp té uns 30 metres de llarg i els components de cada equip es posen darrere de cada extrem. El vigilant es posa a prop de la bandera, mentre la resta, sense cap mena d’ordre, intenten emportar-se la bandera a casa seva. Guanya el jugador que aconsegueix emportar-se la bandera o bé el vigilant, si captura els altres jugadors sense deixar que cap d’ells se l’emporti.

Quan dos equips es desafien en condicions desiguals

En aquest tipus de situacions, els uns persegueixen i els altres s’escapen; o bé uns paren i els rivals salten; o bé uns colpegen un objecte i els contraris l’intenten interceptar, etc. Un primer grup el constitueixen aquelles pràctiques que es realitzen sense cap material i consisteixen a posar a prova les habilitats estratègiques i d’acció de cadascun dels equips.

El santigre

Per a jugar al santigre, un joc que havia estat molt popular a Verdú, dos jugadors triaven els components del seu equip, de manera que el participant que restava sense escollir feia de guia de l’equip que parava. Mentre els jugadors del seu equip es giraven d’esquena, des del cau o casa, ell es fixava en quin lloc s’amagaven els adversaris. Posteriorment, el guia, seguit dels jugadors que paraven, s’atansava al lloc on estaven amagats els rivals tot cantant en veu alta “santigre ja pujo, santigre ja baixo, santigre ja pujo, santigre ja baixo…”. Quan el guia creia que ja eren prou a prop cridava “terra descoberta”. En aquest moment els jugadors amagats havien de sortir de l’amagatall i córrer cap al cau, perseguits pels qui paraven. Si un jugador aconseguia tocar el “cau”, el seu equip guanyava la partida; en cas contrari guanyaven els vigilants. Després, els equips s’intercanviaven els papers.

La catarroja de grups

Un joc semblant a l’anterior era la catarroja de grups quan el grup de nois o noies era molt nombrós. L’equip que parava havia de descobrir on estaven amagats els contraris. Si localitzaven un jugador cridaven el seu nom en veu alta, per tal que tots els companys ho sentissin i correguessin a tocar cau sense ser tocats per cap contrari; si algú dels que fugia aconseguia tocar un dels adversaris, tornaven a parar.

Lladres i serenos

Un altre joc conegut és el de lladres i civils o lladres i serenos, moros i espanyols, policies i ministres, lladres i policies o lladres i millons. Els dos equips sortegen prèviament qui perseguirà i qui fugirà. Els lladres s’amaguen o simplement s’escampen pel terreny de joc, mentre els policies es posen a perseguir-los. Quan un lladre és atrapat, se l’acompanya a la presó, on restarà detingut fins que tots els perseguits siguin capturats.

Una variant d’aquest joc és el riscat, rescats o encantat: els jugadors capturats es posen en un extrem del camp agafats de les mans i formant una cadena. Si algun dels lladres aconsegueix tocar-los, els presoners són rescatats i recobren la llibertat.

Cavall fort

Un altre joc d’enfrontament d’equips és el de cavall fort. És un joc a dos bàndols. Els que fan de cavall s’ajupen un darrere de l’altre, posant el cap per sota les cames del company de davant i s’aguanten mútuament pel cos. El primer posa el cap sobre la falda del que fa de mare, que se situa assegut en un pedrís. Els altres salten des d’uns metres endarrere, tot dient:

Cavall fort,
ten-te fort,
si per cas caus,
digues: “Fava del teu cor [o fava de burot].”

Comença a saltar el primer a l’esquena dels que fan de cavall anunciant-se: “Un, dos, tres, pilota que vinc!”, i darrere seu van els altres. Quan ja són a dalt, han de mantenir-s’hi, sense moure’s gens. En cas que els genets, havent muntat malament, vagin lliscant i algun d’ells toqui el terra, han de parar. Si els de baix veuen que no poden aguantar més i que els genets es mantenen forts, criden: “Fava.” En sentir-ho, els de dalt baixen a terra i han de tornar a fer de cavall.

També és molt coneguda la versió anomenada salten o churro, media manga, mangotero [o manga entera], adivina lo que tengo en el puchero o puño, tijeras o cuchillo. El capità dels que munten diu churro (posant un dit sobre la mà), media manga (al mig del braç) o mangotero (si se’l posa a l’espatlla). O bé: puño, tijeras (amb els dos dits índexs fent coincidir les dues puntes) o cuchillo (amb l’índex i el del mig junts). Si el jugador de sota, el primer, el darrer o el capità, ho encerta, els equips canvien els papers, en cas contrari tornen a fer de cavall. De vegades, el que fa de coixí fa trampes i indica la resposta amb els dits al primer jugador, el qual, apretant una, dues o tres vegades amb les cuixes el cap del company següent, li passa la informació fins a arribar al jugador que ha de respondre.

El motxo

Un altre joc de saltar és el motxo o a cavalls. Els que paren, excepte un, es posen formant un cercle agafant-se de la mà. Davant d’ells se situa el vigilant. Els contraris tenen la seva casa a uns quants metres i surten al terreny de joc intentant saltar a collibè de l’esquena d’algun dels jugadors que paren, sense que el vigilant els toqui. Si en toca algun, l’equip passa a parar. Si el vigilant observa que un genet comença a perdre l’estabilitat, es pot posar molt a prop d’ell, perquè si cau a terra i el vigilant el toca, l’equip dels genets para. En canvi, si un genet veu que el vigilant s’allunya, pot baixar del cavall i tornar a muntar o canviar de cavall o, si és molt atrevit, sortir i escapar-se per tornar a provar sort. Quan tots estan muntats el que resta lliure d’ells ha de muntar a sobre d’un cavall que ja tingui genet, sense que el vigilant el toqui, moment en què acaba la partida. També s’acaba el joc si un genet aconsegueix pujar a l’esquena del vigilant.

El pitxi

Un altre joc és el pitxi, semblant a l’esport del beisbol. Dos equips s’enfronten per veure qui aconsegueix fer més curses. En el terreny de joc, es marquen unes bases o zones de pas i el lloc on es posa el jugador que fa de pitxi. Aquest jugador tira amb suavitat una pilota de goma per tal que un dels atacants la colpegi amb un bastó i tan lluny com pugui i comenci a córrer d’una base a una altra. Mentrestant, els jugadors defenses van a cercar la pilota o intenten agafar-la a l’aire i la passen ràpidament al pitxi, de tal manera que tots els que estiguin fora d’una base queden eliminats; o bé la passen a un company defensa que estigui en una base i llavors queda eliminat el contrari que es dirigia cap a aquell lloc. En altres versions també es pot eliminar un contrari si se li tira la pilota i se’l toca. Cal dir que un atacant no podrà continuar jugant si no toca la pilota amb el pal en cap dels tres intents.

En cas que no hi hagi cap eliminació, un cop els jugadors atacants han donat una volta sencera, anoten una cursa per al seu equip. Els equips canvien les funcions un cop els jugadora contraris han colpejat la pilota. Altres vegades, però, els atacants que han donat una volta poden continuar intervenint fins que tots els jugadors del seu equip siguin eliminats. Guanya la partida l’equip que ha assolit més curses. No obstant això, atès que el joc dura molt, sovint la partida s’havia d’aturar sense haver acabat, per anar a dinar, a sopar o a fer qualsevol altra tasca ordenada pels adults.

Quan les relacions en el joc esdevenen contradictòries

Aquest grup de situacions està representat per aquelles pràctiques en les quals les relacions entre els protagonistes assoleixen el nivell més complex: quan intervenen més de dos equips en l’enfrontament apareixen estratègies, decisions i formes d’actuar molt interessants, sobretot en aquells casos en què durant la partida van canviant les parelles, que ara actuen com a aliades, ara com a enemigues.

Eth masculin

Un exemple n’és el joc aranès Eth masculin, en què els jugadors, per parelles, es posen esquena contra esquena i es creuen els braços. Una parella persegueix les altres i intenta agafar-les. A vegades s’havia jugat de manera que les parelles, mentre fugien, havien d’imitar la forma de desplaçar-se de la que els perseguia.

La xurra

En les pràctiques en què intervenen tres equips, les estratègies d’aliar-se s’acostumen a alternar i es combinen amb les de trair-se o enfrontar-se, sobretot quan es tracta més de no perdre que no pas de guanyar. És, doncs, una mostra de la riquesa de relacions socials que originen els jocs. Així, en el cas de la xurra, xoca, xita, ribla, eba, mandorra, rigoleta, reboleta o gaiata, l’enfrontament s’estableix entre tres equips amb igual nombre de jugadors, generalment tres, tot i que hi ha versions en què es juga amb dos bàndols. Sobre el terreny es marquen amb pedres tres línies separades per unes deu passes. Cada jugador disposa d’una gaiata i per la part corba colpeja una pilota, sovint feta amb draps, per tal de superar qualsevol de les línies dels adversaris. Ocasionalment, per a defensar la línia de l’equip es permet tocar la pilota amb el peu, la mà o qualsevol altra part del cos. Si se supera la línia d’un dels adversaris, l’equip suma punts. Guanya qui en té menys. El contacte físic és permès, sempre que no es faci mal als contraris.

Els quatre cantons

La situació es mostra més complexa i paradoxal quan, durant l’enfrontament, qualsevol persona pot intervenir com a company o adversari sense que els altres coneguin amb exactitud les seves intencions. Un exemple és l’amaga esquenes o els quatre cantons, en què quatre jugadors es posen d’esquena a la paret uns davant dels altres. Un cinquè jugador, qui para, es posa al mig i diu adreçant-se a un dels altres: “Teta de pa.” I aquell li respon: “Vés-te’n allí.” Aleshores s’adreça al tercer, dient-li: “Teta de pa i formatge.” I aquest li contesta: “Vés-te’n a mal viatge.” Des d’aleshores, els qui juguen han de canviar-se els uns al lloc dels altres i han d’arribar a una de les cantonades abans que el del mig, que és qui para. En aquests intercanvis els protagonistes poden proposar amb gestos amb qui permutaran el lloc i després no fer-ho.

A Artesa de Lleida jugaven a la rateta a la bàscula municipal, on hi havia sis pilons de pedra, tres a cada costat. Per aquest motiu hi jugaven set persones: cadascuna es col·locava en un piló, excepte la que parava, que es posava al mig. S’hi jugava igual, però, abans de fer el canvi, dos jugadors deien: “Rateta, rateta, vols canviar de caseta?” I tots els que volien sortien.

La pilota asseguda

En la pilota asseguda tots els jugadors són companys i adversaris a la vegada, ja que quan un rep la pilota pot decidir de passar-la als altres amb un bot –la qual cosa suposa una acció de col·laboració– o directament per l’aire intentant tocar-lo: si la pilota arriba al seu destinatari, el mata i ha de seure a terra. En cada moment, qualsevol persona pot decidir el que vulgui amb relació als altres: oposar-se o cooperar, sense que es coneguin fins a l’últim instant les seves intencions. Si els jugadors asseguts a terra agafen la pilota i la fan arribar a un altre participant capturat, torna a quedar viu i pot incorporar-se de bell nou a la partida. Aliances, traïcions, ajuda i adversitat són una constant de la lògica del joc, en què les relacions assoleixen el seu màxim nivell de complexitat.

Els tres camps

En aquest joc s’enfronten tres bàndols. Cada equip rep un nom: guineu, gallina i vibra. Els jugadors de cada colla comencen la partida situats a casa seva marcada amb un cercle. Les guineus intenten capturar les gallines; les gallines, les vibres, i les vibres, les guineus. Com si es tractés d’una lluita ecològica entre tres espècies, els equips han de pensar la millor estratègia per a tocar un adversari i capturar-lo abans de ser atrapat pels seus perseguidors. Si un jugador és atrapat, el seu perseguidor l’acompanya a una línia situada a partir de la casa de l’equip rival, on tots els capturats s’agafen per les mans. Si un company lliure els toca, queden tots salvats i continuen jugant, bé per tornar a casa, bé per atrapar un adversari.

Els jugadors miren de capturar el major nombre d’adversaris, la qual cosa fa emergir la paradoxa que s’amaga al fons de la regla; per exemple, les gallines, a mesura que capturen les vibres, ajuden els seus rivals directes, les guineus, ja que les deixen en òptimes condicions per córrer darrere d’elles pel fet de tenir cada cop menys vibres que les persegueixin. Això origina la contradicció d’oposar-se i col·laborar a la vegada amb l’equip rival. En el fons, tots són rivals i companys alhora i aquesta realitat contradictòria dificulta que s’arribi al final, ja que les captures van acompanyades d’alliberaments que impedeixen una clara victòria.

Feta la llei, feta la trampa

El joc, atenent la seva natura versàtil, és generador d’ordre, però al mateix temps és promotor de nous ordres, de noves possibilitats de comportament que de vegades suposen una transgressió de les normes. L’expressió tan coneguda “feta la llei, feta la trampa” descobreix la voluntat d’anar més enllà dels límits que estableixen les regles i les ordenacions impulsades per les autoritats que controlen l’ordre social.

La inversió ètica i estètica, la fugida cap a la trobada de sentiments fins en aquell moment inexistents o, simplement, el plaer de desobeir o tergiversar les conductes socials troben en el joc un escenari extraordinari de possibilitats.

Quan les institucions responsables d’establir l’ordre social detecten alguna manifestació que no s’ajusta a les relacions o els valors que pretenen promoure, intervenen deixant constància de la voluntat de no permetre que la població s’allunyi dels bons comportaments. Aquest fet justifica la visió que identifica “la història dels jocs amb la història de les prohibicions”. Catalunya dóna testimoni d’aquesta circumstància amb un gran nombre d’ordinacions i regulacions que pretenien regular alguns entreteniments o les condicions en què s’havien de fer, ja fos restringint els indrets on poder jugar, prohibint la pràctica lúdica en determinats llocs o bé regulant els temps i els moments en què hom podia o no podia jugar. Un cas concret era la prohibició dels jocs d’atzar per Quaresma i Setmana Santa.

Relacions no permeses amb l’espai

Una de les transgressions preferides per la canalla era trucar o picar les portes d’algun veí i amagar-se, esperant la seva reacció. Els que rebien la broma s’enfadaven de veritat i encara més pel fet que aquesta pràctica s’acostumava a fer a l’hora de la migdiada o al vespre, quan ja era fosc. La mainada triava estratègicament les cases que reunien les condicions més favorables, ja fos per la seva localització a l’extrem d’algun carrer, per l’edat avançada dels qui hi vivien o per ser a prop d’un bon amagatall des d’on observar sense perill les reaccions.

De vegades només es picava la porta i es fugia corrents; en altres ocasions es feien accions més arriscades. Aquesta pràctica de trucar les portes aconsellava els adults tenir paciència i precaució; per això, un cop escarmentats, hi havia ocasions en què els amos de les cases s’esperaven amagats darrere la porta a l’hora en què acostumaven a patir aquestes malifetes. Una altra opció consistia a tirar una bona galleda d’aigua des de la finestra per tal que els infractors quedessin ben remullats. Per aquest motiu, en alguns indrets es va arribar a lligar un fil o un cordill a l’anella o picaporta per poder fer l’acció des de lluny, sense rebre cap sorpresa en l’intent.

Amb el pas del temps, aquests entreteniments es van modernitzar i els porters automàtics que van substituir els antics picaportes també van servir per a protagonitzar les mateixes malifetes, sobretot en circumstàncies tan extraordinàries com la nit de Sant Joan, en què la canalla fa explotar petards després d’haver tocat els timbres de tot un bloc de pisos. En altres ocasions els fan esclatar dins del portal d’una escala per fer que el soroll de l’explosió ressoni i causi l’ensurt de tots els veïns.

Aquesta pràctica s’havia estès també al telèfon. Els xicots trucaven a qualsevol número improvisat i, en despenjar el veí, preguntaven, posem per cas:

—Aquí és a can Casacuberta?
—No.
—Doncs, així, què fan quan plou?

O bé:

–Aquí renten roba?
–No.
–Que bruts!

En l’entorn rural, quan feia bon temps i els arbres havien fruitat i els horts estaven farcits de diferents productes, els infants, sobretot d’algunes barriades de localitats grans, desafiaven la incertesa del control de l’amo de les terres anant a cercar les millors taronges, pomes, peres, préssecs o maduixes. De vegades, l’experiència comportava un veritable risc, si eren descoberts pel pagès, el qual fins i tot sortia darrere els vailets perseguint-los durant una bona estona i intentant donar-los una lliçó.

En certes poblacions, per a distreure’s, els joves, en grups o colles, anaven a la via del tren, on jugaven a fer equilibri i a caminar per sobre la via. Quan sentien arribar el tren, posaven pedres i altres objectes sobre els rails, s’amagaven a una distància considerable i esperaven que les pedres més grosses, que no eren esclafades per les rodes de la locomotora, sortissin disparades amb força en qualsevol direcció.

També era costum posar sobre els rails agulles, trossos de filferro entrecreuats i fins i tot alguna moneda de poc valor, per veure, un cop havia passat el tren, com havien quedat. Aquestes peces metàl·liques, que sempre adoptaven formes estranyes, es guardaven amb atenció i quan es presentava l’oportunitat s’exhibien a altres colles del poble com si es tractés de veritables trofeus o, si més no, com a mostra de la seva gosadia.

Si bé deixar empremtes a les parets o locals ja era una pràctica habitual fa moltes dècades, en l’actualitat aquest fenomen es manifesta amb els grafits i les pintades escampades per la majoria de localitats catalanes. Richard Sennet, a The Conscience of the Eye (1990), analitza agudament el què i el perquè d’aquest fenomen a les ciutats actuals:

“En una ciutat que no pertany a ningú, contínuament la gent va a la recerca de la manera idònia de deixar una empremta pròpia, un record de la seva pròpia història. Grans noms, inicials, motius, etc., que identificaven els qui els havien escrit van començar a proliferar a Nova York, a l’interior i a l’exterior dels vagons de metro.”

El grafit denota sempre un “existim, i, a més, estem pertot arreu; i, per si fos poc, la resta de gent no sou ningú: escrivim damunt de vosaltres”. Sempre és un “jo” que proclama la seva presència: “Jo ho he fet! […] En el grafit novaiorquès, quan una inscripció és guixada o alterada per altres, les regles del joc permeten a tothom qui vulgui reescriure-la, cobrir-la amb altres de noves. És un joc agressiu del medi, subversiu, tràgic fins a cert punt, resultat d’una frustració íntima.” És, segons Sennett, “mer reflex del valor que la cultura moderna diposita en els objectes”. Parets, portes, comerços i fins i tot vagons de tren han arribat a ser escenaris d’aquestes pintades. En condicions permeses la present diversió ha donat lloc a concursos i a demostracions com a expressió que conté un ventall extraordinari de símbols i d’elements estètics. En el marc del Fòrum Universal de les Cultures, celebrat a Barcelona l’any 2004, es va destinar un mur per tal que tots els que volguessin poguessin mostrar la seva creativitat i el seu art. En altres ocasions hi ha municipis que han pactat amb els grafiters els llocs on realitzar aquest tipus d’expressions. També alguns locals comercials o d’oci ofereixen llurs façanes a artistes grafiters, per evitar que altres les embrutin amb les seves marques, inscripcions, cal·ligrafies fetes amb esprais o amb retoladors gruixuts, ja que un bon grafit és sempre respectat pels succedanis.

En l’actualitat, la disconformitat ha donat lloc a moviments com els ocupa, que evidencien la radicalitat de les seves reclamacions emparant-se d’espais, locals o habitatges desocupats.

Relacions no permeses amb els altres

Enmig de les possibilitats de relació amb els altres que ofereixen els jocs, en algunes circumstàncies les mateixes pràctiques serveixen per a ficar-se amb els companys. Per exemple, l’acord que els jugadors estableixen quan es decideix que, si un falla, en lloc de quedar eliminat ha de pagar una penyora. Per a poder recuperar-la, normalment es demanen accions ridícules o compromeses, com preguntar o dir algun disbarat a una persona adulta que passeja pel carrer o fer determinades propostes a una noia.

Una pràctica habitual ha estat donar clatellades (“fer la xolla”) després que un membre de la colla s’hagi tallat el cabell tot dient-li: “Estrena, morena!” A aquesta mena de ritu encara se l’anomena “fer l’estrena”. L’estrena també es feia quan un noi es posava unes sabates acabades de comprar: tots corrien per poder-les trepitjar, amb la consegüent desaprovació dels pares. “Fer l’estrena” era una mena de ritu popular obligat del qual ningú no es podia queixar.

En alguns indrets de Catalunya, generalment a l’època de les carbasses, entre l’octubre i el novembre, els infants n’elegien una, la buidaven i després simulaven amb forats una cara, imitant els ulls, el nas i la boca. Dins la carbassa posaven una espelma i, un cop encesa, la col·locaven a l’entrada d’una casa. Acte seguit, trucaven a la porta i s’amagaven per veure l’ensurt que s’enduien els propietaris davant aquella cara tètrica en plena foscor. A Verdú aquesta pràctica rebia el nom de cap de mort i es feia amb un càntir esbroquellat que ja no servia per a contenir-hi aigua. L’actual joc del Halloween, immigrat dels EUA, no representa, doncs, cap novetat.

Aquestes pràctiques ingènues accentuaven el caràcter transgressor quan l’atenció de les accions es dirigia cap a la integritat física dels altres. E. Vidal i Valenciano, en una publicació de l’any 1893, recordava les diversions de Vilafranca del Penedès explicant que la plaça de l’Oli i el Firal dels porxos eren els indrets en què diferents colles es trobaven per jugar a geps, pràctica consistent a tirar-se la pilota amb força els uns contra els altres. Sovint, la rivalitat entre els bàndols cedia el pas a les pedrades i el batlle hi havia d’intervenir, en més d’una ocasió, publicant bàndols a so de corneta i advertint de multes i altres càstigs els infractors. Altres vegades aquesta rivalitat entre colles de diferents carrers, barris o pobles veïns era suficient motiu per a improvisar guerres de pedres, en què cada xicot tenia l’oportunitat de mostrar que era més valent, fort i hàbil que els adversaris.

La rivalitat justificava accions que cercaven la sorpresa i el perjudici envers les colles rivals. En arribar Sant Joan, a vegades les colles anaven al territori adversari un parell o tres de nits abans de la revetlla a cremar la seva foguera, sense deixar pràcticament temps de construir una altra foguera que fos digna d’admiració.

També hi havia distraccions especialment cruels amb els animals. Atesa la creença que els ratpenats eren animals de l’infern —penats s’interpretava com a animals ‘en pena’, segons l’etimologia popular, i no pas ‘alats’— i que blasfemaven, als vespres i a les nits d’estiu, quan els muricecs volaven baixos pels carrers dels pobles, la mainada intentava capturar-ne amb canyes, pedres o qualsevol objecte llancívol. A Nalec, aquesta diversió es coneixia amb el nom de a caçar el renegat: els pobres animalons feien uns gemecs o renecs molt sorollosos, en resposta a les crueltats a què els sotmetien.

També caçaven sargantanes i esquitxa-robes (dragons) pel simple plaer de fer-ho. Igualment hi havia el costum de capturar cigales; els tallaven les ales per a evitar que volessin i les feien cantar sacsejant-les dins les mans. O anaven a afollar els caus de les sargantanes a l’època de la posta dels ous, per jugar-hi fent-los botar.

Els nois protagonitzaven un bon grapat d’iniciatives subversives amb la construcció de diferents estris llancívols. Amb arcs, fets amb lluc de vimetera, i fletxes, amb branques acabades en punxa o amb barnilles de paraigües vells, i també amb tiradors o fones, posaven a prova la seva punteria, apuntant contra algun gat, gos, ocell o dirigint l’atenció cap a un blanc prou temptador, com finestres o fanals.

Una de les distraccions era fer volar pots amb carbur en indrets llunyans del poble, amagats dels pares, ja que era una mica perillós. Calia trobar un pot de llauna, carbur, aigua i llumins per a fer foc. Es feia un clot al terra on es posava carbur amb aigua i a sobre es col·locava un pot cap per avall tapant-lo pels costats amb terra o arena. Prèviament s’havia tret la tapa d’aquell pot i se li havia fet un forat petit a la base. Quan pel foradet sortia el gas que desprenia el carbur barrejat amb l’aigua, els nens hi apropaven foc i, de la pressió acumulada a l’interior, el pot saltava pels aires fent un espetec.

La vigília o la diada de la Puríssima, entre altres diades assenyalades, en localitats del Maresme com Canet de Mar i Arenys de Mar, els nois i les noies es posaven a fumar en públic, celebrant el dia de la Mare de Déu Fumadora. Aquest costum, segons Amades, es remunta al segle XVII. Els nois desafiaven i escarnien els grans fumant uns cigarrets d’herba de matafaluga i grans de fonoll. També es feien les pròpies pipes amb canyes per fumar d’amagat en el seu racó o fora vila. Aquest joc s’inscriu en el marc ritual de les inversions socials pròpies de fi d’any, al costat de les innocentades, com un primer avís del Carnestoltes.

En l’adolescència, aquests comportaments prenien formes més intenses, com a primeres experiències, i significaven que deixaven de ser criatures i superaven la innocència infantil. Sovint el joc de penyores s’inscriu en aquest context.