Resultats de la cerca

El tipus de roca és un potent conglomerat amb elevat percentatge de còdols calcaris, que alternen amb dèbils estrats argilosos, i els sistemes de diàclasis tallen perpendicularment els estrats de conglomerats i argiles La dissolució del conglomerat calcari assoleix majors intensitats en els punts d’unió de les diàclasis i al llarg d’aquestes, la qual cosa provoca l’aïllament de turons arrodonits monòlits

En algunes ocasions les direccions d’arestes i solcs s’orienten semblantment a les diàclasis o plans d’estratificació, puix que aquests són fàcilment erosionables Les diferències de forma i mida del lapiaz són degudes a la diferent estructura de les roques, així com a diferents mecanismes d’erosió El lapiaz és una de les formes típiques de la morfologia càrstica Hom l’anomena també rascler

La seva formació va lligada a la morfologia del terreny diàclasi, estratificació i a les condicions climàtiques així, en el medi periglacial els esbaldregalls han estat formats ordenadament gràcies a l’arrossegament d’aquests pel fang format a partir de l’acció destructiva del glaç sobre les roques gelivació En l’esbaldregall per gravetat els materials més grossos han estat acumulats més lluny del vessant que els petits

D’una altura que sol anar des d’uns pocs metres fins a uns 40-50 m, l’amfiteatre o vallum morènic presenta habitualment un perfil dissimètric amb un vessant intern abrupte, adossat al glaç, i un aiguavés exterior, treballat per la solifluxió i les aigües proglacials, que presenta un pendent poc pronunciat i s’enllaça, aigües avall, amb els dipòsits glaciofluvials La morfologia dels amfiteatres morènics és molt útil per al coneixement del règim glacial Una alineació neta testimonia un prolongat període d’estacionament del front glacial, mentre que l’existència d’una sèrie d’amfiteatres…

Normalment es presenta com un profund entrant de la costa, i és limitat sovint per vores molt escarpades El fiords poden assolir grans dimensions per exemple, el de Sogne, a Noruega, s’endinsa més de 200 km a l’interior i supera, en alguns indrets, els 1100 m de profunditat Llur origen és semblant al de les glaceres alpines es tracta, en efecte, de grans valls fluvials ocupades posteriorment per una enorme massa de glaç En el cas dels fiords, el glaç ha excavat sovint per dessota del nivell de les aigües marines Són típics de les costes rocalloses de Noruega, però abunden també al llarg de…

Hom utilitza aquest terme, normalment, per als plecs amb nucli salí Els diapirs es produeixen perquè el material del seu nucli té una densitat inferior a la de les roques que el cobreixen, generalment sediments consolidats, la qual cosa provoca el seu ascens gravitatiu Aquest fenomen, comú en conques sedimentàries, no necessita una deformació tectònica addicional per endegar-se Les dimensions dels diapirs són quilomètriques, i la seva morfologia, variable Durant els estadis inicials de migració els cossos de sal prenen forma de dom i s’anomenen coixins salins No és fins a…

Si es tracta de grans ondulacions tectòniques donen lloc a vasts sistemes muntanyosos plecs alpins, plecs pirinencs, etc Els plecs tenen forma convexa anticlinal o còncava sinclinal Els cavalcaments i mantells de corriment constitueixen estructures més complicades en funció directa de la intensitat de les forces tectòniques Hi ha una gran varietat de plecs drets, inclinats, etc Hom intenta d’explicar els plegaments per tota una sèrie de teories orogèniques basant-se en la teoria de Laplace, és a dir, refredament de l’escorça terrestre, contracció posterior i, per tant, creació de les arrugues…