Resultats de la cerca

Trajectòria científica La seva carrera científica està vinculada a l’Hospital Clínic de Barcelona, adscrit a la Universitat de Barcelona, on es llicencià l’any 1972 Després d’especialitzar-se en endocrinologia i nutrició 1976, es doctorà el 1982 Cursà un postgrau a la Universitat Lliure de Brusselles 1982-84, i aquest darrer any s’incorporà com a metge adjunt a l’Hospital Clínic, on ha estat cap de la Secció de Diabetis 1992-98, del Servei d'Endocrinologia 1998- 2003, membre 2003 i director des del 2008 de la Fundació Clínic per a la Recerca Biomèdica, de l'Institut d'Investigacions…

Tot i que es va iniciar com a dibuixant i cartellista —de jove collaborà amb dibuixos i gravats a L'Escut de Reus —, es passà a l'escriptura Publicà les glosses Evocacions  1921 i  Moments  1923 i obres de teatre com  Camp perdut  1915,  La gran passió  1917,  La bruixa  1918 i  L’heroïna  1918 Entre les novelles es destaquen El príncep captiu 1921 i Perot i l’estel 1934, que segueix la tradició costumista Collaborà amb publicacions de Reus, com La Veu del Camp, Foment setmanari nacionalista republicà,  i dirigí la revista Meridià Tribuna del Front Intellectual…

S’establí molt aviat a Reus, on exercí de metge Participà en la gestió de la revista La Columna de Foc  1918, vinculada a l’herència modernista, i en la de Llaç  1919, més propera a l’estètica noucentista Fou traductor al català d’autors, sobretot teatrals Cocteau La veu humana , T Williams Figuretes de vidre , Camus Callígula , Racine Fedra , Ionesco La cantant calba , Pirandello Sis personatges en cerca d’un autor , Anouilh Becket o l’honor de Déu , Molière Tartuf , L’avar , Sartre Les mans brutes , Muset Lorenzaccio , Betti, Pavese i d’altres, moltes de les quals…

La seva activitat literària es vincula al collectiu tarragoní La Gent del Llamp Es donà a conèixer com a dramaturg amb L’espiral Exercici d’autofàgia premi Recull 1986, que s’inscriu en l’estètica de l’absurd, no debades l’autor traduí Fi de partida , de Beckett premi JM de Sagarra 1988 Amb el grup Teatre Instantani escriví i dirigí El telèfon 1990 i el mateix any, amb la companyia Zàlata, de Joan Pasqual, estrenà Senyores i senyors a la X Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega, on ja era conegut per Entaulats 1983 El 1994 presentà El bagul al XXV Sitges Teatre Internacional i El concurs al…

Deixà l’ofici familiar d’argenter, com el seu germà Marçal, i treballà en una empresa editorial de Barcelona Dirigí La Gorra de Cop  i altres publicacions És autor del drama Amor i gratitud 1868 i de comèdies en què es fa evident la dinàmica social del moment, com Sistema Raspail 1866 i La qüestió són quartos 1867, que tracta de les estafes d’un advocat Bibliografia Sunyer i Molné, M 2006 “El teatre costumista de Marçal i Modest Busquets”, dins Diversos autors Pensament i literatura a Reus al segle XIX Reus, Centre de Lectura, p 53-81

Deixà l’ofici familiar d’argenter i es feu traductor del francès Jules Verne i Alexandre Dumas i de l’anglès al castellà S'inicià en castellà La humana sabiduría , 1857, però fins a Un poll ressuscitat 1865, peça on satiritzà la burgesia, no assolí popularitat Altres obres, totes d’una gran habilitat escènica, són Un pa com unes hòsties 1866, Reus, París i Londres 1866, Qui al cel escup 1866, en què, seguint la línia d’autors com Dumas i Scribe, tradueix les relacions amoroses en termes de dots i transaccions econòmiques Aquest component de lleu crítica social és present també en altres…

Vida i obra Germà d’ Andreu de Bofarull Cursà els estudis primaris a Reus Havent impulsat la revista estudiantina El Hongo , el 1849 es llicencià en jurisprudència per la Universitat de Barcelona, ciutat on, orfe de pare, s’havia traslladat el 1839 Hi comptà amb la protecció del seu oncle Pròsper , que el collocà a l’Arxiu de la Corona d’Aragó 1846 També feu crítica teatral en el diari El Sol  Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona 1852, n’ordenà i n’inventarià l’arxiu de la biblioteca, fou membre corresponent de l’Academia de la Historia de Madrid, i setze anys arxiver de l’…

Llicenciat en filosofia i lletres, en l’especialitat de filologia catalana, per la Universitat Autònoma de Barcelona i llicenciat en art dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona, el 1968 dirigí el seu primer muntatge, Roots , d’Arnold Wesker Fundador i primer director del Teatre Lliure  1976 i, posteriorment, director del Centro Dramático Nacional 1983-89 i del Théâtre de l’Odéon-Théâtre de l’Europe de París 1990-96 En 1995-96 dirigí la Biennal de Teatre de Venècia i, per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona, entre el 1997 i el 1999 fou comissari del Projecte Ciutat del Teatre Del …

Debutà a Madrid Teatro Español el 1909 Aviat fou popular amb el nom artístic Mariano Asquerino Actuà per l’Amèrica del Sud i per l’Estat espanyol Féu pellícules com La dama del antifaz, La última carta, Nieve en mayo, Una vez en Bagdad , etc

Estudià dret i filosofia i lletres a Barcelona i residí temporalment a Madrid Collaborà en diverses publicacions d’ambdues ciutats Publicà, entre altres obres, diversos assaigs biogràfics El general Manso , 1894  Hijos ilustres de Reus , 1899  Lo general Prim Records de sa vida política i militar , 1907  Siluetes d’escriptors catalans del segle XIX , 1909-13, recull de biografies Bartrina, records íntims , 1911, i Zorrilla , 1912, monografies històriques Tarragona en 1811 , 1894  El periodismo en Reus , 1904 Historia de la ciudad de Reus , 1906, relacions de viatges D’Escornalbou a Scala…