Resultats de la cerca

Fou molt de temps el representant autèntic de la comèdia lleugera andalusa El 1848 triomfà a Madrid amb dos drames de Ramón Franquela El 1865 passà a formar part de la companyia del Teatro del Príncipe, on es revelà com a actor tràgic

Casat amb l’actriu Matilde Díez, dirigiren ambdós durant molts anys el Teatro Príncipe de Madrid Fou molt apreciat com a actor tràgic i revolucionà la tècnica de la declamació Publicà també Poesías 1846 i Ideas generales sobre el arte del teatro 1866

La seva obra és crítica i renovadora i es mou entre el naturalisme i l’expressionisme Entre d’altres, ha escrit Telarañas 1955, El grillo 1957, El tintero 1961, Las viejas difíciles 1967 i Tragicomedia del Serenísimo Príncipe don Carlos 1974 i Los condenados 1974

Professor de l’Escuela Superior de Arte Dramático Madrid, començà en el teatre independent amb la seva companyia Teatro del Arte El 1962 muntà La camisa , de Lauro Olmo, a l’emblemàtic Dido Teatro, i guanyà el Premio Nacional de teatre Dirigí durant alguns anys el Teatro Español Entre les seves darreres escenificacions destaquen El príncipe constante 1988, de Calderón, i La loba 1993, de Lillian Hellman L’any 2019 fou nomenat acadèmic d’honor de l’Academia de las Artes Escénicas de España

Professà el 1655 al convent dels trinitaris calçats de València Publicà un recull de poesies, entre les quals 44 de pròpies, sota el nom Varias hermosas flores del Parnaso 1680 Poesies seves figuren també en diverses impressions valencianes de l’època És autor de la comèdia Triunfos de Marino y Fortunas de Heliogábalo representada a València vers el 1660 i de la tercera part del Teatro de los dioses de la gentilidad 1688 de Baltasar Vitoria, a més d’algunes traduccions d’obres italianes de caràcter històric o filosòfic i d’un tractat polític sobre el príncep, Perfecto político retrato de un…

Estudià a la Llotja de Barcelona i, des del 1860, amb Fèlix Cagé, amb qui treballà cinc anys al Liceu Treballà a Lleida 1865, on fou escenògraf del Teatre dels Camps Elisis A Igualada pintà el retaule figurat destruït el 1936 de la Mare de Déu de la Cinta a l’església del Roser Amplià estudis a Madrid 1868, on fou escenògraf del Teatro Príncipe Alfonso Satanella, Ellionor i s’hi installà Treballà després al Teatro Real Il re di Lahore , 1880 Des d’allà féu decoracions per al Teatre de l’Ateneu d’Igualada 1881 i per a diferents teatres de València, Sevilla, Còrdova, Bilbao, etc…

D’una gran ductilitat interpretativa, els seus èxits a I soliti ignoti 1958 i Il sorpasso 1962 el decantaren inicialment cap a la branca còmica, on perfilà el personatge del burgès cínic i egoista Posteriorment, amb la participació en una gran diversitat de produccions, amplià els seus registres Riso amaro 1948, Il successo 1963, La congiuntura 1964, Il tigre 1966, L’arcangelo 1969, Profumo di donna 1974, Caro papà 1978, La Terrazza 1979, Camera d’albergo 1980, The Tempest 1982, La vie est un roman 1983, Benvenuta 1983, La famiglia 1987, Lo zio indigno 1989, Tolgo il disturbo…

Josep Lucini 1770-1845, juntament amb Cèsar Carnevali, pintà, el 1806, el teló de boca i moltes decoracions per al Teatre de la Santa Creu de Barcelona durant l’ocupació napoleònica fou professor de Llotja aportà a l’escenografia catalana la novetat de la perspectiva obliqua, i hi ha projectes seus a la Biblioteca Museu de l’Institut del Teatre de Barcelona Francesc Lucini Reggio, Calàbria 1789 — Madrid 1846, germà i deixeble de Josep, anà a València 1837 i després a Madrid, on s’establí, i esdevingué acadèmic de mèrit de San Fernando El seu fill Eusebi Lucini i Biderman Barcelona 1814 —…

Estudià a Cervera i Barcelona Viatjà per Amèrica i guanyà una càtedra de matemàtiques a Santa María de Puerto Príncipe actualment Camagüey, Cuba, on exercí com a professor i director del Liceu Calassanci el 1838 Treballà a l’Ajuntament de l’Havana Arran de la seva estada a Cuba, publicà El porvenir de la perla de las Antillas Arran d’aquesta estada i de viatges als Estats Units i Mèxic, publicà assaigs d’interès polític sobre aquests països Posteriorment marxà a Suïssa, però finalment s’installà a Madrid, devers l’any 1856, on fou director de l’Escola Normal i exercí el càrrec…

Començà els seus estudis d’art dramàtic a Cracòvia i aviat l’interès per la cultura oriental el portà a Pequín Reelaborà les idees de Stanisłavski i amb Ludwik Flaszen fundà, el 1959, el Teatre-Laboratori 13 Rzedów, a Opole des del 1965 a Breslau, anomenat posteriorment Institut de Recerques sobre l’Art de l’Actor, que dirigí fins el 1982, any que emigrà de Polònia Peces bàsiques foren Les chaises , de Ionesco, Caien , de Byron, Sakuntala , de Kālidāsa, Dziady , de Mickiewicz, Kordian , de Słowacki, Akropolis , de Wyspiański, Hamlet , de Shakespeare, Doctor Faustus , de Marlowe, El …