Resultats de la cerca
Es mostren 11 resultats
Heiner Müller
Teatre
Dramaturg alemany.
La seva obra, molt influïda per Brecht, fou inicialment filocomunista Die Korrektur , ‘La correcció’, 1958 Der Bau , ‘La construcció’, 1964, però la crítica al règim de la DDR en Die Umsiedlerin oder das Leben auf dem Lande ‘La desnonada o la vida al camp’ comportà el 1961 l’expulsió de Müller de la Unió d’Escriptors hi fou readmès el 1988 Posteriorment, en Philoktet 1966, Ödipus Tyrann 1967, Macbeth 1972 i Die Hamletmaschine 1977 reelaborà mites i obres clàssics, que situà en un context actual Parallelament, el seu prestigi a Occident augmentà i el 1985 li fou atorgat el premi…
Damiano Damiani
Teatre
Director i guionista de cinema italià.
Estudià a l’Acadèmia de Brera de Belles Arts de Milà S’inicià en la direcció artística i en el gènere documental, i a la dècada de 1960 començà a dirigir films de ficció, amb predomini del gènere d’intriga, acció i policíac sovint inspirats en la màfia, cosa que li comportà problemes amb la censura, com ara Il Rossetto 1960, Il giorno della civetta 1968, La moglie più bella 1970, Confessione di un commissario di polizia al procuratore della repubblica 1971, L'istruttoria è chiusa dimentichi 1972, Perché si uccide un magistrato 1975, Io ho paura 1977, L’avvertimento 1980, Pizza Connection 1985…
Salvador Távora
Teatre
Cantaor i creador escènic andalús.
Fundador i director del grup La Cuadra de Sevilla 1971, amb què assumí una postura estètica i social contra la manipulació folklòrica de la cultura andalusa, de la qual el seu primer espectacle Quejío 1972 ja anuncià de manera rotunda, concepció avalada, a més, pel gran impacte que obtingué De les seves creacions posteriors destaquen Andalucía amarga 1979, Nanas de espinas 1982, Les Bacants 1987 d’Eurípides, Picasso andaluz 1992, Identidades 1994, Carmen 1996 i Don Juan en los ruedos 2000 Concebé aquests dos últims espectacles per a ésser representats en places de toros amb mort de l’…
Teatre Íntim
Teatre
Empresa teatral fundada per Adrià Gual el 1898, a Barcelona, i a través de la qual dugué a la pràctica la seva teoria de l’art per l’art, aplicada al teatre.
Netament modernista, feu conèixer els clàssics grecs, Shakespeare, la Commedia dell’Arte, etc, ultra les peces del mateix Gual Arlequí vividor, Blancaflor , etc Entre els actors que hi passaren cal destacar Enric Giménez i Josep Santpere Itinerant a diversos locals, s’inicià al Teatre Líric del passeig de Gràcia, sota la protecció del banquer Evarist Arnús Tingué una existència accidentada, marcada per les interrupcions, les represes i els canvis d’orientació determinats sobretot per les circumstàncies personals d’Adrià Gual en una mesura no menor per les seves múltiples dedicacions Després…
Antoni Albà i Noya

Antoni Albà i Noya
Club Cambra (CC BY-SA 2.0)
Teatre
Actor i director de teatre.
Es formà en mim i pantomima a l’escola de teatre El Timbal i a l’Institut del Teatre de Barcelona 1979-80 i els anys 1982-84 estudià a l’École Internationale de Théâtre Jacques Lecoq de París, centre on fou professor l’any 2000 El 1979 creà el grup de teatre infantil La Tussa Després d’actuar en diverses companyies, com ara El Tricicle, La Trinca o L’Estaquirot, el 1985 fundà la Compagnie DramBakus, a partir de la qual es feu un lloc en el món teatral català amb interpretacions i espectacles caracteritzats per l’humor i el virtuosisme interpretatiu, en els quals sobresurten les imitacions de…
Aristòfanes
Teatre
Comediògraf grec.
Les notícies sobre la seva vida són poques i incertes posseí una cultura molt vasta, sobretot literària i artística, i en les seves comèdies mostrà un marcat menyspreu per la ignorància i la rudesa Participà en les lluites polítiques ateneses a favor del partit aristocràtic i utilitzà el teatre molt especialment com a camp de batalla D’acord amb aquesta mentalitat, defensà els mites religiosos i dirigí el seu gran poder de sàtira contra els renovadors del pensament, com Sòcrates, i contra els innovadors de la tradició teatral, com Eurípides, el qual ell atacà també per les idees democràtiques…
Albert Boadella i Oncins

Albert Boadella i Oncins
Els Joglars
Teatre
Director teatral, actor i dramaturg.
A deu anys es traslladà a París, a casa d’un germà seu escultor, on estudià Passà després pel centre dramàtic d’Estrasburg i retornà a Barcelona, a l’ Institut del Teatre S’interessà pel mim amb Pierre Saragoussi i Italo Riccardi Dins l’ Agrupació Dramàtica de Barcelona fundà 1962 Els Joglars , juntament amb Carlota Soldevila i Anton Font Nombrosos actors treballaren amb el grup, però ell fou l’únic que s’hi mantingué des del començament i el responsable de les obres que la companyia estrenava, a les quals imprimí un segell molt personal, marcat per una professionalitat de primer nivell i…
,
Aleksandr Nikolajevič Afinogenov
Història
Política
Teatre
Dramaturg rus, director del primer teatre d’obrers de Moscou del Proletkult; autor de Strakh
(‘Por’, 1930), Dal’okoje
(‘Llunyà’ 1935), Sal’ut, Ispanija!
(‘Salut, Espanya!’, 1936), etc, en les quals obres tractà els problemes polítics i socials que comportà la consolidació del nou règim revolucionari, així com les relacions d’aquest amb els països estrangers.
Adrià Gual i Queralt

Adrià Gual i Queralt
© Fototeca.cat / D. Campos
Cinematografia
Teatre
Educació
Literatura catalana
Pintura
Autor dramàtic, director d’escena, pintor i pedagog.
Estudià dibuix i pintura amb Pere Borrell i treballà en el taller de litografia del seu pare, que abandonà el 1901 per dedicar-se íntegrament al teatre Com a artista plàstic, la influència del seu mestre l’abocà de primer a un realisme rigorós Taller de litografia Gual , oli del 1890 Barcelona, coll Albert Oller Tot i que més tard s’adherí al grup postmodernista de la Colla del Safrà ~1893-96, aviat se centrà en un Modernisme típicament esteticista dins aquest estil feu diversos cartells d’arabesc curvilini i complex que palesen una gran exquisidesa i sensibilitat Quarta Exposició de Belles…
, ,
actor | actriu
Cinematografia
Teatre
Persona que interpreta, representa o encarna un dels personatges d’una obra escènica, cinematogràfica, radiofònica o televisiva.
En el teatre , l’actor fa realitat sobre l’escena els personatges de l’obra imaginats per l’autor Per això, se serveix de la seva pròpia persona, ajudant-se amb la veu, els gests, el vestuari, el maquillatge i d’altres recursos segons les èpoques i els països, la qual cosa li permet d’interpretar tant l’aspecte físic del personatge, com la complexitat de la seva personalitat moral En la història del teatre occidental, l’actor aparegué quan, a Grècia, Tespis donà un oponent individualitzat, el protagonista, a les raons del cor Èsquil afegí un segon actor, el deuteragonista, i Sòfocles, en…