Resultats de la cerca

Format a l’Institut del Teatre de Barcelona 1951-54 El 1955 s’inicià amb el ballet La Rambla de Joan Tena i Joan Cumellas Féu decorats i figurins per al Théatre de l’Étoile de París 1956, per a la televisió francesa i cubana, per al Carnegie Hall de Nova York 1957, etc, a més de diverses realitzacions a Barcelona Fou director artístic de la companyia de Roberto Iglesias, amb la qual recorregué tot Amèrica 1960-62 cal destacar les seves actuacions als països caribenys amb remarcables coneixements de l’estètica popular, Mèxic i els EUA, on féu llargues estades Treballà després per a l’Opéra de…

Estudià a l'Institut del Teatre, on fou deixeble de Fabià Puigserver  i es graduà en escenografia, activitat que desenvolupà des del 1975 associat amb Montse Amenós fins el 1995 Professor d’escenografia de l’Escola de Disseny i Art Eina, de l’Institut del Teatre i de l’Escola Superior de Cinema de Catalunya, acumulà una quantitat destacable de treballs al llarg de la seva trajectòria professional Estretament vinculat amb Dagoll Dagom , collaborà en la confecció de les escenografies i el vestuari de la major part dels espectacles de la companyia, entre d'altres,  Antaviana 1978,…

Estudià al Real Conservatorio de Música y Declamación Creà el Pequeño Teatro a Barcelona i després, juntament amb William Layton, l’escola Teatro Estudio de Madrid 1959 Dirigí el Teatro Español entre el 1966 i el 1970 i, una altra vegada, entre el 1984 i el 1989, on muntà peces de Lope de Vega, Buero Vallejo, Shakespeare i Benavente El 1987 guanyà el Premio Nacional de Teatro Entre els seus darrers muntatges destaquen A puerta cerrada 1993, de Sartre, El sí de las niñas 1996, de Moratín, Tío Vania 2003, d’A Čekhov, Doña Rosita, la soltera 2004, de F García Lorca, i l’espectacle de dansa…

Alumne de l’Accademia di Brera de Milà, estigué fortament influït pels pintors venecians del segle XVI Fou conegut principalment per haver repensat l’espai escènic en termes radicals a la fi de la dècada de 1960 Veié en la poesia el veritable sentit de l’escenografia, reflex d’una societat visual, i utilitzà obres d’art funcionals per a elaborar la posada en escena, negant el caràcter efímer dels decorats Des del 1956 fins al 1958 treballà com a figurinista i, a partir del 1958, com a escenògraf en diversos muntatges de Giorgio Strehler al Piccolo Teatro de Milà També treballà,…

Una de les personalitats mes originals i poderoses de la història del teatre al segle XX, durant l’ocupació nazi creà a Cracòvia el Teatre Independent, clandestí, en el qual començà a treballar textos de Slowacki i Wyspianski Tanmateix, la companyia amb la qual desenvoluparia i difondria el seu estil seria el Teatre Cricot 2, fundat per ell el 1955 En un pla més teòric, exposà el seu punt de vista sobre la creació escènica en els escrits Manifest del teatre informal 1960, Embalatges 1962 i Manifest del teatre zero 1963 Influït al començament pel surrealisme i l’expressionisme, posteriorment…

Fou monjo de Poblet i després ingressà al clergat tarragoní Treballà com a escenògraf i figurinista també creà grups de dansaires i cantaires sobretot a Vilabella Alt Camp, on fundà un esbart, així com el Museu del Camp S'inicià en la poesia amb Poemes d’Adam 1967 Bon coneixedor de la literatura grega, publicà nombroses reelaboracions dramàtiques dels mites grecs, aplegades en cinc volums sota el nom de Variacions sobre mites grecs 1977-95, a més de Rumb a Paititi i altres peces 1983 i Teatre 1988 Els reculls Peces breus 1981-82, Peces mínimes 1990 i Peces mínimes II 1995…

El 1978 rebé el Premio del Espectador y la Crítica Collaborà en tots els muntatges d’Adolf Marsillach per a la Compañía Nacional de Teatro Clásico i creà una sèrie d’espais escènics que van des de l’abstracció sintètica d' El médico de su honra 1986 i 1994, de Calderón, o de La Celestina 1988 fins a la brillantor barroca i l’esclat lluminós de Don Gil de las calzas verdes 1994, de Tirso de Molina

Introducció En l’àmbit de les arts escèniques, el 2014 va estar marcat per una lleugera recuperació després dels nefastos resultats obtinguts l’any anterior Així, la temporada 2013-14 es va tancar als teatres barcelonins amb un augment d’un 5% de recaptació, d’un 3% de públic i d’un 8% d’ocupació, amb relació a les dades de la temporada anterior Tenint en compte les circumstàncies especialment negatives, com van ser el perllongament de l’IVA del 21% o les restriccions pressupostàries amb les quals es van veure afectats els circuits d’exhibició, aquestes dades van ser rebudes pel sector…