Resultats de la cerca

Començà com a pintor de cavallet amb natures mortes i retrats femenins i com a dibuixant Realitzà aiguaforts, xilografies, puntes seques i litografies per a edicions de bibliòfil Féu grans figures de paper retallat i enganxat d’una notable corporeïtat L’any 1911 exhibí, amb Laura Albéniz, Ismael Smith i Nèstor Martín Fernández de la Torre, al Faianç Català, pintures, dibuixos i esmalts, entre aquests el relleu amb tres figures de grans dimensions anomenat L’orb Com a escenògraf treballà copiosament a França i a Anglaterra La seva pintura és altament decorativa, d’inspiració literària,…

Fill del pintor  Marià Fortuny i Marsal Es formà a França, i s’establí a Venècia el 1889 Es presentà el 1894 a Londres, com a pintor eminentment retratista i paisatgista Com a escenògraf, es destacaren les seves decoracions per a La vida breve , de Manuel de Falla Scala de Milà, 1934, però la principal aportació seva fou la cúpula Fortuny Conreà també el gravat, l’escultura i el disseny de robes i de catifes A Venècia hi ha un museu monogràfic dedicat a ell

Dirigit per Guillem Díaz-Plaja, menà una vida poc dinàmica, fins que el 1971 en fou nomenat director Hermann Bonnín i hom amplià el nombre de professors, posà en funcionament el departament d’investigació, adquirí locals nous i inaugurà la primera delegació comarcal a Terrassa 1974 i a Vic 1976, i amplià les seccions marionetes, mim, titelles, etc Posteriorment el dirigiren Josep Montanyès 1981-88 i Jordi Coca 1988-92, que fou succeït per Pau Monterde L’any 2002 la direcció tornà a mans de Josep Montanyès durant uns quants mesos i, després de la seva mort 2002, Jordi Font el substituí en el…

Ha imposat els titelles com un art majoritari i interdisciplinari amb tècniques diverses de tot el món A més de la manipulació dels objectes escènics, els seus muntatges recolzen en la música, la tria dels materials i la desconcertant organització de l’espai, on es barregen actors reals i titelles El 1968 creà la Compagnie Philippe Genty Entre les seves produccions hom pot esmentar Rond comme un cube 1982, Sigmund’s Follies 1983, Désirs Parades 1986, Dérives 1989, Ne m’oublie pas 1992 i Voyager immobile 1995, Passagers clandestins 2001, Zigmund Follies 2001, Ligne de fuite 2002 i La fin des…

Fou eclesiàstic i conservador del Museu Diocesà de Tarragona Membre de la Reial Acadèmia de la Història 1918 i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres 1924 Collaborà a La Illustració Catalana , Catalunya i Pàtria , entre d’altres Adaptà al teatre, en vers, Lo salamonet de les matines 1907, llegenda tarragonina, amb música de Francesc Salvat La presó de Lleida 1907, cançó popular, musicada per Daniel Mestre, i Lo pastor i el Rei s d, rondalla popular, amb arranjaments d’Eudald Serra És autor de Còdexs catalans de la Biblioteca Provincial de Tarragona 1904 i d’ El cartoral major de Poblet 1931…

Estudià a Llotja amb Josep Flaugier Durant la guerra del Francès s’establí a Vilanova i la Geltrú, on decorà mansions de patricis Havent tornat a Barcelona, la societat d’accionistes del Teatre Principal li confià la direcció de les decoracions i maquinària del local, per al qual també pintà el teló Durant l’epidèmia de febre groga 1821 es refugià a Manlleu Osona i pintà decoracions per al teatre de Torelló Hom el considera un dels impulsors del neoclassicisme plàstic a Catalunya, però el seu conegut paisatge Pastoral Museu d’Art Modern de Barcelona té encara força reminiscències…

Fou monjo de Poblet i després ingressà al clergat tarragoní Treballà com a escenògraf i figurinista també creà grups de dansaires i cantaires sobretot a Vilabella Alt Camp, on fundà un esbart, així com el Museu del Camp S'inicià en la poesia amb Poemes d’Adam 1967 Bon coneixedor de la literatura grega, publicà nombroses reelaboracions dramàtiques dels mites grecs, aplegades en cinc volums sota el nom de Variacions sobre mites grecs 1977-95, a més de Rumb a Paititi i altres peces 1983 i Teatre 1988 Els reculls Peces breus 1981-82, Peces mínimes 1990 i Peces mínimes II 1995…

Josep Lucini 1770-1845, juntament amb Cèsar Carnevali, pintà, el 1806, el teló de boca i moltes decoracions per al Teatre de la Santa Creu de Barcelona durant l’ocupació napoleònica fou professor de Llotja aportà a l’escenografia catalana la novetat de la perspectiva obliqua, i hi ha projectes seus a la Biblioteca Museu de l’Institut del Teatre de Barcelona Francesc Lucini Reggio, Calàbria 1789 — Madrid 1846, germà i deixeble de Josep, anà a València 1837 i després a Madrid, on s’establí, i esdevingué acadèmic de mèrit de San Fernando El seu fill Eusebi Lucini i Biderman…

Nebot del dibuixant  Ramon Escaler i Ullastre i deixeble de l’escultor Josep Campeny Es donà a conèixer amb les seves comèdies i més tard conreà l’escultura dins el realisme anecdòtic de l’època El mestre està malalt, 1900 Tanmateix foren més conegudes les seves peces típicament modernistes de terra cuita policromada —especialment caps femenins— que catalogà 1903 i comercialitzà se’n conserven al Museu d’Art Modern de Barcelona Dissenyà també els capgrossos de Vilanova i la Geltrú 1949 i diversos diorames a Ripoll, Madrid i Barcelona Museus d’Arts i Indústries Populars Malgrat…

Cursà estudis de dibuix i pintura a Llotja Féu l’aprenentatge d’escenògraf a l’estudi de Marià Carreres Féu després collaboracions amb Joan Ballester i Ayguals d’Izco Repintaren la decoració de repertori del Teatre de Mataró i la del Teatre Principal de la vila de Gràcia l’any 1856 feren decoracions per al Teatre del Circ Barcelonès El mateix any anaren a França, Bèlgica i Anglaterra i, a les acaballes d’aquest any, Soler i Rovirosa s’installà a París amb el propòsit d’estudiar a fons l’art escenogràfic Entrà al taller dels eminents Cambon i Thierry A la fi del 1868 o començament del 1869…