Resultats de la cerca

Dirigit per Guillem Díaz-Plaja, menà una vida poc dinàmica, fins que el 1971 en fou nomenat director Hermann Bonnín i hom amplià el nombre de professors, posà en funcionament el departament d’investigació, adquirí locals nous i inaugurà la primera delegació comarcal a Terrassa 1974 i a Vic 1976, i amplià les seccions marionetes, mim, titelles, etc Posteriorment el dirigiren Josep Montanyès 1981-88 i Jordi Coca 1988-92, que fou succeït per Pau Monterde L’any 2002 la direcció tornà a mans de Josep Montanyès durant uns quants mesos i, després de la seva mort 2002, Jordi Font el substituí en el…

Posseeix cinc teatres a Londres i a Stratford i una programació que, a més de les obres de Shakespeare, es dedica a altres autors clàssics i contemporanis Fou dirigida per PHall fins el 1968, TNunn 1968-78, T Nunn i THands 1978-86, T Hands 1986-91 i Adrian Noble des del 1991

Representada per còmics professionals, era una acció improvisada, amb un escenari, una trama i un desenvolupament fixats Podria ésser que derivés d’un tipus de farsa representada en època anterior a Plaute N'eren personatges destacats Pantalone i el doctor Graziano vells, Smeraldina i Colombina serventes joves, Arlecchino i Truffaldino criats joves, Cinzio i Fabrizio joves enamorats, el capità Spaventa di Vallinferno, Bombardone, Scaricabombardone personatges grotescs, etc La llengua dels personatges anava d’acord amb llur caràcter els enamorats parlaven toscà literari, les serventes, toscà…

De jove, visqué de prop l’apogeu del teatre a Berlín, amb els muntatges de Reinhardt, Jessner, Fehling, Brecht, Piscator i Gründgens Des del 1945 coordinà la secció de cultura del diari berlinès Neue Zeitung , en el qual publicà crítiques de teatre i cinema A partir del 1955 exercí de crític en el diari Welt , en 1955-62 en la Süddeutsche Zeitung i a partir del 1978 en la Berliner Morgenpost Conreà la crítica teatral amb intelligència i humor en els seus programes radiofònics Stimme der Kritik ‘La veu de la crítica’, setmanal, 1944-90 i Mit FLuft ins Theater ‘Amb…

Vida i obra Notari de professió i home de negocis, tingué una destacada actuació política a partir de la Revolució del 1868 Fou secretari de la Junta Revolucionària de Govern de les Balears l'octubre del 1868 Antic progressista, fou un dels caps de la Tertulia del Progreso 1868-73, adscrita successivament a la política de Prim i de Ruiz Zorrilla Fou diputat a les corts constituents del 1869 Posteriorment, encapçalà el Partit Republicà Progressista a Mallorca, organitzat a partir del 1881, i formà part de la Unió Republicana el 1893 S’inicià en el teatre amb la…

El 1940 fou secretari de redacció de la Nouvelle Revue de Hongrie , a partir del 1948 exercí com a professor universitari a l’Institut del Teatre i fins al 1957 treballà de dramaturg al Teatre Nacional de Budapest Del 1974 al 1988, impartí classes de literatura hongaresa a la Universitat de Florència La seva obra teatral es caracteritza sobretot per una forta intensitat emocional en els diàlegs Sempre busca el lligam entre la identitat individual i la collectiva, entre la realitat hongaresa i l’europea Una de les seves obres de més transcendència és Sense herois 1942, la història…

Debutà al teatre dirigit per André Antoine i, a partir del 1927, s’incorporà al cinema

A partir, però, de l’època hellenística, el terme passà a designar només un cos de l’escena, avançat sobre l’orquestra i ornat, en ocasions, d’algunes semicolumnes o pilastres

Llicenciada en filologia per la Universitat Autònoma de Barcelona 1973, com a actriu es formà a l'Institut del Teatre Debutà el 1974 amb Les Troianes d’Eurípides De la seva trajectòria posterior hom pot esmentar   El balcó 1980 de Jean Genet, Al vostre gust 1984 de Shakespeare, Oh, els bons dies 1984 de Samuel Beckett, La marquesa Rosalinda 1988 de Ramón María del Valle-Inclán, Elsa Schneider 1989 de Sergi Belbel, Restauració 1990, obra del seu company Eduardo Mendoza , amb el qual collaborà sovint,  La Senyora Florentina i el seu amor Homer 1995 de Mercè Rodoreda, pel qual rebé el premi de…

Fill de Josep Artís i Balaguer Collaborà a la Revista de Catalunya , a  Mirador els articles del qual recopilà en el llibre Del mirador estant , publicat el 1987 i a  L’Opinió Després de la Guerra Civil, el 1941 adoptà el pseudònim pel qual seria conegut per a signar les seves collaboracions a la revista Destino , i que estendria als seus articles i als seus llibres Collaborà també a  Diario de Barcelona i a El Noticiero Universal Fou el primer director de Tele-exprés 1964 i, a partir del 1966, dirigí Tele-estel , primer setmanari català autoritzat pel franquisme, fins al seu tancament…