Resultats de la cerca

Un collapse d’aquest tipus es pot produir en un núvol de matèria interestellar, tot constituint la primera etapa de la gènesi d’un estel, i en aquest cas el collapse es realitza d’una manera relativament lenta, aturant-se quan la pressió cap enfora augmenta a mesura que el gas interestellar s’escalfa, en comprimir-se, i iguala la força de la gravitació cap al centre del núvol Un altre collapse molt més brusc és el que es produeix durant l’explosió d’una supernova En aquest cas les regions centrals d’un estel s’esfondren en poques hores i donen lloc a un cos superdens d’unes desenes de…

És en una zona boscada, en un cim de la serra de Castelladral , que s’estén de NE a SW des dels plans de Serrateix Berguedà fins a prop del Cardener, entre les rieres d’Hortons i de Sant Cugat És documentat històricament des de l’any 941 en la donació que els vescomtes Onofred i Guinedella feren d’un alou que posseïren “dintre el terme del castell Edral” a sant Urbici i al monestir de Serrateix, que en venerava les relíquies El nom de Castelladral correspon segurament a un antropònim, i significaria castell d’Alderald o d’Aderald L’any 1184 consta com a castlà Bernat de Manlleu, el qual el…

Fins al començament del s XX, aquest terme fou utilitzat per a indicar tant els núvols de matèria interestellar de la Galàxia com les galàxies exteriors, puix que, a causa de la poca potència dels instruments d’observació, els dos tipus d’objectes celestes presentaven un aspecte semblant Actualment, però, aquesta segona accepció ha estat abandonada per tal d’evitar confusions Les extensions abastades aparentment per les nebuloses van des d’un màxim de 3° a la nebulosa d’Orió fins a no presentar pràcticament cap diàmetre mesurable El diàmetre real d’una nebulosa és d’uns quants…

Fou donat a conèixer, en la seva forma més elaborada, per l’astrònom alexandrí Claudi Ptolemeu, bé que els seus trets principals ja havien estat anunciats per altres astrònoms anteriors, especialment per Apolloni de Perge i per Hiparc de Nicea En aquest model hom suposa que cada planeta recorre una òrbita circular, anomenada epicicle , el centre de la qual, C , al seu torn, recorre una circumferència centrada a la Terra, anomenada deferent Les peculiaritats del moviment de cada planeta són explicades per la combinació d’un diferent nombre d’epicicles i deferents, per les diferents dimensions…

Situació, magnituds i composició De forma sensiblement esfèrica, té un diàmetre de 3473 km i una massa igual a 1/81 de la massa de la Terra és a una distància mitjana de la Terra de 384000 km i l’acceleració de la gravetat a la seva superfície representa el 16% de la que hom experimenta a la superfície de la Terra La composició química de les roques de la superfície lunar, determinada gràcies a les mostres recollides pels vehicles Luna i Apollo , és formada, en ordre d’abundància decreixent, pels composts SiO 2 , Fe 2 O 3 , Al 2 O 3 , CaO i MgO, juntament amb traces d’altres composts de Na, K…

El semidiàmetre de la seva òrbita té una mida de 227,94 milions de quilòmetres, amb un període orbital d’1,88 anys El seu diàmetre equatorial és de 6792 km, lleugerament superior a la meitat del de la Terra L’òrbita de Mart és molt excèntrica e=0,0934, per la qual cosa quan Mart és en oposició, és a dir, quan es veu el disc del planeta tot sencer, el seu diàmetre aparent varia entre els 14", quan l’oposició té lloc a l’afeli, i els 25", quan l’oposició té lloc al periheli, moment durant el qual Mart apareix com un dels astres més brillants del cel La distància del planeta a la Terra oscilla…