Resultats de la cerca
Es mostren 86 resultats
mediopalatal
Fonètica i fonologia
Dit de l’articulació en què l’òrgan passiu és la zona mitjana del paladar dur i l’òrgan actiu és el predors de la llengua.
b
Fonètica i fonologia
Grafia representativa en català del fonema consonàntic |b| —que, al seu torn, també és representat per la grafia v, a la major part del territori del català central i a la zona de valencià apitxat— i de l’arxifonema |P|.
Dins el grup fònic té una complexa distribució representativa d’allòfons i fonemes Així, doncs, si està en posició inicial, es realitza com a b oclusiva sonora bec , boig si es troba en posició medial en un context intervocàlic, implosiu davant fricativa o explosiu, es manifesta amb la variant b fricativa sonora ràbia , sabre , alba si compareix en posició medial implosiva davant consonant sorda o en posició final absoluta, es realitza com a p oclusiva sorda sobtar , cub , i, en fi, si es troba en posició implosiva davant consonant sonora, es manifesta com a b, oclusiva sonora cabdell…
palatografia
Fonètica i fonologia
Mètode d’investigació instrumental emprat en fonètica per a obtenir una imatge de la zona de contacte entre la llengua i el paladar en una articulació donada.
La marca del contacte és aconseguida aplicant sobre la llengua una fina capa d’una substància acolorida que deixa una petja al paladar en produir-se un moviment articulatori
geminar
Fonètica i fonologia
Repetir successivament un element lingüístic, generalment consonàntic, en la segona articulació de la cadena parlada, la qual cosa determina un grup homorgànic amb capacitat distintiva o no.
En el domini oriental del català és freqüent aquest fenomen en grups d’oclusiva + l poble póbble, segle ségglé
postdorsal
Fonètica i fonologia
Dit de l’articulació que es caracteritza per un contacte o constricció del postdors de la llengua amb qualsevol zona, normalment posterior, del paladar, per exemple, en cub
.
apicoalveolar
Fonètica i fonologia
Dit del fonema l’articulació del qual es caracteritza per l’aplicació activa de l’àpex de la llengua prop o tocant l’alvèol superior de la boca.
Dins el grup dels fonemes apicals catalans, són apicoalveolars s, z, n, r, l a vegades, són anomenats només alveolars
v
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Vint-i-dosena lletra de l’alfabet català, anomenada ve [pl ves].
Les lletres Y, V, U, W, tenen el mateix origen gràfic, és a dir, l'ípsilon grega, que conservà la forma Y en el grec clàssic, però que perdé el traç inferior en el grec occidental, i així passà la forma V a alguns alfabets itàlics, entre els quals el llatí Cap al segle I el llatí recuperà la Y grega, tot mantenint la V amb so d' u No fou sinó molt més endavant, després de l’aparició de la forma U , que la forma antiga de la V serví per a distingir en les llengües germàniques segle XI i romàniques segle XV el so de v consonant contraposat al de la u vocal També cap al segle X aparegué en els…
equivalència acústica
Fonètica i fonologia
Confusió entre dues o més realitzacions fonemàtiques que guarden, si més no, un tret distintiu comú, de punt o de mode d’articulació, i que expliquen algunes evolucions diacròniques anòmales.
Així, en les líquides, es formen equivalències entre /r/i/l/, generalment per dissimilació, en casos com ARATRU > aladre , PEREGRINU > pelegrí
interdental
Fonètica i fonologia
Dit de l’articulació, anomenada també linguointerdental, en la qual l’àpex de la llengua s’introdueix entre les incisives superiors i inferiors i produeix una fricció amb les primeres.
En català modern hi ha interdentals en els dialectes del Ribagorça i el Matarranya fonz fonϑ ‘fonts’, com en castellà mozo moϑo
velar
Fonètica i fonologia
Dit de l’articulació, anomenada també gutural o posterior, en la qual intervé, com a òrgan passiu, el vel del paladar en contacte o constricció amb el postdors de la llengua.
En català són velars les vocals o’, ọ, u i les consonants k, g, w amb articulacions de l, sobretot implosives