Resultats de la cerca

Mitjançant aquest hom volia anomenar l’efecte auditiu de les realitzacions vocàliques deslabialitzades i anteriors, com ara i,ẹ, ę, etc, per oposició a les realitzacions labialitzades i posteriors ǫ,ọ,u, anomenades fosques, obscures i fins i tot sordes

En determinades llengües, anomenades per això tonals com el xinès, presenta una capacitat distintiva referida a la síllaba En moltes d’altres, com ara el català, el to o altura musical opera només a nivell de preposició dins els tipus generals de cadència, anticadència i suspensió avui vindrà / avui vindrà

També són anomenades així les alternances i, en general, el comportament vocàlic d’una derivació, d’un sistema de- sinencial o fins i tot d’un mot aïllat Més en concret, s’anomena vocalisme mínim, segons R Jakobson, un sistema primitiu de vocals a base de i, u, e o a que componen el fonament articulatori dels infants

El català disposa dels fonemes |p|, |b|, |t|, |d|, |s|, |z|, etc, com a consonants anteriors

Fonològicament, l’accent és un fenomen que, dins el marc d’un segment de la frase, definible gramaticalment, anomenat unitat accentual, té la funció d’establir un contrast entre diferents segments definibles fonològicament, anomenats unitats accentuables En català, l’accent és un fet formal aplicat a un mot romaní, dinar o a un grup de mots a la casa, portar-me-la que marca el contrast entre una síllaba anomenada síllaba accentuada o tònica i l’altra o altres, anomenades síllabes inaccentuades o àtones Els procediments d’accent per a establir aquest contrast són de dues…

La T llatina majúscula prové de les formes de creu i d’aspa del fenici i de l’hebreu antic, formes que perderen el braç superior de la creu en passar al grec, a l’etrusc i als alfabets itàlics La T romana clàssica consta de dos traços, l’un vertical, acabat amb un reforç, i l’altre horitzontal, que cobreix el primer Les formes cursives clàssiques i noves romanes han incorporat el reforç al traç vertical arrodonint-ne l’extrem cap a la dreta El traç horitzontal superior té tendència a desplaçar-se cap a la dreta No és rara l’ondulació que, en desenvolupar el punt d’atac, tendeix a formar una…

Com que és normal que cada fonema es manifesti mitjançant més d’un allòfon, les seves realitzacions fonètiques solen fluctuar entre una distinció màxima, anomenada allòfon fonamental , i d’altres de secundàries, que són anomenades allòfons accessoris i que poden determinar fins i tot una distinció nulla o neutralització amb un altre fonema del sistema Per exemple, el fonema |g| del català presenta un allòfon fonamental oclusiu, velar, sonor g en angle , un allòfon accessori fricatiu, velar, sonor g en pegar i un altre de neutralitzat oclusiu, velar, sord k, i, per tant, comú a l’allòfon…

La C llatina deriva gràficament de la C etrusca, transformació de la Γ grega, arrodonida i inclinada cap a l’esquerra Prescindint de la confusió de sons oclusius palatals sord i sonor, comesa inicialment pels etruscs i resolta després per aquests i pels llatins amb la distinció de C , K , Q , d’una banda, i de G , de l’altra, l’evolució gràfica de la C és bastant simple, comparada amb la d’altres lletres La C clàssica és un semicercle una mica tancat, obert a la dreta només presenta reforços estètics en l’escriptura capital romana d’inscripcions monumentals En l’escriptura comuna clàssica,…