Resultats de la cerca
Es mostren 30 resultats
b
Fonètica i fonologia
Grafia representativa en català del fonema consonàntic |b| —que, al seu torn, també és representat per la grafia v, a la major part del territori del català central i a la zona de valencià apitxat— i de l’arxifonema |P|.
Dins el grup fònic té una complexa distribució representativa d’allòfons i fonemes Així, doncs, si està en posició inicial, es realitza com a b oclusiva sonora bec , boig si es troba en posició medial en un context intervocàlic, implosiu davant fricativa o explosiu, es manifesta amb la variant b fricativa sonora ràbia , sabre , alba si compareix en posició medial implosiva davant consonant sorda o en posició final absoluta, es realitza com a p oclusiva sorda sobtar , cub , i, en fi, si es troba en posició implosiva davant consonant sonora, es manifesta com a b, oclusiva sonora cabdell…
bilabial
Posició dels òrgans articulatoris en l’emissió dels sons bilabials
© fototeca.cat
Fonètica i fonologia
Dit del fonema consonàntic articulat mitjançant el contacte d’ambdós llavis, que produeix una interrupció total o parcial del corrent de l’aire i dóna lloc als sons anomenats bilabials oclusius o interruptes, si el contacte és total, o bé fricatius, o constrictius, si el contacte no és total.
En català hi ha les bilabials següents oclusives /p/, sorda pau, copa, cop , i /b/, sonora base, ombra fricatives b, sonora roba, sabre , i /m/ nasal, sonora mentida, cama, pam
aspiració
Fonètica i fonologia
Característica fonamental d’alguns fonemes, anomenats per això aspirats, que consisteix en un buf, sord o sonor, localitzat al vel del paladar, úvula, faringe o laringe.
En les llengües germàniques, l’oposició entre p, t, k, i b, d, g no es dirimeix en l’absència o la presència de sonoritat, com en les romàniques, sinó en la presència o l’absència del buf aspiratori p h , t h , K h /b, d, g
labial
Fonètica i fonologia
Dit de l’articulació caracteritzada per la intervenció dels llavis.
En les realitzacions vocàliques la característica es manifesta per la prominència labial, típica en català dels fenomens velars o posteriors ǫ, ọ, u En les realitzacions consonàntiques es manifesta per un contacte o una constricció entre els llavis bilabials p, b, b o entre un altre òrgan i els llavis labiodentals f, m, etc
betacisme
Fonètica i fonologia
Procés de substitució de la fricativa labiodental sonora [v] per l’oclusiva bilabial sonora [b].
distintiu
Fonètica i fonologia
Tret articulatori o acústic que, en la realització de fonemes, és susceptible d’exercir valors discrets diferencials respecte a unes altres realitzacions.
Quan un d’aquests trets esdevé comú a tota una sèrie de realitzacions fonemàtiques és anomenat marca de correlació Per exemple, els trets distintius de p, en català, són consonant, sord, oral, oclusiu, labial Per consonant s’oposa a les vocals, per sord, a b, per oclusiu, a f, per labial, a t i k, etc D’altra banda, el tret labial és marca de correlació per a p, b, m i f alhora
consonants anteriors
Fonètica i fonologia
Conjunt de fonemes no vocàlics i aguts, produïts per una interrupció articulatòria de so vocàlic a les zones del davant de la boca i oposats a les anomenades consonants posteriors o greus.
El català disposa dels fonemes |p|, |b|, |t|, |d|, |s|, |z|, etc, com a consonants anteriors
fricatiu | fricativa
Fonètica i fonologia
Dit de la consonant articulada mitjançant una aproximació entre dos òrgans bucals, acompanyada o no de sons complementaris i de sonoritat.
En català, són fricatives, f, v, s, z, š, ž i els allòfons intervocàlics de b, d, g
oral
Fonètica i fonologia
Dit del fonema que es realitza sense participació de ressonàncies nasals quan aquestes són un tret fonològicament rellevant en una llengua o en una parella de fonemes.
En català, per exemple, el bilabial fricatiu b es diferencia bàsicament del bilabial nasal m pel tret d’oralitat
f
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Sisena lletra de l’alfabet català, anomenada efa [pl efes].
La F llatina deriva gràficament de la digamma etrusca i grega no pas de la Φ, forma passada a través dels alfabets itàlics prellatins La F clàssica romana consisteix en un primer traç vertical i en dos traços horitzontals a dalt i al mig, cap a la dreta Presenta reforços estètics als extrems dels tres traços en l’escriptura d' inscripcions monumentals romanes L’escriptura comuna clàssica només manté el reforç base interior de la F , que es desenrotlla notablement, alhora que els altres dos traços, mitjà i superior, ultrapassen també a l’esquerra el traç vertical Per evitar la confusió amb la…