Resultats de la cerca

En moltes llengües hi ha fenòmens i trets fonològics que només funcionen distintivament a nivell de seqüència fònica, que forma, quant a l’entonació, per exemple, una unitat que alguns anomenen sirrema

Així com també, delimitatiu, si hi ha indicis de frontera morfemàtica en una seqüència donada, o bé distintiu, característica de l’oposició mútua entre segments o fonemes

Des de la fonètica tradicional hom sol distingir tres menes de trets articulatoris el lloc, el mode i el temps d’articulació El lloc, zona o, fins i tot, punt d’articulació es refereix a l’indret on s’apliquen o s’acosten els principals òrgans de fonació per tal de produir un determinat efecte acústic representatiu d’un fonema El mode d’articulació indica el grau de tancament dels òrgans i la forma com surt a l’exterior l’ona fònica El temps d’una articulació es classifica en tres etapes o moments quasi sempre ben diferenciats intenció, tensió i distensió

En una ona simple, on no hi ha harmònics, el to equival al timbre Segons el to, les emissions fonemàtiques d’una llengua es classifiquen en greus i agudes, d’acord amb la freqüència del fonamental Tot i que és sempre un tret fonològicament pertinent, el to es presenta de distintes maneres És general, per exemple, la seva pertinència pel que fa a la seqüència fònica en forma de tonemes Algunes llengües, dites per això tonodistintives, ofereixen alhora una modalitat sillàbica de pertinència tonal, com ara el sànscrit i el grec, entre les clàssiques, i el suec, el noruec i el xinès…

Per a les escoles estructuralistes, i en primer lloc la del Cercle Lingüístic de Praga 1920-38, hom parteix de la noció de fonema, del qual són analitzats els trets distintius que permeten de copsar l’estructura fonològica de cada llengua Tot just determinada la capacitat funcional dels fonemes, a través del criteri de commutacions, en són establertes les propietats combinatòries per a formar unitats més complexes, com ara la síllaba, el mot, el sintagma i l’expressió o, en termes fonètics, l’emissió fònica normal limitada per dues pauses Així, al nivell de seqüències que…

Els alfabets fonètics tenen llur origen simultani amb les primeres especulacions foneticoortogràfiques adients Tanmateix, la necessitat d’alfabets fonètics es feu particularment palesa quan foren constatades tantes discrepàncies entre la pronúncia de les llengües medievals i els alfabets de base llatina i ciríllica, sobretot a Europa, que la cultura manuscrita havia imposat Aquesta constatació és el punt de partença que diversifica, de llavors ençà, els camins de l’ortografia i de la transcripció fonètica Ben aviat hom comprengué que cada llengua presenta supòsits estructurals propis de tipus…

Molts lingüistes reconeixen, entre aquestes unitats, la cadència, l’anticadència i la suspensió, a més de dues formes intermèdies, la semicadència i la semianticadència Així, la distinció entre “avui no hi ha festa” i “avui no hi ha festa" es basa en una oposició entre cadència i anticadència, etc