Resultats de la cerca

La T llatina majúscula prové de les formes de creu i d’aspa del fenici i de l’hebreu antic, formes que perderen el braç superior de la creu en passar al grec, a l’etrusc i als alfabets itàlics La T romana clàssica consta de dos traços, l’un vertical, acabat amb un reforç, i l’altre horitzontal, que cobreix el primer Les formes cursives clàssiques i noves romanes han incorporat el reforç al traç vertical arrodonint-ne l’extrem cap a la dreta El traç horitzontal superior té tendència a desplaçar-se cap a la dreta No és rara l’ondulació que, en desenvolupar el punt d’atac, tendeix a formar una…

Les principals formes concretes d’aquesta alteració reben el nom de fonologització, desfonologització, transfonologització, coalescència i diversificació

S'esdevé en les formes populars juriol per juliol o bé en reduccionss abre per arbre Si ambdues realitzacions són contigües, hom proposa el terme diferenciació per a denominar aquest procés

La D majúscula llatina prové de l’alfabet grecooccidental, forma arrodonida de la grega clàssica, provinent, al seu torn, de l’alfabet fenici de Biblos i de l’egipci demòtic L’estructura primitiva llatina consisteix en dos traços el primer, vertical, gruixut el segon, semicircular, prim-gruixut-prim, a la dreta Com la B , també la D capital de les inscripcions llatines tenia reforços o petits elements estètics que decoraven l’atac superior i la base de la lletra La inclinació de la ploma i la velocitat del traçat contribuïren a la transformació del ductus de la D capital clàssica majúscula…

Molts lingüistes reconeixen, entre aquestes unitats, la cadència, l’anticadència i la suspensió, a més de dues formes intermèdies, la semicadència i la semianticadència Així, la distinció entre “avui no hi ha festa” i “avui no hi ha festa" es basa en una oposició entre cadència i anticadència, etc

L’estructura inicial de la P passà al llatí d’unes formes gregues arcaiques arribades a Itàlia abans del període clàssic La P llatina es compon d’un traç vertical i d’un semicercle adossat a la part superior dreta Té reforços estètics a dalt i a baix del traç vertical En l’escriptura comuna clàssica el reforç interior tendeix a unir-se d’un sol traç amb el vertical formant una corba més o menys marcada El segon traç, com a record de la forma original arcaica, sovint no tanca per sota, ans tendeix a obrir-se totalment en una línia diagonal Amb el pas a l’escriptura comuna nova o semiuncial, la…

Estudia les ones produïdes o relacionades amb qualsevol fet lingüístic, per tal d’analitzar o sintetitzar llurs elements distintius, comprovar llurs formes de propagació física i fornir elements de judici connectats tant amb llurs fonts generatives naturals -camp de la fonètica articulatòria o genètica - com amb els respectius efectes fisiològics de la recepció -camp de la fonètica auditiva-, mitjançant aparells com l' escillògraf , l' espectrògraf o sonògraf i el sintetitzador de llenguatge , entre d’altres

La M llatina, com gairebé tot aquest alfabet, deriva directament de les lletres grega i etrusca corresponents, alhora procedents de les formes fenícies La M clàssica romana constava de quatre pals, traçats en quatre temps el primer, vertical, descendent lleugerament de dreta a esquerra el segon arrencava de la part superior de l’anterior i baixava cap a la dreta el tercer era parallel al primer i finia a l’extrem inferior del segon i el quart començava a la part superior del tercer i anava parallel al segon, és a dir, en direcció descendent cap a la dreta El …