Resultats de la cerca
Es mostren 21 resultats
formant
Fonètica i fonologia
En fonètica acústica, terme de l’espectografia derivat de l’articulatòria tradicional, que indica cada feix d’harmònics que, a una freqüència específica, determina una concentració d’energia com a característica d’emissions vocals.
La definició del timbre o localització de les vocals és extreta de l’examen dels dos primers formants, el bucal i el faringi
sèrie anterior de vocals
Fonètica i fonologia
Conjunt de fonemes vocàlics aguts l’articulació dels quals és produïda a la zona prepalatal i palatal de la boca, en tota mena de sistema.
En català té lloc quan el formant bucal és inferior en volum al formant faringi a causa de la posició avançada i elevada de la llengua, que determina un segon formant espectrogràfic superior als 1 500 cicles per segon, com en el cas dels fonemes |i|, |ẹ| i |e| del català S'oposa a la sèrie velar o posterior del mateix sistema
vocal neutra
Fonètica i fonologia
Fonema característic del català central i dels altres parlars orientals, tret de l’alguerès, que correspon a les grafies a i e en posició àtona i és representat per ə en l’Alfabet Fonètic Internacional.
La pronúncia del fonema |ə| admet moltes possibilitats articulatòries, i és difícil de copsar amb precisió les condicions fisiològiques que requereix L’obertura maxillar, relativament més petita que en a, l’absència, de vegades no absoluta, de labialització i la posició de la llengua, més aviat plana, determinen un formant bucal de moltes menes També el formant faringi presenta un marge d’oscillació considerable, resultat, tot, d’una forta capacitat d’adaptació al seu entorn fonètic particular La posició més genuïna dels òrgans articulatoris s’acosta molt a la que…
a
Fonètica i fonologia
Grafia que representa dos possibles fonemes vocàlics en català: [a] i [ə].
Aquest darrer no és general a tot el domini lingüístic manca als parlars occidentals i a l’alguerès La distribució d’ambdues solucions al català central i als altres parlars orientals és relativa i depèn de l’accent d’intensitat, per tal com si la grafia compareix en posició tònica avi, bufar, sal es dóna el primer fonema, mentre que en posició àtona pera, cosa, fusta , es produeix el segon vocal neutra La pronúncia del fonema a presenta màxima obertura maxillar, no gens de labialització i llengua plana, fets que determinen un formant bucal d’un volum superior al de qualsevol altre fonema…
agut | aguda
Fonètica i fonologia
Referit a l’altura musical, dit del fonema que ha estat pronunciat amb una freqüència alta de vibracions vocals.
Així, l’escala d’acuïtat del vocalisme català acuïtat depèn dels següents i aproximats valors freqüencials del segon formant respectiu i 2 050, ẹ 1 700, e 1 650, ẹ 1 580, a 1 100, o 900, ọ 680, u 480 Quant a l’altura musical, cadascun d’aquests fonemes, independentment del seu timbre acústic, pot ésser pronunciat en qualsevol dels tons vocals possibles
g
Fonètica i fonologia
Grafema que representa generalment una realització del fonema /g/ a través dels seus al·lòfons principals [g] i [ɣ].
El primer, oclusiu, apareix en posició inicial absoluta gos gós, explosiva després d’oclusiva o nasal capguardar kápɣwərdá, llangardaix ləŋgərðás o implosiva davant consonant sonora suggerir sugzərí el segon, fricatiu, apareix en la resta de posicions, sobretot intervocàliques pregar prəɣá, migrat miɣrát, algú əlɣú, esgrunar əzɣruná Formant part de certs grups es gemina, no pas en tot el domini, com ara -l explosiva regle rəgglə , o s’assimila, davant nasal digne díŋnə, entre altres possibles modalitats En posició final, el grafema g alterna amb c llarg marc , tot i que…
u
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Vint-i-unena lletra de l’alfabet català, anomenada u [pl us].
La forma actual de la U és una evolució de la v La grafia u representa el fonema vocàlic /u/ en posició tònica i l’arxifonema /U/ en posició àtona, en tots els dialectes cub kúp, salut selút, muntanya muņtáne A vegades, forma part, sense valor fonològic, de seqüències gràfiques, com ara ‘gu’, ‘qu’ seguides de vocal palatal guiar giá, quisso kísu o, com a primer element d’un diftong creixent, quan aquelles seqüències van seguides de vocal no-palatal o en el cas de ‘gü’, ‘qü’ guany gwán, quatre kwátre, güellar gwelá, qüestió kwetió Pot comparèixer igualment com a segon membre d’un diftong…
o
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Quinzena lletra de l’alfabet català, anomenada o [pl os].
El llatí la prengué de l’alfabet grec a través dels itàlics La O romana és un cercle format per dos trets arcuats que es toquen pels extrems Era traçada en dos temps, començats per dalt, bé que, a causa de la velocitat, les formes cursives i les derivades posteriors consten sovint d’un sol traç circular tancat per sobre De vegades els nexes amb les lletres anterior i posterior apareixen com uns segments superiors que li donen l’aspecte d’unes banyes El doble traç, però, es manté durant tota l’edat mitjana de vegades el segon semicercle esdevé una línia diagonal recta i fins i tot còncava o…
e
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Cinquena lletra de l’alfabet català anomenada e.
La E majúscula llatina deriva directament de la E grega, procedent, al seu torn, dels alfabets fenicis La E clàssica de les inscripcions romanes consta d’un traç vertical i de tres traços horitzontals situats, l’un a la base del pal vertical, l’altre al damunt, i l’altre al centre El ductus de la E capital rústica elegant segueix l’ordre dels quatre traços descrit, el primer, prim, i els altres tres, gruixuts Aquesta E no té reforços estètics si no és en l’escriptura monumental d’inscripcions Ben aviat els primitius traços un i dos es feren units en un sol temps, i en resultaren una corba a l…
epèctasi
Fonètica i fonologia
Fenomen pel qual un o més elements gramaticals àtons es fonen amb un altre d’ortotònic formant un tot fonètic: digues-m’ho
.