Resultats de la cerca
Es mostren 6 resultats
fonograma
Fonètica i fonologia
Signe gràfic que representa una sola realització fonemàtica.
j
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Desena lletra de l’alfabet català, anomenada jota [pl jotes].
La J de les llengües modernes deriva gràficament de la I , sovint prolongada al començament o al final de paraula en les escriptures gòtiques cursives i La lletra j és emprada com a grafia del fonema consonàntic /ž/ en posició inicial absoluta, intervocàlica o darrere de consonant joc žók, projecte pruzékte Forma part del grup gràfic “tj”, seguit de vocal no palatal, per a representar el fonema /ž/ corretja kuréže Dialectalment, sobretot a l’occident del domini, en posició inicial absoluta es realitza també com a africada jove , lleidatà žóbẹ, valencià apitxat šóvẹ i, més en general, en…
signe diacrític
Fonètica i fonologia
Senyal convencional que hom afegeix a un signe gràfic i que representa una realització fonemàtica, per indicar-hi alguna mena de modificació fonètica.
En l’ortografia usual són emprats diacrítics com l’accent o la dièresi En transcripció fonètica hom els empra per a indicar nasalització ã, obertura ą, tancament ạ, dentalització n, velarització ł, etc En català, després de les normes ortogràfiques del 2016, hi ha els següents mots amb accent diacrític bé, déu, és, mà, més, món, pèl, què, sé, sí, sòl, són, té, ús, vós
v
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Vint-i-dosena lletra de l’alfabet català, anomenada ve [pl ves].
Les lletres Y, V, U, W, tenen el mateix origen gràfic, és a dir, l'ípsilon grega, que conservà la forma Y en el grec clàssic, però que perdé el traç inferior en el grec occidental, i així passà la forma V a alguns alfabets itàlics, entre els quals el llatí Cap al segle I el llatí recuperà la Y grega, tot mantenint la V amb so d' u No fou sinó molt més endavant, després de l’aparició de la forma U , que la forma antiga de la V serví per a distingir en les llengües germàniques segle XI i romàniques segle XV el so de v consonant contraposat al de la u vocal També cap al segle X…
x
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Vint-i-quatrena lletra de l’alfabet català, anomenada ics o xeix [pl ics, xeixs].
Els llatins heretaren dels grecs i dels etruscs únics que la tenien la forma d’aquesta lletra, que passà a l’apèndix de l' elementum o segona part de l' abecedari llatí, acabat amb les lletres gregues X, Y, Z La X romana clàssica consisteix en dos traços creuats en aspa, el primer dels quals amb un reforç a la base i a vegades un altre a l’extrem superior Tots dos traços eren executats en direcció descendent, encara que el segon a vegades ho fou de baix a dalt això darrer fou sobretot degut a la velocitat ràpida, que produí la posició gairebé horitzontal del primer i l’allargassament del…
šĕwà
Fonètica i fonologia
Gramàtica
Símbol gràfic hebreu (:) que hom col·loca sota un grafema consonàntic per indicar-hi o bé l’absència de vocal (šĕwà quiescent) o bé la pronunciació d’una vocal neutra breu (šĕwà mòbil) en cas de consonant inicial o de doble consonant.
Creat pels masoretes, correspon al sukūn àrab, al virāma devanagàric i al terme homònim indoeuropeu En transliteració hom omet el šĕwà quiescent, mentre que el mòbil és expressat pel signe ĕ o ∂o e