Resultats de la cerca
Es mostren 4 resultats
allargament
Fonètica i fonologia
Augment de la durada d’una realització fonemàtica produïda per algunes causes regulars i normalment solidari al to, a la intensitat i també a l’èmfasi emotiu.
En general, totes les llengües presenten aquest fenomen en les seqüències fonemàtiques subjectes al fonema de cadència per exemple, al final d’una proposició asseverativa, que es caracteritza per una relaxació progressiva i un augment compensatori de la durada Així, en català, els últims fonemes de “en Pere sortia de casa”, tant com “de casa sortia en Pere”, manifesten una durada molt superior als que ocupen els primers llocs de la proposició, en les mateixes condicions fonètiques En llengües com és ara el llatí, el grec i el sànscrit, on la durada té caràcter distintiu, l’allargament fonètic…
to
Fonètica i fonologia
Tret fonètic que depèn de la freqüència de l’ona fonamental.
En una ona simple, on no hi ha harmònics, el to equival al timbre Segons el to, les emissions fonemàtiques d’una llengua es classifiquen en greus i agudes, d’acord amb la freqüència del fonamental Tot i que és sempre un tret fonològicament pertinent, el to es presenta de distintes maneres És general, per exemple, la seva pertinència pel que fa a la seqüència fònica en forma de tonemes Algunes llengües, dites per això tonodistintives, ofereixen alhora una modalitat sillàbica de pertinència tonal, com ara el sànscrit i el grec, entre les clàssiques, i el suec, el noruec i el xinès entre les…
quantitat
Fonètica i fonologia
Durada d’un so o d’un conjunt de sons que formen síl·laba.
La quantitat té en determinades llengües pertinència fonològica, generalment dins la síllaba Entre les clàssiques cal destacar el sànscrit, el grec i el llatí, on hi havia un desdoblament total o parcial del sistema vocàlic en distingir-se les vocals breus de les llargues, aquestes últimes equivalents, en durada, a dues de breus En llatí, per exemple, s’oposaven les síllabes breus a les llargues, que ho podien ésser per natura o per posició Eren breus o llargues segons la qualitat de llur nucli vocàlic pŏpŭlus , ‘poble’, enfront de pōpŭlus , ‘poll’ Això no obstant, una vocal breu seguida de…
llei de Verner
Fonètica i fonologia
Llei establerta (1875) pel lingüista danès Karl Verner (Aarhus 1846 — Copenhaguen 1896), segons la qual les aspirades o fricatives sordes del germànic comú s’han conservat sordes entre vocals només quan l’accent heretat de l’indoeuropeu queia sobre la primera de les dues vocals; altrament, es convertien en sonores: al sànscrit bhráta, al grec ϕρατήρ, correspon en gòtic brothar ‘germà’, mentre que al sànscrit pitá, al grec πατήρ, correspon en gòtic fadar ‘pare’.
Aquesta llei aportà un nou fonament a la tesi de la regularitat dels canvis fonètics sostinguda pels neogramàtics i donà vigor al principi que estableix que la història fonètica no es fa per semblances, sinó per uns sistemes de correspondències