Resultats de la cerca

Així, en llatí equus / equīs , dominus / equus En tractar-se de dos signes, resta implícit en la definició que els significants han d’ésser també diferents Algunes de les oposicions significatives són simplement oposicions de vocabulari , mentre que d’altres sómn oposicions gramaticals

Usualment, dit també del conjunt de signes demarcatius o trets fonètics que, en acumular-se sobre la realització d’un fonema, aporten un senyal de límit de mot o el seu contrari, de no límit Per exemple, la presència d’esperit aspre, en grec —‘íπποέ, ‘éδοέ, αίμα—, indica començament de mot, per tal com és un senyal que no es dona mai a l’interior, ni a la fi

Així, per exemple, els mots remor, murmuri o xiuxiueig reflecteixen, en llur pròpia constitució fonològica, els significats respectius D’altres, com ara rum-rum, atxim, miau o quiquiriquic , ocupen zones molt més marginals a l’estructura lingüística del català en tant que no admeten derivacions verbals, adjectives, etc, ni, sovint, una anàlisi gramatical Alguns lingüistes han sostingut l’opinió, inverificable, que l’onomatopeia ha estat la primitiva font de producció de mots en totes les llengües

Els alfabets fonètics tenen llur origen simultani amb les primeres especulacions foneticoortogràfiques adients Tanmateix, la necessitat d’alfabets fonètics es feu particularment palesa quan foren constatades tantes discrepàncies entre la pronúncia de les llengües medievals i els alfabets de base llatina i ciríllica, sobretot a Europa, que la cultura manuscrita havia imposat Aquesta constatació és el punt de partença que diversifica, de llavors ençà, els camins de l’ortografia i de la transcripció fonètica Ben aviat hom comprengué que cada llengua presenta supòsits estructurals propis de tipus…

La N majúscula llatina és derivació directa de la lletra grega i etrusca corresponent d’origen fenici La N clàssica romana constava de tres pals traçats en tres temps el primer baixava vertical el segon arrencava de la part superior del primer i baixava en diagonal cap a la dreta el tercer traç, parallel al primer, finia a l’extrem inferior del segon El primer traç tenia un reforç estètic a l’extrem inferior, i el tercer el tenia a sobre Amb la velocitat, aquests traços originaris es redueixen a dos 1,2+3 i fins a un de sol ondulat en l’escriptura més cursiva dels segles I i II La duresa del…